(Catalunya, segle XIII)
Diplomàtic. Serví Alfons II el Liberal en diverses missions, com una entrevista amb el papa, a Roma, el 1288, per tal d’ajornar la citació feta al rei pel pontífex, poc abans de la signatura del pacte de Canfranc.
(Catalunya, segle XIII)
Eclesiàstic, diplomàtic i jurista. Des d’abans del 1282 era ardiaca de Ribagorça al capítol de Lleida.
El rei Alfons II li confià diferents missions diplomàtiques: a la cort de Castella (1286) per apaivagar el rei Sanç IV per la negativa de lliurar-li els infants de la Cerda, refugiats a Aragó; a Roma a la cort papal, acompanyant Gilabert de Cruïlles (1286), per calmar les tibantors amb el papa, i a Bardens, davant Eduard d’Anglaterra, que feia de moderador entre catalans, augerins, francesos i pontificis (1257).
El 1288 anà també amb Cruïlles a la Provença per tractar una treva amb els francesos.
(Catalunya, segle XV)
Funcionari reial. Fou secretari de Joan de Navarra, el futur Joan II.
El 1445, amb el cortesà i escriptor Pere de Torroella, fou enviat a Nàpols per informar de la situació de Castella al rei Alfons IV el Magnànim.
Restà també al servei d’aquest. El 1453 en seria ambaixador a la cort papal de Roma.
(Molins de Rei, Baix Llobregat, vers 1400 – València, 1465)
Alt funcionari reial. Fill de Lluís de Requesens i de Relat i germà de Lluís i de Bernat.
Fou el veritable cap a partir del qual aquesta família col·laborà estretament en les empreses exteriors de la monarquia i, alhora, assolí una gran fortuna, gràcies a l’exercici de la política, les armes, la banca, el comerç i el cors.
Alfons IV el Magnànim el féu uixer seu i li donà la baronia de Molins de Rei, que li permeté de reunir un extens patrimoni territorial al Baix Llobregat (1430).
La seva carrera política començà el 1435 quan, essent cavaller, fou nomenat batlle general de Catalunya, però també llavors s’inicià una sèrie llarga de greus conflictes amb l’oligarquia ciutadana del Consell de Cent, que aquell mateix any el portaren a l’empresonament.
Les seves contínues intromissions en la jurisdicció de la ciutat i la violació dels privilegis del poderós patriciat, representat pel partit de la Biga, feren especialment odiós aquest home de confiança d’Alfons IV i defensor dels interessos del partit popular (la Busca). Des del 1444 al 1450 els consellers obtingueren del mateix rei el privilegi pel qual la presència de Requesens a Barcelona, com a governador (1442-65), depengués de la voluntat d’aquells enemics seus.
Altres motius de fricció amb el govern municipal dels ciutadans honrats foren la disputa sobre Molins de Rei i Santa Creu d’Olorda (1430), i el suport decidit a la Busca i a la formació d’un sindicat remença (1449). Aquell mateix any implantà la insaculació a Menorca.
Des del seu nomenament com a lloctinent reial en substitució de la reina Maria (1453), Requesens, d’acord amb el monarca, resident a Nàpols, lliurà el poder municipal als moderats de la Busca i així, des del 30 de novembre de 1453, un cop suspeses les eleccions a consellers, Requesens fou l’àrbitre del govern municipal i governà d’acord amb el sindicat dels tres estaments.
Ell nomenà els regidors buscaris addictes a la seva política, però també dugué a terme les mesures reclamades pel poble: la devaluació del croat (1453) i la reforma del Consell de Cent (1455), disposicions dictades per decret reial. El 1454 esdevingué també governador de Mallorca.
Durant la crisi entre el rei Joan II i el príncep Carles de Viana, fugí a les seves possessions de Molins de Rei. Detingut el 1461 i empresonat a Barcelona, la reina Joana Enríquez el destituí a causa de les pressions de què fou objecte; se n’anà fora del Principat, però retornà (1462) amb les forces de Joan II. Un cop ocupada la ciutat de Lleida, en fou nomenat capità (1464).
S’havia casat amb Isabel Joan de Soler i en tingué una nombrosa fillada, entre els quals cal destacar Castellana i Lluís de Requesens i Joan de Soler.
(Lleida, 1462/63 – Roma, Itàlia, 5 febrer 1518)
Eclesiàstic. Fou advocat i secretari de Ferran el Catòlic i ambaixador a Roma.
El papa Alexandre VI (Borja) el nomenà protonotari apostòlic i auditor de la Rota, i li concedí diversos benifets. El 1498, delegat del papa, dirigí el procés contra Savonarola. Aquest mateix any fou nomenat bisbe auxiliar de Lleida, però continuà vivint a Itàlia.
Dirigí en nom del papa sanguinàries repressions contra els rivals polítics d’aquest. Això li valgué l’arquebisbat de Sorrento i, el 1503, la dignitat de cardenal.
Remolins també serví el papa Juli II amb zel, en gestions diplomàtiques (aconseguí que Venècia tornés la Romanya al papa), i fins i tot organitzant campanyes militars contra els francesos.
