(la Vall de Bianya, Garrotxa)
Església i antiga parròquia, a l’antic terme de la Vall del Bac, als vessants septentrionals de la serra de Malforat, dominant la riba esquerra del riu d’Oix.
Consagrada el 996, l’actual edifici és d’època romànica.
Depèn de la parròquia de Sant Andreu de Porreres.
(Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental)
(pop: Sant Feliuet) Església, al nord del terme, al camí de Granera. L’edifici és romànic.
S’hi venera una imatge en relleu de la Mare de Déu de l’Ajuda (desapareguda el 1936, fou reposada el 1954).
(Tavèrnoles, Osona)
Església, situada a poca distància al nord del castell i parròquia de Savassona, dalt un roquissar conegut pel puig de Sant Feliuet.
Es troba al centre de l’àmbit ocupat per un antic poblat ibèric, en part excavat, sobre la pedra dels sacrificis.
És coneguda des del 1035, però té el santuari preromànic (segle X) i la nau refeta al segle XI. Era coneguda per Sant Feliu de la Roca i popularment per Sant Feliuet.
Fou restaurada el 1962 pel Centre Excursionista de Vic.
(Sant Julia de Vilatorta, Osona)
Antiga parròquia i demarcació senyorial dins l’antic terme de Sant Llorenç o de Meda, a la dreta de la riera Major, aigua avall de la parròquia de Sant Sadurní d’Osormort, de la qual depèn actualment l’església de Sant Feliu (segle XI).
L’antic casal de Planeses fou substituït pel mas de la Verneda.
El lloc és esmentat ja el 970.
(Viladamat, Alt Empordà)
Església, al sud del terme, al peu del puig de Segalà (179 m).
Esmentada ja l’any 1060 dins el comtat d’Empúries, l’església que hom conserva, iniciada aquest segle (el campanar quadrat és obra del segle XIII), és un notable exemplar romànic, molt malmès; fou la primitiva parròquia de Viladamat i el 1823 hom prohibí definitivament que s’hi celebressin cultes a causa del seu mal estat.
Al seu costat s’aixeca el castell de la Garriga, senyorejat pels Santfeliu, que al segle XIV passà als Vilarig i, més tard, als Jafre, als Gallard i als Margarit, de Castell d’Empordà, marquesos d’Aguilar.
Al segle XVII fou totalment refet com a casal fortificat. Fou novament danyat el 1640 (ho havia ja estat en la guerra contra Joan II). Modernament ha estat una masoveria.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà)
Abadia benedictina, de la qual es conserven les restes, entre les quals destaquen el porxo de triple arcada de ferradura, sobre el qual descansa una galeria a manera de trifori, anomenada la Porta Ferrada, que degué ésser l’entrada a l’església preromànica del segle X, pertanyent al monestir. Les dependències d’aquest foren remodelades al segle XVIII.
L’església que subsisteix és del segle XII i fou ampliada amb tres naus i diverses capelles laterals durant el segle XIV.
(Girona, Gironès)
Església (segle XIII) de la ciutat. Fou seu d’una canònica o capítol de canonges, regit per un abat i vinculat a la canònica catedralícia.
En l’aspecte artístic, Sant Feliu guarda importants obres d’art com els 8 sarcòfags romans i paleocristians encastats a l’absis de la basílica, el sepulcre de Sant Narcís del segle XIV, obra atribuïda a Jean de Tournai, i el Crist jacent de Jaume Cascalls.
El temple té elements romànics i gòtics, i la seva planta és irregular en la disposició. Fou començat al segle XIII.
El campanar fou començat el 1362 per Pere Sacoma i el seu rematament nòrdic fou esmotxat per un llamp el 1561. El claustre, aixecat a la part nord entre el 1357 i el 1368, fou demolit.
(Barcelona, Barcelonès)
Advocació de l’església de la congregació de sacerdots seculars de l’Oratori (felipons).
Fou començada el 1721 i consagrada solemnement el 1752. El convent és de la segona meitat del segle XVIII.
El temple consta d’una sola nau, amb capelles laterals, creuer i absis de planta rectangular. Corona la façana una fornícula amb la imatge del titular.
El convent, al costat de l’església, té una estructura i una façana molt simples; aquesta dóna a la mateixa plaça que l’església.
A l’interior del temple es conserven alguns retaules barrocs i neoclàssics d’Ignasi Vergara, Ramon Amadeu i Salvador Gurri.
(Alp, Baixa Cerdanya)
(o de Riufred) Petit monestir, situat a la vall d’Alp, prop de la Molina. En resten només unes poques ruïnes, amb opus spicatum, prop d’un modern forn de calç.
L’erigí i dotà el comte Frèdol de Cerdanya, que el 815 el cedí al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles. Era un lloc habitat per alguns monjos de filiació i organització desconeguda. Com a filial de Tavèrnoles consta els anys 1079 i 1268, quan el monestir en reclamà la possessió al comte de Cerdanya i al bisbe d’Urgell.
No hi ha constància de la seva comunitat a partir del segle XI, que era més aviat una possessió per a les pastures del monestir de Tavèrnoles.
(les Llosses, Ripollès)
Església i antiga parròquia, fins el 1974 del terme de Viladonja, situada a sud-oest del terme, prop del de Sant Jaume de Frontanyà.
El 1097 fou cedida pel comte Bernat III de Besalú al monestir de Ripoll, del qual depengué sempre. Esdevingué sufragània de la parròquia de Viladonja i modernament de la de Matamala.
L’edifici, romànic (segle XII), és veí de l’antiga casa de la Riba.
Dades dels Països Catalans 