(Barcelona, 5 març 1845 – Madrid, 1883)
Economista. Estudià dret a Barcelona i el 1878 s’establí com a advocat a Madrid.
Formà part del moviment proteccionista català i atacà el lliurecanvisme a “La Mañana” de Madrid i a “La Renaixença” i al “Diari de Barcelona”. Representà a Madrid el Foment de la Producció Nacional de Barcelona.
Fou fundador de la Societat Protectora d’Animals i Plantes.
(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 15 gener 1940 – Barcelona, 8 març 2020)
Escriptor i economista. Estudià economia a Barcelona i urbanisme als EUA.
Ha conreat amb èxit la novel·la històrica: Cercamón (1982, premi Prudenci Bertrana), Raimon o el seny fantàstic (1985), La cárcel del amor (1996, premi Azorín) i La sonrisa de la Gioconda (1999, premi Fernando Lara).
Ha destacat també com a assagista amb títols com ara Del paro al ocio (1984), La Mediterrània i els bàrbars del Nord (1985), Art i ciència (1987), Oriente y Occidente (1993) i El arte de escribir (1995).
El 1996 fou nomenat director del Col·legi d’Espanya, a París.
(Barcelona, segle XIX – segle XX)
Escriptor i economista. Doctor en filosofia i lletres, es dedicà a l’ensenyament mercantil a diverses ciutats de l’estat espanyol.
El 1900 fou vice-president del Congrés Internacional de Geografia Econòmica i Comercial de París.
Publicà nombroses obres de caràcter divers, com Los museos comerciales y la exportación españole (1904), Las literaturas orientales y en particular la sánscrita (1917) i Puertos y zonas francas (1918).
(Roda de Ter, Osona, 1866 – Barcelona, 1908)
Escriptor i economista. Especialitzat en qüestions financeres.
Fou fundador de la revista comercial “Mercurio” (1901) i escriví Las relaciones entre España y América (1902), Escuela Naval de Comercio i Comunicaciones internacionales de España.
(Tarragona, 1954 – )
Economista. Doctor en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona, on féu de professor de teoria econòmica.
Amplià estudis als EUA, i posteriorment estigué vinculat al departament d’indústria i energia de la Generalitat de Catalunya, on ocupà càrrecs com ara director general d’indústria (1989-95) i secretari general del departament (1995-96), entre d’altres.
Fou nomenat per la Generalitat comissionat per a la societat de la informació amb l’encàrrec de promocionar les noves tecnologies en la societat catalana.
Fou director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió des del febrer de 2000 i director de Televisió de Catalunya des del setembre de 2000.
Manuel Pugès i Guitart (Manresa, Bages, 1877 – Barcelona, 1935) Escriptor. Havia estat redactor de “La Cataluña”, “La Veu de Catalunya” i “El Matí”. Exercí el càrrec de secretari del Foment del Treball Nacional. Publicà Como triunfó el proteccionismo en España (1931) i L’atur forçós.
Josep Pugès i Guitart (Manresa, Bages, 1879 – Barcelona, 1955) Editor i tècnic econòmic. Amb Eudald Serra i Buixó, fundà l’Editorial Ibèrica —continuada pel seu germà Pau Pugès— i Tipografia Catalana. Per encàrrec de Cambó, féu un estudi sobre les publicacions de la Lliga: “La Veu de Catalunya”, “D’Ací i d’Allà”, “Economia i Finances”, “Enciclopèdia Catalana” i també de l’Editorial Catalana, de la qual fou director.
(Barcelona, 1959 – 1966)
Revista mensual d’economia. El 1963 inicià una nova etapa dirigida per un gran nombre d’economistes i estudiants de la facultat de ciències econòmiques de la Universitat de Barcelona. Fou suspesa per problemes amb l’administració de l’estat.
Encara que redactada en castellà, es feia ressò dels problemes econòmics i socials de Catalunya des d’una òptica crítica. En foren col·laboradors importants economistes del país.
(Tàrrega, Urgell, 1662 – Barcelona, 9 desembre 1713)
Comptable i conseller. Fill del doctor en dret i conseller de la Reial Audiència de Catalunya Jaume Potau-Moles i Jover.
Fou president de la comptadoria major de comptes i conseller del rei en el consell d’hisenda.
Felip V el creà el 1702 marquès de la Floresta i el 1709 fou fet gran d’Espanya a títol personal.
Morí al setge de Barcelona essent capità de cavalleria i fou soterrat al convent caputxí de Santa Eulàlia de Sarrià.
(Sant Martí de Provençals, Barcelona, 1893 – Londres, Anglaterra, 1966)
Economista i polític. Fill d’un taverner, estudià tenidoria de llibres.
Ferit durant els fets de la Setmana Tràgica, anà a l’Argentina. De nou a Barcelona treballà primer de taverner i després en diverses ocupacions (venedor d’automòbils, empleat de banca, organitzador del Centre Internacional d’Intercanvi a Barcelona, etc).
Participà en les eleccions municipals del 1931 com a candidat d’Esquerra Republicana de Catalunya. Des d’aquest mateix any fou membre del Sindicat de Professions Liberals de la CNT.
Fundà, a redós de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, l’Institut de Ciències Econòmiques de Catalunya, on impartí tres cursos d’economia, recollits en Assaig d’Economia Política (1932-34), i dirigí el seu butlletí.
Per l’agost de 1936 fou nomenat vocal per la CNT al Consell d’Economia de la Generalitat, des d’on signà el Decret de Col·lectivitzacions i elaborà el projecte de mobilització civil. Fou conseller d’economia de la Generalitat (del 26 setembre a l’11 desembre 1936).
L’anàlisi i valoració d’aquest període i de la seva actuació és recollit en Els factors econòmics de la revolució (1937), Les finances de la revolució (1937) i Vuitanta dies al govern de la Generalitat (1937). És autor també dels suggeridors assaigs Irlanda i Catalunya. Paral·lelisme politicoeconòmic (1932) i Les possibilitats econòmiques d’una Catalunya independent (1932).
S’exilià a França vers la fi del 1937. En esclatar la Segona Guerra Mundial anà a Londres, on treballà a la BBC i creà una empresa d’exportació.
Fou enterrat a Barcelona.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 21 febrer 1955 – )
Polític, economista i empresari. Doctorat en ciències econòmiques i empresarials i llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, on va exercir de professor.
Després de ser assessor del govern català en temes econòmics, fou director general d’indústria de la Generalitat de Catalunya (1986-88).
President del grup Ercros (1992-96) i del Cercle d’Economia, el 1996, fou nomenat ministre d’indústria en el primer govern de J.M. Aznar, càrrec que compaginà a partir del 1998 amb el de portaveu del govern.
Ingressà en el PP en el XIII Congrés del partit i fou elegit vocal del seu Comitè Executiu Nacional (gener 1999).
Dades dels Països Catalans 