Arxiu d'etiquetes: consellers/es

Vilanova, Vidal (I) de

5 Respostes

(Catalunya, segle XIV – vers 1353)

Cavaller. Comanador de Montalbà, cavaller de l’orde de Santiago, ambaixador i conseller jurídic de Jaume II, Alfons el Benigne i Pere el Cerimoniós.

El desembre de 1312 fou enviat pel rei a sol·licitar del papa permís per a la creació de l’orde de Montesa, permís que el 8 de juny de 1317 Joan XXII va concedir. Jaume II va premiar els seus serveis assignant-li les rendes de la vila de Montcada, prop de València, que havien pertangut als templers.

Aconseguí que el papa es fes partidari de Jaume II en l’empresa de Sardenya (1323), contra els pisans i els genovesos.

Fou conseller també del rei Alfons el Benigne, i després partidari de Pere el Cerimoniós i del seu germà Jaume, comte d’Urgell, contra les ambicions de la seva madrastra, Elionor, germana d’Alfons XI de Castella.

Després, l’any 1348, durant els episodis dels unionistes a València (que eren dirigits per Elionor), Vidal de Vilanova, que llavors residia en aquella ciutat, tornà a ajudar Pere el Cerimoniós, al qual acompanyà de nou en la campanya de Sardenya (1354).

Vallseca, Guillem de

2 Respostes

(Barcelona, segle XIV – després 1412)

Doctor en lleis. Fou conseller en cap de Barcelona (1387, 1390, 1399 i 1405).

El seu prestigi el féu assessor jurídic de Pere III el Cerimoniós, de Joan I, a la mort del qual fou processat, i de Martí l’Humà, que el rehabilità. Durant l’Interregne (1410-12) assessorà al Parlament català i es mostrà partidari de la causa de Jaume d’Urgell.

Són importants les seves obres jurídiques: Glossa als Usatges i Pastillae super Constitutionibus Cataloniae.

Torrelles i de Blanes, Pere de

27 Respostes

(Catalunya, s XIV – l’Alguer, Sardenya, 1410)

Lloctinent de Sardenya. Fill d’Antoni de Torrelles i Marc, i germà de Ramon. Senyor de Castellet (Penedès).

Ocupà els càrrecs de conseller de Martí l’Humà i de cap de l’expedició del 1409 contra els rebels sards i els seus aliats, els genovesos i el vescomte de Narbona.

Nomenat també capità general de l’armada catalana, es posà al servei de Martí el Jove de Sicília, i fou lloctinent reial a Sardenya. Obtingué la gran victòria de Sanluri i conquerí Esglésies i Oristany.

Martí l’Humà li encarregà la tutoria del petit Frederic de Luna, fill natural de Martí el Jove. Morí de pesta.

Foren fills seus Martí i Joan de Torrelles i López de Gurrea, i:

Carles de Torrelles i de Gurrea  (Aragó, segle XV – 1483)  Hospitaler. Actuà en el setge d’Ischia. Amb la capitulació de Barcelona recuperà la seva comanda de Castellot (1472).

Torre, Abraham de la

Deixa un comentari

(Figueres, Alt Empordà, segle XIII)

Distingit hebreu. Formava part del consell de l’infant Alfons -el futur Alfons II el Liberal-.

Actuà especialment quan aquest restà de lloctinent de Pere II, absent el 1282-83 per la guerra de Sicília.

Sentmenat i de Torrelles -germans-

1 Resposta

Foren fills de Pere (V) de Sentmenat i de Ribes.

Francesc (I) de Sentmenat i de Torrelles  (Catalunya, segle XIV – 1359)  Senyor de Campsentelles. Heretà del seu pare la castellania de Sentmenat.

Berenguer de Sentmenat i de Torrelles  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller i conseller del rei Alfons III. Rebé d’aquest rei, en 1328, les senyories de Vilamajor i de Cardedeu, on havia de formar-se una nova branca del llinatge. Fou el pare de Pere (VI), de Ramon i de Galceran de Sentmenat i de Peguera.

Sarroca, Jaume

2 Respostes

(Catalunya, 1248 – Poblet, Conca de Barberà, 1289)

Prelat i gran conseller de la corona. Potser fill natural de Jaume I de Catalunya-Aragó i d’Elvira Sarroca, fou criat a la cort reial. Rector d’Albalat (1260) i canonge sagristà de Lleida (1267).

Des del naufragi de l’expedició de Jaume I a Terra Santa (1269) no se separà de la cort. Fou notari reial, i li ha estat atribuïda una part important del Llibre dels Feyts o Crònica del rei En Jaume. El 1272 féu de mitjancer entre el rei i l’hereu, Pere.

El 1273 fou consagrat bisbe d’Osca. Acompanyà el rei Jaume I al concili de Lió (1274). El 1276, ja malalt el rei, fou un dels signants dels codicils afegits al testament. S’encarregà de l’enterrament provisional del rei a València.

Per desavinences amb Pere II, el nou rei, es retirà a Osca; però ambdós es reconciliaren quan, arran de la invasió de Catalunya pels croats francesos, el bisbe acudí a auxiliar el rei, que morí aquell mateix any. Durant el regnat d’Alfons II, recuperà el seu ascendent a la cort.

Fou enterrat a Poblet, en un sepulcre d’alabastre.

Santacoloma, Francesc Joan de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Cavaller i conseller reial. Sembla que provenia de Santa Coloma Sasserra.

