Arxiu d'etiquetes: comtat Pallars

Pallars, comtat de

(Catalunya, segle VIII – 1011)

Territori medieval, situat a la conca alta de la Noguera Pallaresa entre la cresta del Pirineu i la comarca de la Pobla de Segur incloent les valls d’Àneu, Cardós i Ferrera, així com la vora esquerra de la Noguera Ribagorçana i la vall del Flamicell.

El Pallars restà sotmès al domini sarraí dels primers temps de la invasió aràbiga fins al començament del segle IX, en què els comtes de Tolosa, probablement Guillem I i el seu successor Bigó, n’iniciaren l’ocupació juntament amb la de la comarca ribagorçana.

Hom pensa que en aquest afer els comtes tolosans actuaren a iniciativa particular, fet que explicaria que Pallars-Ribagorça formessin aleshores una sola unitat administrativa restant mig segle units a Tolosa i que llurs comtes, sentint-se’n quasi sobirans, gosessin atorgar als monestirs de la regió uns privilegis semblants als expedits aquells anys per la cancelleria reial.

Als orígens del domini carolingi a la regió correspon la fundació o restauració dels monestirs de Gerri, en la vall de la Noguera Pallaresa, de Senterada, al Flamicell, i d’Alaó, a la Noguera Ribagorçana; i l’expedició d’un precepte de Carlemany atorgant el nou territori a la jurisdicció eclesiàstica dels bisbes d’Urgell.

En retirar-se Guillem I de Tolosa a la vida monàstica (vers 806) exerciren la jurisdicció comtal sobre Pallars-Ribagorça, successivament, Bigó de Tolosa (806-816) i Berenguer (816-835) que atorgaren preceptes per Alaó. Sembla, però, que vers el 833 el comte Galí II d’Aragó, Pallars i Ribagorça, on es mantingué fins vers el 848, que fou desposseït pel comte Frèdol I de Tolosa (848-vers 852), autor d’uns preceptes per Lavaix i Gerri.

Ramon I de Tolosa (vers 852-863), germà i successor de l’anterior, fou expulsat de Tolosa i probablement mort pel rebel Unifred, marquès de Gòtia, l’any 863. Tot seguit, però, es possessionà del comtat el seu fill Bernat II de Tolosa (863-vers 872), que, al seu torn, seria mort per Bernat III de Tolosa, dit Plantapilosa, nét de Guillem I de Tolosa.

La mort violenta de Bernat II de Tolosa portà una reacció en terres de Pallars-Ribagorça, on sorgí una dinastia independent de Tolosa, amb un comte, Ramon II de Pallars-Ribagorça, que potser era fill del comte Llop I de Bigorra i d’una dona de la casa comtal de Tolosa.

Pallars -llinatge-

(Catalunya, segle XIV – segle XVI)

Llinatge feudal sorgit de les tres dinasties de les cases comtals de Pallars, principalment de la tercera, en la qual es formà la línia dels barons de Mataplana i senyors de la vall de Toses, iniciada per:

Artau Roger de Pallars (Catalunya, segle XIV)  Noble. Iniciador de la línia dels barons de Mataplana i senyors de la vall de Toses. Era fill dels comtes Hug I de Pallars i Sibil·la I de Pallars. El seu fill i successor fou Jaume Roger de Pallars i Fernández de Vergua.

Un altre fill d’Artau Roger fou Artau Pallars  (Catalunya, segle XIV)  Noble. Ha deixat poques dades d’interès. Apareix en molt bones relacions amb el seu germà gran.

Miró II de Cerdanya

(Catalunya, vers 878 – octubre 927)

(dit el Jove)  Comte de Cerdanya–Berga–Conflent (897-927) i de Besalú (Miró I) (913-927). Fill de Guifré el Pilós i de Guinedilda.

El primer nucli de comtats l’heretà del seu pare Guifré, i el de Besalú, del seu oncle Radulf.

Prosseguí, sense gaire empenta, l’obra repobladora del seu pare al baix Berguedà, i en tal sentit féu consagrar el 907 les esglésies de Sant Pau de Casserres, Santa Maria d’Avià i Puig-reig, que aquell havia fet construir.

Destruí la petita església del monestir de Ripoll, edificada pel seu pare, i en féu construir una de més gran, però morí abans d’acabar-la.

Deixà nombrosa descendència: de la seva muller legítima, Ava (probablement de Ribagorça), tingué Sunifred, Guifré, Oliba Cabreta, Miró Bonfill i Fredeburga, i de l’amistançada Virgília (filla del comte d’Empúries Delà), un fill i quatre filles.

Els fills legítims el succeïren en el govern dels comtats sota la regència de la vídua Ava.

Fou el tronc de la casa de Cerdanya.

Major de Castella

(Castella, segle X – després 1035)

Comtessa de Pallars. Filla del comte Garcia I de Castella i d’Ava de Ribagorça.

Fou la primera muller del comte Ramon IV de Pallars Jussà, matrimoni que fou anul·lat, sembla que per raó de parentiu (Ramon era cosí segon de la mare de Major), el 1026.

