(Cànoves i Samalús, Vallès Oriental)
(o de Quintana) Ermita i caseria, al nord del terme, al vessant meridional del turó del Pi Novell.
És esmentada ja el 1226; el 1930 fou substituït l’antic edifici per un de neogòtic, obra de l’arquitecte Pericas.
(Oristà, Osona)
Antiga parròquia rural, situada a l’extrem de llevant del municipi, prop del mas de Santsalvador, a la capçalera de la riera de Segalers.
Actuava com a parròquia independent des del 1047. Fins al segle XIV tingué una dotzena de masos. Després del despoblament s’uní com a sufragània a Olost, fins que el 1878 passà a la nova parròquia de Sant Jaume i Sant Cugat d’Alboquers.
En resta l’església romànica, amb alguns retocs posteriors, envoltada pel cementiri.
Dins la seva antiga demarcació hi ha l’enclavament de Muntanyola, dit la Muntada o Sant Salvador, entre Oristà i Sant Bartomeu del Grau.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès)
Antiga capella, situada a l’indret de la torre de Sant Salvador, prop de la carretera de Barcelona a Tarragona.
Al lloc dit Calciata (990), consta des del 1180 la capella de Sant Salvador, que rebia aquest nom pel fet de trobar-se prop de l’antiga calçada o via romana.
Originàriament era de la parròquia d’Olèrdola, però consta de Vilafranca des del 1413.
(Prats i Sansor, Baixa Cerdanya)
Santuari, situat sobre Sansor, prop del coll de Faig.
El 1289 fou saquejat pels comtes de Foix en les lluites político-religioses que assolaren la Cerdanya.
(Capolat, Berguedà)
Església actualment en ruïnes, situada al serrat de Sant Salvador (1.155 m alt), que fa de termenal dels municipis de Capolat, Avià i l’Espunyola.
Ha donat nom a la masia de Sant Salvador, situada a les Tombes.
(Aiguafreda, Vallès Oriental)
Església romànica, a la dreta de la riera d’Avencó.
Fou edificada al segle XII, i es conserva íntegra la primitiva edificació. Serví algun temps d’ajuda parroquial a la primitiva parròquia d’Aiguafreda de Dalt.
Fou restaurada el 1970, i torna a servir d’ajuda parroquial del barri residencial que s’ha construït entorn seu.
(Súria, Bages)
Ermita, a l’esquerra del Cardener, dins l’angle nord-oriental del terme, aturonat a 515 m alt.
Al temps de la primera guerra Carlina desaparegué un crucifix gòtic, venerat a l’ermita primitiva.
L’església nova, inaugurada el 1888, és al cim del turó, en lloc diferent de l’antiga, situada més avall.
(Borredà, Berguedà)
Antiga parròquia, al nord-oest del terme, entre les demarcacions de Vilada i Castell de l’Areny.
El 888 el lloc fou cedit, juntament amb Borredà, al monestir de Ripoll. L’església és esmentada el 938; fou bastida al costat del palau Rotger o Rodegari; era sufragània de Borredà i algun temps (segles XII-XIV) parròquia independent. L’església, un magnífic exemplar romànic, fou refeta i consagrada l’any 1167 aprofitant els murs de l’anterior.
Pertangué a Ripoll fins el 1835, que passà amb Borredà al bisbat de Vic.
(Gallifa, Vallès Occidental)
Església romànica (951 m alt), situada dalt el puig de Sant Sadurní de Gallifa, que culmina als cingles de Sant Sadurní de Gallifa, als vessants nord de la vall, continuació vers l’oest dels cingles de Bertí.
Existia ja el 939 i tenia prop seu un antic castell o fortalesa. A l’església, renovada al segle XI, s’establí el segle XV un petit priorat, dependent de Sant Pere de la Portella, de molt curta durada.
El 1714 s’edificà la veïna casa dels ermitans, avui abandonada. Pertany a la masia de Sebregrau.
(Cabanelles, Alt Empordà)
Església, sufragània de la parròquia de Queixàs.
Existia ja el 844, quan fou confirmada la nova possessió al monestir de Sant Pere d’Albanyà. El 869 ja pertanyia al monestir de Santa Maria d’Arles (Vallespir) i tenia la categoria de cel·la o petita propietat monàstica, regida per monjos el 881.
Del segle XIII en endavant fou una parròquia del bisbat de Girona, però en percebia el delme el monestir d’Arles. El 1360 tenia també com a titular sant Tiburci.
Dades dels Països Catalans 