Passà a Sardenya, on fou capità del cap del Logudor, càrrec que deixà en ésser fet governador i reformador de l’Alguer i del mateix cap (1380-86). Tornà a Catalunya, d’on fou novament enviat a Sardenya amb algunes galeres per a combatre els sards rebels a Arborea (1383). Intervingué en les negociacions amb la jutgessa Elionor i amb Bracaleó Dòria.

Nomenat governador de Menorca (1386), fou suspès per raó d’un plet amb Humbert de Fenollar, que al·legava drets al càrrec, però aquest fou restituït a Santacoloma (1391).

Fou enviat de Martí I l’Humà als Arborea novament rebels, però no aconseguí de pacificar-los. Fou lloctinent de Roger de Montcada a Sardenya (1398), on tingué també el feu d’Osilo. Recorregué les costes de l’illa per tal d’impedir l’arribada de reforços de Gènova durant la campanya de Martí el Jove (1408).

Sacirera, Dalmau de

2 Respostes

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Cavaller. Sembla que fou el fill segon de Guillem, senyor de Sant Guim. Era castlà del castell de Savallà (1389).

Fou conseller i promotor de Martí I i algutzir de Martí el Jove, el qual serví a Sicília. Intervingué activament en els parlaments de Barcelona i Tortosa (1410-12).

Partidari de Jaume II d’Urgell, fou un dels seus enviats al rei Ferran I, amb el qual s’indisposà; acabà per reconèixer, en nom de Jaume, la seva sobirania i li jurà fidelitat (1412).

Posseí els castells de Tavascan i Surri (vall de Cardós), possiblement fou senyor de Montclar i Marcovau, i, amb la seva muller, Margarida de Canet, rebé la investidura del castell de Besora i la casa aloera de Montesquiu (1420).

Participà en la primera campanya d’Alfons el Magnànim a Nàpols, on romangué com a virrei de l’infant Pere des del 1424. Pactà una treva amb la reina Joana (1430). Deixà el càrrec entre el 1431 i el 1433.

Roís de Corella i Llançol de Romaní, Joan

3 Respostes

(País Valencià, segle XV – després 1484)

Segon comte de Cocentaina, senyor de Dosaigües, Vall d’Elda, Asp, Petrer, Salines, Albalat, etc. Fill d’Eiximèn Peres Roís de Corella, en renunciar aquest el càrrec vitalici de governador de València (1448) el succeí en les mateixes condicions (1448-79).

Fou lloctinent general del rei a Sicília i a Aragó; cambrer major d’Alfons el Magnànim i del consell de Ferran I de Nàpols. Aquest el nomenà el 1463 príncep de Rossano, comte de Montalbo i de Cariati.

Es casà amb Beatriu de Centelles, filla del comte d’Oliva Francesc Gilabert, i després amb Francesca de Montcada, filla del baró d’Aitona Guillem Ramon de Montcada.

En el càrrec de governador tingué com a lloctinent Lluís de Cabanyelles i de Vila-rasa, que després el succeí.

Intervingué en les bandositats valencianes, contra el marquesat de Villena, contra Jaume d’Arenós i, sobretot, contra Bernat de Centelles, que el seu germà Miquel Roís de Corella havia intentat assassinar.

El 1475 vengué la baronia de Dosaigües als Lladró de Vilanova.

Roís de Corella i de Santacoloma, Eiximèn Peres

6 Respostes

(País Valencià, s XIV – Nàpols, Itàlia, 1457)

Comte de Cocentaina, conseller del rei Alfons el Magnànim i governador de València. Fill del cavaller Joan Roís de Corella i de Sentllir.

Els seus dots militars, demostrats en les nombroses guerres d’Alfons el Magnànim, li permeteren de fer una carrera brillant i d’enlairar el seu llinatge.

Es distingí en el setge de Calvi (1420), en la batalla de Nàpols (1423) i en el saqueig de Marsella (1423) de la primera expedició d’aquell rei a Itàlia, en la guerra contra Castella (1430), en l’expedició a l’Àfrica (1432) i en la subsegüent conquesta del regne de Nàpols, especialment en la presa de la capital el 1442.

Nomenat governador general de València el 1429 amb caràcter vitalici i amb dret a ésser succeït pel seu fill Joan Roís de Corella (1446), exercí el càrrec fins el 1448, malgrat les seves llargues absències a Nàpols. Tingué cura de l’educació de l’infant Ferran, fill il·legítim del Magnànim.

Formà part del consell d’aquest monarca, que li confià a més diverses missions diplomàtiques importants: prop del papa Eugeni IV (1445) i del papa Nicolau V, amb Joan Olzina (1447), prop del seu germà Joan de Navarra per tal d’obtenir subvencions de les corts dels seus regnes, amb Juan de Moncayo (1451), prop del rei de Castella, amb Ferrer de Lanuza i Galceran de Requesens el 1452 i novament el 1453.

Aprofitant la seva estada a terres hispàniques, el rei li confià, a més, la lloctinència general de València (1450). Havent retornat a Nàpols, el 1456, el rei li confià la negociació de diversos afers prop del papa Calixt III (Alfons de Borja), amb el qual, però, s’enemistà.

Engrandí els seus dominis amb la vall i castells d’Elda i Asp, comprats a la reina Violant el 1424, el lloc de Dosaigües, comprat al rei (1447), i la vila i baronia de Cocentaina, comprats el 1448 també al monarca, que li concedí el mateix any el títol de comte de Cocentaina.

Fou casat amb Isabel Llançol de Romaní. Fou sepultat a la catedral de Nàpols. Per raons de vinculació emprà a vegades el nom de Ramon de Sentllir.