(Empordà ?, segle XIV – Catalunya ?, segle XIV)
Cavaller. Cap de la guarnició catalana de l’Acròpolis d’Atenes, el qual durant un any i mig resistí el setge que hi posaren les tropes de Ranieri Acciaiuoli.
Convertida en capital del mateix ducat, Atenes fou el clos on s’havien anat a refugiar molts catalans que fugiren de Tebes i Livàdia en ésser perdudes, i on pogueren aturar l’escomesa del navarrès Urtubia.
La rendició de Pere de Pau fou la fi del domini català a Atenes (1388).
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Cavaller i home de confiança del rei Joan I i de la reina Violant de Bar.
Fou un dels poderosos servidors cortesans, entre els quals hi havia Bernat Metge, encartats en el procés judicial que s’obrí a la mort d’aquell monarca (1396), acusats de corrupció pública i privada. S’imputaren a Francesc de Pau relacions carnals amb Carrossa de Vilaragut, favorita de la reina.
Empresonats per ordre de la nova reina, Maria de Luna, esposa de Martí I l’Humà, tots ells en foren absolts el 1398 pel mateix rei Martí.
Fou el pare de Elionor de Pau i d’Hortafà (Catalunya Nord, segle XV) Dama de la reina Violant de Bar, que li tenia gran afecte. Era estimada a la cort pel gust amb què sabia cantar. El poeta Lluís Icard li dedicà una composició amorosa.
(Pau, Alt Empordà, segle XII – Catalunya Nord, segle XVI)
Llinatge de cavallers, segurament originari del castell de Pau i establert a ambdós vessants de la serra de l’Albera.
Els primers membres coneguts són:
Guillem Ramon de Pau (Catalunya, segle XII) Cavaller. Apareix esmentat del 1128 al 1138.
i Berenguer de Pau (Catalunya, segle XI) Cavaller. Apareix documentat el 1073. Hom suposava quadravi de Guillem de Pau (mort vers 1285).
(Barcelona, segle XIV – després 1415)
Ciutadà i cavaller. Fou conseller tercer de Barcelona (1390-91 i 1396-97), conseller segon (1401-02) i mostassaf (1404-05).
Formà part del consell a qui Joan I de Catalunya-Aragó encomanà els preparatius per a l’expedició que projectava fer a Sardenya (1392), i amb Ferrer de Gualbes fou l’administrador de l’empresa. Fou membre també del consell de la reina Maria el 1396.
Nomenat vice-almirall de Catalunya pel rei Martí l’Humà el 1397, fou anul·lada la concessió el mateix any a causa del caràcter vitalici del nomenament fet per Joan I a favor de Galceran Marquet, cosa que provocà una lluita de bàndols a Barcelona entre ambdós (1397-1400).
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Cavaller i senyor del castell de Milany. Sembla ésser un nét de Simó de Milany o de Palou, vescomte de Bas.
El 1280 comprà a la seva cosina Sibil·la de Palou, esdevinguda comtessa d’Empúries, el castell de Milany, amb les parròquies de Vallfogona, Llaés i Puigmal, que arrodoní el 1283 amb la compra de la castlania de Milany a Arnau de Cortsaví.
Mantingué llargs plets amb l’abat de Sant Joan de les Abadesses i amb el comte d’Empúries per a afermar-se en aquests dominis (1283-1316). El 1295 reedificà els castells de Milany i la Sala de Vallfogona.
Des del 1300 s’associà amb el seu fill Ramon de Milany, que el succeí en el domini vers el 1318.
(Catalunya, segle XIV)
Cavaller. Era fill natural del comte Arnau Roger II de Pallars. A la mort del seu pare (1343), no hi havia successió directa legítima i el comtat passà a un germà del difunt, Ramon Roger II de Pallars.
Tingué una filla anomenada Beatriu de Pallars (Catalunya, segle XIV) Dama. Es casà amb Guillem IV d’Anglesola, senyor de la baronia de Bellpuig.
(Catalunya, segle XIV)
Cavaller.
En 1366-70 apareix com a procurador de la baronia de Mataplana, propietat del seu parent Jaume Roger i actuant per compte del tutor d’aquest, el vescomte de Cardona.
Era vassall de Ramon d’Anglesola, senyor de Bellpuig.
Era fill bastard de l’homònim Bertran de Pallars (Catalunya, segle XIV) Frare santjoanista. La seva situació genealògica dins la família no ha estat aclarida.
(Barcelona, abans 1388 – 1424)
(àlies Ombau) Cavaller. Fill del ciutadà de Barcelona Bernat Pallarès, senyor del castell de Sant Esteve del Mur.
Fou conseller i promovedor de les corts de Joan I i de Martí l’Humà. Fou un dels processats després de la mort de Joan I, acusat com altres membres del consell i de la cúria de malversació, mals consells, etc, però fou absolt el 1398.
El mateix any fou nomenat vicecanceller i regent de la cancelleria juntament amb el doctor en lleis Bernat Miquel perquè presidís el tribunal reial quan no pogués fer-ho el primer vicecanceller Macià Castelló.
Amb la seva muller Margarida comprà el mas de la Carcerenya el 1399, que d’ell i els seus descendents prengué el nom de Torre Pallaresa.
(Lleida, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller i militar.
El 1706 participà a la defensa de Barcelona contra Felip V, com a ajudant del príncep Enric de Darmstadt, i féu la guerra de Successió contra els borbònics.
El 1713 assistí a la junta de braços de Barcelona que decidí la defensa de la ciutat. Lluità durament durant el setge, juntament amb tres fills seus.
La nit del 13 i 14 d’agost de 1714 participà a la terrible batalla del baluard de Santa Clara, on una explosió accidental el cremà amb els seus tres fills, per bé que cap d’ells no morí, encara que un d’ells, tinent, moriria a la batalla de l’11 de setembre.
Després de la capitulació obtingué un passaport i s’exilià.
(Catalunya, segle XIV)
Cavaller. Serví el rei Pere III.
El 1344, durant la despossessió de Jaume III de Mallorca, capturà a Llançà alguns nobles addictes al darrer, com Berenguer de Vilaragut i Bernat de So.
El 1357, amb Jaume Desfar, negocià l’adhesió a Pere III i a Enric de Trastàmara del noble Álvar Pérez de Guzman, que fou utilitzat així a la guerra contra Castella.
Dades dels Països Catalans 