(Vallbona de les Monges, Urgell)
(ant: Colobres) Antic priorat i santuari marià de Santa Maria del Tallat (787 m alt), dins l’antic terme de Montblanquet, situat al cim de la serra del Tallat, dominant la Conca de Barberà.
S’hi celebra un aplec anual el penúltim diumenge d’agost, al qual acudeixen devots de diferents comarques.
Comanda de l’orde de l’Hospital, fundada a l’antiga església de Santa Maria de Susterris, dedicada més tard a sant Antoni Abat.
L’església era situada, sota la vila de Talarn, prop de la Noguera Pallaresa, a l’indret de l’estret de Susterris o de Sant Antoni de Susterris, que dóna nom al pantà de Sant Antoni, i es troba actualment coberta per les aigües.
Existia ja el 1051, i el 1122 fou cedida a l’orde de l’Hospital, que ja hi tenia comunitat i priors el 1141.
La llista dels seus comanadors és coneguda des del 1146, els quals des del segle XIV tenien casa i residència a Talarn. La llista dels comanadors perdurà fins el 1822.
Era la principal comanda del Pallars, i per això es digué també comanda de Pallars, i passaren a dependre’n altres comandes i priorats. Els seus béns s’estenien per tot el Pallars i fins per la Ribagorça i la Llitera.
Des del segle XIV depenia de la castellania d’Amposta. Fou molt abandonada des del segle XV, però la seva església romànica es mantingué amb culte i amb caràcter de santuari de Sant Antoni fins el 1833, que els ornaments i les campanes foren traslladats a Palau de Noguera. Darrerament era pràcticament una ruïna.
(Solsona, Solsonès)
Important monestir canonical. Es trobava a l’antiga església de Santa Maria de Solsona, convertida en catedral de Solsona el 1593 en crear-se el bisbat de Solsona.
Des dels anys 923 i 928 és citada una església de Santa Maria, situada sota el castell o civitas de Solsona. Una menció posterior diu que l’edificà el comte Sunifred II d’Urgell (mort el 948). Una sèrie de donacions dels anys 965-984 fan suposar que ja tenia una comunitat de preveres, que l’any 1000 era regida pel prior Ramon. Seguia el sistema de vida canonical aquisgranès, fins que vers el 1090 acceptà la reforma augustiniana, que aprovà el papa Urbà II el 1097.
La importància de la comunitat restà palesa en el gran nombre de béns i d’esglésies que adquirí tant en el bisbat d’Urgell com en el bisbat de Vic, per a les quals els priors o prepòsits de Solsona triaven els rectors. La seva gran potència els féu entrar més d’una vegada en conflicte amb els bisbes veïns, sobretot amb el d’Urgell, que arribà a excomunicar el prepòsit Bernat de Pampe el 1161.
Molts prepòsits de Solsona tingueren càrrecs i significació en la història del país: Ponç de Vilaró (1269-1302) fou bisbe de Vic, Gilabert de Cruïlles (1287) fou tramès pel rei Alfons II com a ambaixador al rei d’Anglaterra, càrrec que també tingué el prepòsit Berenguer de Puigverd (1291) per a firmar en nom del rei la pau de Tarascó.
El 1409 el papa Benet XIII donà als prepòsits de Solsona la dignitat d’abats, que tingueren sempre més. En aquest temps s’havia relaxat molt l’observança regular canonical i molts beneficiats entraren a participar dels béns de la mesa canonical. El 1431 l’abat Llorenç de Castellet assistí al concili de Basilea.
Com totes les canòniques augustinianes del país, fou suprimida el 1592 pel papa Climent VIII, i transformada en catedralícia el 1593, respectant les antigues dignitats i reforçant el nombre de comunitaris, que passà de dotze a setze.
Es conserva part de l’església consagrada el 1163, que forma la base de la catedral de Solsona.
(Santa Cristina d’Aro, Baix Empordà)
Priorat cistercenc (Santa Maria de Solius), filial de Poblet, instal·lat a l’antiga església parroquial de Santa Agnès del poble de Solius.
El fundaren el 1967 quatre monjos de Poblet, que s’instal·laren provisionalment a l’antiga rectoria. El 1969 construïren l’actual edifici monàstic, senzill i funcional i l’antiga residència s’adaptà a hostatgeria i lloc d’acolliment de grups que desitgessin de passar-hi uns quants dies de silenci i pregària.
La comunitat, de 10 membres, viu del petit nucli de terra annexa a l’església i d’un taller d’enquadernació.
(Navès, Solsonès)
Església i masia (1.033 m alt), que formà, juntament amb Grifé, la quadra del Soler i Grifé.
És situat damunt la serra que domina per ponent el poble de la Vall d’Ora.
Prop seu hi ha l’església romànica de Sant Miquel (segle XII).
(Roda de Ter, Osona)
Santuari marià de la vila, situat al capdavall del pont.
A l’origen era una capella dita de Santa Maria del Pont (1177), que el 1332 es transformà en església parroquial de Sant Pere de Roda, després de la destrucció de l’antiga església de l’Esquerda (1314); aleshores es féu una nova capella a Santa Maria al sòl del pont, que es reedificà entre el 1719 i el 1783.
El 1936 fou profanada l’església i destruïda la imatge mariana d’alabastre del segle XIV, que fou restaurada el 1941.
(Gallifa, Vallès Occidental)
Masia i església construïda en un planell graonat de la muntanya de Sant Sadurní.
Les primeres notícies que hom en té són del 1200. El casal fou transformat al segle XIX amb caire més de caserna que de masia.
Els seus amos es cognomenaren Comalrean de Sobregrau.
(Camprodon, Ripollès)
Important masia i església, al nord-est de l’antic terme de Freixenet de Camprodon, dins l’antiga demarcació de Creixenturri. Era una antiga vil·la rural (segle XI).
L’església de Sant Bartomeu és romànica, i s’hi venera també la Mare de Déu de Gràcia.
(Gerri de la Sal, Pallars Sobirà)
Antic monestir (Sant Esteve de Servàs) originat per un pacte, de tradició visigòtica, entre el propietari del lloc, el prevere Salmó, tres preveres i nou monjos vers el 833.
Hom en desconeix la situació; sembla, però, que era no lluny de Gerri de la Sal, ni de Sant Esteve de Perabella. El 846 part de la comunitat, amb el prevere Salmó, actuava a Perabella, on hi havia un altre petit monestir que fou donat a Gerri el 849 pel comte Frèdol.
Sembla que foren les lluites polítiques entre els comtes Galuidó i Frèdol, que provocaren la ruïna d’aquests monestirs, que el 966 eren una simple possessió de Gerri.
(Montblanc, Conca de Barberà)
Monestir de clarisses i santuari (la Mare de Déu de la Serra) (360 m alt), fora del recinte murallat, davant el portalot de la Serra. El santuari és esmentat ja el 1295.
La imatge de la Mare de Déu és d’alabastre i, segons la tradició, hi fou duta per la princesa grega Irene Làscaris, quan anava a Saragossa a fer-ne l’ofrena: el carro que duia la imatge s’aturà a l’indret de l’església.
L’església i el convent són gòtics. Es conserven diversos sepulcres gòtics d’abadesses i altres personatges. Presideix la plaça que s’obre davant el monestir la creu Verda o dels Miracles.
Dades dels Països Catalans 