Nomenat bisbe de Palerm el 1511, hi féu construir el convent de Santa Clara (1513), i hi establí la Inquisició. En dues ocasions fou virrei interí de Nàpols, mentre el titular, Ramon Folc de Cardona, era en campanya.
El 1513 fou elegit el nou papa Lleó X; entre els serveis que Remolins li prestà destaca el procés i la mort del cardenal Petucci, acusat de conspiració.
(Catalunya, segle XV)
Diplomàtic. El 1462 seguí la causa de la Generalitat catalana contra Joan II.
El 1 de novembre de 1463, amb Rafael Julià, sortí de Barcelona per oferir la corona a Pere de Portugal. Després que aquest l’acceptà, el serví a la seva cort.
El 1464 fou enviat per Pere de Barcelona, des del front de Cervera, per cercar diners per l’exèrcit.
Per l’abril de 1464, amb Joan Cristòfol de Gualbes, anà a França per establir-hi contacte amb el duc de Berry i altres nobles hostils al rei Lluís XI.
(Catalunya, segle XIV – després 1411)
Cavaller. Fou un dels quatre ambaixadors enviats pel Parlament de Catalunya al rei Martí l’Humà, a Sicília, amb motiu de la seva accessió a la corona catalano-aragonesa el 1396.
Fou procurador general de la reina Maria de Luna i més tard castellà del castell de Carmençó per la ciutat de Barcelona.
Representà un paper important en el parlament català, com a membre d’algunes comissions especials, durant l’interregne, i es destacà com a partidari del pretendent Lluís d’Anjou.
(Catalunya, segle XIV – mar Mediterrània, 1407)
Diplomàtic.
Fou ambaixador de Martí l’Humà davant l’emperador de Constantinoble, des del 1405, al qual demanà diverses relíquies de sants per les quals el monarca català es mostrava molt interessat.
El 1407, durant el viatge de tornada, el vaixell que el conduïa naufragà i morí ofegat.
(Catalunya, segle XIV – Sicília, Itàlia, 1408)
Senyor de la baronia de Queralt i de la vila de Santa Coloma, militar, diplomàtic i home de lletres. Fill i successor de Dalmau (I) de Queralt i de Rocabertí. Casat amb Clemència de Perellós, germana de la seva madrastra (1378-79).
El 1389 fou un dels barons que es revoltaren a Calassanç contra Joan I com a contrari a Carrossa de Vilaragut; el 1392 prengué part en l’expedició a Sicília amb l’infant Martí.
Fou ambaixador a Roma davant l’emperador i davant el rei de Nàpols (1396-97) i col·laborà en l’organització de la croada que Martí I trameté contra Tunis.
L’inventari dels seus llibres palesa el seu interès per la literatura en vulgar, tant en llengua francesa (posseïa un Lancelot, un Tristan, un Roman de la Rose, tres cançoners francesos) com en provençal i en català, car s’hi enregistren Las rasós de trobar de Ramon Vidal de Besalú i el Llibre de concordances de Jacme Marc.
Aquest darrer diccionari de la rima devia ésser un element de treball per a Pere de Queralt, ja que hom conserva el seu maldit-comiat en versos decasil·làbics, violent atac contra una dama on, barrejats amb conceptes francament grollers, hom adverteix la influència d’un dels sonets més coneguts de Petrarca, la qual cosa fa d’aquest poeta un dels primers seguidors catalans de la lírica de Petrarca en italià.
Però sembla primordialment un bon afeccionat a la literatura i un bibliòfil, ja que el 1406 el rei Martí I li escrivia una lletra retraient-li, justament indignat, que no li tornava el manuscrit de l’Exposició del Pater Noster d’Antoni Canals que el monarca li havia prestat.
Amb el seu cosí germà Berenguer Arnau II de Cervelló, baró de la Llacuna, fou àrbitre de les lluites entre els bàndols d’Oluges i Cireres (1401).
Féu donació de la baronia de Queralt al seu fill Pere en casar-se aquest (1407); se n’anà a Sicília amb la muller; des d’allà, per mort immediata de Pere, renovà la cessió de la baronia a favor del fill segon, Gaspar (I), i morí poc després.
El seu fill Gaspar (I) de Queralt i de Perellós (Catalunya, segle XIV – Nàpols, Itàlia, 1420) Senyor de la baronia de Queralt i de la vila de Santa Coloma. Morí sense fills al regne de Nàpols.
(Tarragona, vers 1360 – Constança, Alemanya, 1417)
Eclesiàstic i diplomàtic. Mercenari, prior del convent de Barcelona (1405) i general de l’orde (1406).
Fou conseller i ambaixador de Ferran I de Catalunya-Aragó prop dels reis de Castella i de Fes i del papa Benet XIII.
Representant de la corona catalano-aragonesa al concili de Constança (1416), advocà a favor de la unitat de l’Església.
Li és atribuït el tractat De unione ecclesiae.
Dades dels Països Catalans 