Arxiu d'etiquetes: consellers/es

Santacoloma, Francesc Joan de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Cavaller i conseller reial. Sembla que provenia de Santa Coloma Sasserra.

Passà a Sardenya, on fou capità del cap del Logudor, càrrec que deixà en ésser fet governador i reformador de l’Alguer i del mateix cap (1380-86). Tornà a Catalunya, d’on fou novament enviat a Sardenya amb algunes galeres per a combatre els sards rebels a Arborea (1383). Intervingué en les negociacions amb la jutgessa Elionor i amb Bracaleó Dòria.

Nomenat governador de Menorca (1386), fou suspès per raó d’un plet amb Humbert de Fenollar, que al·legava drets al càrrec, però aquest fou restituït a Santacoloma (1391).

Fou enviat de Martí I l’Humà als Arborea novament rebels, però no aconseguí de pacificar-los. Fou lloctinent de Roger de Montcada a Sardenya (1398), on tingué també el feu d’Osilo. Recorregué les costes de l’illa per tal d’impedir l’arribada de reforços de Gènova durant la campanya de Martí el Jove (1408).

Sacirera, Dalmau de

2 Respostes

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Cavaller. Sembla que fou el fill segon de Guillem, senyor de Sant Guim. Era castlà del castell de Savallà (1389).

Fou conseller i promotor de Martí I i algutzir de Martí el Jove, el qual serví a Sicília. Intervingué activament en els parlaments de Barcelona i Tortosa (1410-12).

Partidari de Jaume II d’Urgell, fou un dels seus enviats al rei Ferran I, amb el qual s’indisposà; acabà per reconèixer, en nom de Jaume, la seva sobirania i li jurà fidelitat (1412).

Posseí els castells de Tavascan i Surri (vall de Cardós), possiblement fou senyor de Montclar i Marcovau, i, amb la seva muller, Margarida de Canet, rebé la investidura del castell de Besora i la casa aloera de Montesquiu (1420).

Participà en la primera campanya d’Alfons el Magnànim a Nàpols, on romangué com a virrei de l’infant Pere des del 1424. Pactà una treva amb la reina Joana (1430). Deixà el càrrec entre el 1431 i el 1433.

Roís de Corella i Llançol de Romaní, Joan

3 Respostes

(País Valencià, segle XV – després 1484)

Segon comte de Cocentaina, senyor de Dosaigües, Vall d’Elda, Asp, Petrer, Salines, Albalat, etc. Fill d’Eiximèn Peres Roís de Corella, en renunciar aquest el càrrec vitalici de governador de València (1448) el succeí en les mateixes condicions (1448-79).

Fou lloctinent general del rei a Sicília i a Aragó; cambrer major d’Alfons el Magnànim i del consell de Ferran I de Nàpols. Aquest el nomenà el 1463 príncep de Rossano, comte de Montalbo i de Cariati.

Es casà amb Beatriu de Centelles, filla del comte d’Oliva Francesc Gilabert, i després amb Francesca de Montcada, filla del baró d’Aitona Guillem Ramon de Montcada.

En el càrrec de governador tingué com a lloctinent Lluís de Cabanyelles i de Vila-rasa, que després el succeí.

Intervingué en les bandositats valencianes, contra el marquesat de Villena, contra Jaume d’Arenós i, sobretot, contra Bernat de Centelles, que el seu germà Miquel Roís de Corella havia intentat assassinar.

El 1475 vengué la baronia de Dosaigües als Lladró de Vilanova.

Roís de Corella i de Santacoloma, Eiximèn Peres

6 Respostes

(País Valencià, s XIV – Nàpols, Itàlia, 1457)

Comte de Cocentaina, conseller del rei Alfons el Magnànim i governador de València. Fill del cavaller Joan Roís de Corella i de Sentllir.

Els seus dots militars, demostrats en les nombroses guerres d’Alfons el Magnànim, li permeteren de fer una carrera brillant i d’enlairar el seu llinatge.

Es distingí en el setge de Calvi (1420), en la batalla de Nàpols (1423) i en el saqueig de Marsella (1423) de la primera expedició d’aquell rei a Itàlia, en la guerra contra Castella (1430), en l’expedició a l’Àfrica (1432) i en la subsegüent conquesta del regne de Nàpols, especialment en la presa de la capital el 1442.

Nomenat governador general de València el 1429 amb caràcter vitalici i amb dret a ésser succeït pel seu fill Joan Roís de Corella (1446), exercí el càrrec fins el 1448, malgrat les seves llargues absències a Nàpols. Tingué cura de l’educació de l’infant Ferran, fill il·legítim del Magnànim.