Es retirà al monestir comtal de San Miguel de Pedroso, a Castella, del qual fou abadessa.

Llúcia de la Marca

(França, segle XI – Catalunya, vers 1090)

Comtessa de Pallars Sobirà i potser d’Urgell. Filla dels comtes Bernat i Amèlia de la Marca i germana d’Almodis, comtessa de Barcelona.

Féu compromís de casar-se amb Guillem II de Besalú (1054), però el matrimoni no se celebrà, i el 1058 ho féu amb el comte Artau I de Pallars Sobirà (mort el 1081), de qui fou la segona muller.

Hom creu possible que vers el 1065 es divorciés d’Artau I i es casés amb el comte Ermengol IV d’Urgell (mort el 1092), de qui també es divorcià.

Llop I de Pallars

(Catalunya, segle X – 947)

Comte de Pallars. Germà d’Isarn I de Pallars.

Estigué casat amb Goldregot de Cerdanya, enllaç que contribuí a estrènyer els contactes de la casa comtal de Pallars amb la de Barcelona, i tingueren quatre fills -Ramon III, Borrell I, Sunyer I i Sunifred- i una filla -Riquilda-.

Hom pensa que en morir Llop els seus fills devien ésser menors d’edat i que aleshores Goldregot, com a usufructuaria dels béns i honors del marit difunt, devia exercir la funció comtal i la regència del patrimoni fins a la seva mort (953/63).

Làscara de Ventimiglia

(Itàlia, vers 1265 – Barcelona, vers 1314)

Comtessa de Pallars Sobirà. Filla d’Eudòxia Làscaris.

Es casà amb el comte Arnau Roger I de Pallars. Mort aquest (1288), ella i les seves filles, Sibil·la, Violant i Beatriu, quedaren sota la protecció d’Alfons II de Catalunya-Aragó.

El 1307 entrà en un convent, mentre governava el seu cunyat Ramon Roger, mort el qual, Sibil·la esdevingué la nova comtessa del Pallars.

Isarn I de Pallars

1 Resposta

(Catalunya, segle X – 947)

Comte de Pallars (abans 920 – 947). Fill de Ramon II de Pallars-Ribagorça, sembla que coregnà amb ell.

Fou capturat pels musulmans de Lleida i en fou presoner des del 904 fins al 918, quan va ser alliberat per l’acció de Sanç I de Navarra.

El 920 heretà el comtat de Pallars i hi coregnà amb el seu germà Llop.

Morí deixant dos fills, Guillem i Ermengarda, que fou abadessa de Burgal.

Hug Roger III de Pallars

21 Respostes

(Catalunya, vers 1430 – Xàtiva, Costera, 26 novembre 1508)

Darrer comte de Pallars Sobirà (1451-91). Fill d’Arnau Roger IV i de Joana de Cardona.

Durant la guerra contra Joan II va esdevenir el principal baró del partit pactista, contrari al rei. Cap de l’exèrcit de la Generalitat durant la revolta, es va caracteritzar per l’energia en la repressió del moviment remença (1462), addicte al rei Joan II, i per la gran voluntat de lluita malgrat la inferioritat dels mitjans de què disposava.

Presoner dels reialistes durant cinc anys (1465-70), va ésser rescatat en el moment en què quasi tot el país, cansat de lluitar, estava disposar a pactar amb el rei. Se sumà als partidaris de la guerra a ultrança, però quan Barcelona es va retre al rei, la facció partidària de la capitulació el va expulsar de la ciutat.

Exclòs de la capitulació de Pedralbes per voluntat expressa de Joan II (1472), es va refugiar en els estats pirinencs, on lluità contínuament amb els seus veïns de Castellbó i Urgell, fins que Ferran el Catòlic encarregà (1484) al comte de Cardona la conquesta del Pallars (acció completada el 1498).

El comtat fou donat al de Cardona (1491) amb el títol de marquès, però Hug Roger, aliat amb el monarca francès Carles VIII, continuà amenaçant constantment les fronteres.

Després passà a Itàlia, on va ésser fet presoner pel Gran Capità (1503). Va morir sense fills, tancat al castell de Xàtiva.

Hug Roger II de Pallars

13 Respostes

(Catalunya, 1350 – 1416)

Comte de Pallars Sobirà (1369-1416). Fill d’Hug Roger I.

Es casà amb Blanca de Foix i va ésser camarlenc i conseller de l’infant Joan. Quan aquest heretà la corona, el va servir en la campanya contra els invasors armanyacs (1389-90), els quals va vèncer al coll de Panissars.

Al començament del regnat de Martí l’Humà, ajudà la reina Maria de Luna contra el pretendent Mateu de Foix. En l’interregne va ajudar Lluís d’Anjou, però després de la sentència de Casp prestà obediència a Ferran d’Antequera i col·laborà a reprimir la revolta de Jaume d’Urgell (1412-13).

Els seus successors van esdevenir caps del partit pactista, defensor de les llibertats i privilegis de les classes dirigents catalanes enfront de l’autoritarisme de la monarquia.