Formà part del consell d’aquest monarca, que li confià a més diverses missions diplomàtiques importants: prop del papa Eugeni IV (1445) i del papa Nicolau V, amb Joan Olzina (1447), prop del seu germà Joan de Navarra per tal d’obtenir subvencions de les corts dels seus regnes, amb Juan de Moncayo (1451), prop del rei de Castella, amb Ferrer de Lanuza i Galceran de Requesens el 1452 i novament el 1453.

Aprofitant la seva estada a terres hispàniques, el rei li confià, a més, la lloctinència general de València (1450). Havent retornat a Nàpols, el 1456, el rei li confià la negociació de diversos afers prop del papa Calixt III (Alfons de Borja), amb el qual, però, s’enemistà.

Engrandí els seus dominis amb la vall i castells d’Elda i Asp, comprats a la reina Violant el 1424, el lloc de Dosaigües, comprat al rei (1447), i la vila i baronia de Cocentaina, comprats el 1448 també al monarca, que li concedí el mateix any el títol de comte de Cocentaina.

Fou casat amb Isabel Llançol de Romaní. Fou sepultat a la catedral de Nàpols. Per raons de vinculació emprà a vegades el nom de Ramon de Sentllir.

Rocasalva, Berenguer de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV)

Castellà de la fortalesa de Bellver de Baridà.

En 1344 acompanyà Pere III el Cerimoniós a la segona campanya del Rosselló per desposseir Jaume III de Mallorca. Formà part del consell reial d’aquesta avinentesa.

Reté el castell de la Roca, que tenia Pagà, fill bastard del rei Jaume, i el féu presoner. Pere III el nomenà veguer de Cerdanya un cop finida la lluita.

Pel novembre del mateix any defensà el castell de Llívia d’una incursió de Jaume III.

Rei, Pere del -bisbe Lleida-

(Catalunya, segle XIII – Lleida, 4 setembre 1308)

Bisbe de Lleida (1299-1308) i conseller de Jaume I. Era germà de Jaume Sarroca, que fou canonge sagristà de Lleida, degà de València i bisbe d’Osca.

La seva làpida sepulcral, a la seu vella, diu que era fill de Pere I de Catalunya-Aragó i, per tant, germanastre de Jaume I.

Des del 1268 fou canonge de Lleida i succeí el seu germà com a sagristà; també fou canonge de València, i el 1269 Jaume I el féu prior de Sant Vicent de València. Acompanyava sovint el rei, que en el seu codicil el recomanà a l’infant Pere, futur Pere II.

El 1299 fou nomenat bisbe de Lleida. Es creu que contribuí a la fundació de l’Estudi General de Lleida (1300). Arreglà la catedral i celebrà un notable sínode el 1301. Féu compilar les constitucions sinodals de Lleida (1304). El 1308 anà amb l’expedició armada de Bernat de Fenollar a Almeria.

Fou enterrat a la capella de Sant Nicolau, feta construir per Jaume Sarroca.

Ravaia, Astruc

(Catalunya, segle XIII)

Destacat membre de la comunitat hebrea de Castelló d’Empúries. Fou canceller de Pere II el Gran.

Essent batlle reial a Palamós, n’atorgà la carta de població concedida pel rei el 1279, als dos anys d’haver adquirit els terrenys on havien d’alçar-se la població i el port.

L’any següent organitzava l’establiment de la nova població de Borrassà.

Pujalt, Ramon de

(Catalunya, segle XII)

Cavaller, magnat i conseller comtal.

Fou un dels consellers de més confiança que envoltaren el comte Ramon Berenguer IV, juntament amb Guillem Ramon IV de Montcada, el Gran Senescal.

El 1149 era present al setge de Lleida i l’any següent signà amb altres magnats la carta de població d’aquesta ciutat.

Intervingué en la solució del conflicte sorgit entre l’arquebisbe de Tarragona i els poderosos nobles de la família Bordet-Aguiló.

La seva actuació s’estengué fins al regnat d’Alfons el Cast.

Pujada, Nicolau

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Conseller reial del rei Martí l’Humà.

Fou batlle general del regne de València, i com a tal participà a diversos esdeveniments d’importància.

El 1403 fou testimoni del tractat de confirmació de pau signat, a la capital valenciana, amb els representants genovesos.

Puigverd, Pere de

(Catalunya, segle XII – segle XIII)

Noble. Figurà al consell de Pere I el Catòlic.

Participà activament a les lluites civils durant els primers anys del regnat de Jaume I.

A la constitució de Pau i Treva de Vilafranca, el 27 de juny de 1217, encapçalà la llista dels signants.

Fou el pare de Berenguer i Guillem de Puigverd.