Arxiu d'etiquetes: Catalunya Nord

Pere Bernat

(Catalunya, segle XI – Elna ?, Rosselló, segle XII)

Bisbe d’Elna (1113-29). Inicià les seves actuacions amb la intervenció en un plet entre els monestirs de Cuixà i d’Arles sobre la possessió de Sant Pere de Torrelles (1114). El mateix any aprovà la unió del monestir del Canigó i el de la Grassa.

Consagrà algunes esglésies, com Sant Esteve de Salses (1114), Sant Nazari de Torderes (1116), Sant Sadurní de Montesquiu i el monestir de Sant Andreu de Sureda (1121) i assistí a la consagració de Sant Quirze de Colera (1123).

El 1126 anà a Terra Santa i al seu retorn cedí la vila i l’església de Marcèvol als canonges del Sant Sepulcre, on aquests fundaren un priorat.

Finalment assistí a un concili de Narbona (1129) on es fundà una confraria per ajudar a la restauració de Tarragona.

Segons Tomic, prengué part en l’expedició de Ramon Berenguer III a les Balears (1114).

Pere I de Carcassona

(Carcassona, França, vers 1000 – Girona, 1051)

Comte de Carcassona i de Foix i bisbe de Girona (1010-50).

Germà de la comtessa Ermessenda de Carcassona, la qual el féu entrar a la canongia de Girona el 1004 i l’elevà a la dignitat episcopal sis anys més tard.

Impulsà la construcció de la catedral gironina i fou el gran conseller i home de confiança de la seva germana.

Actuà de pacificador en les constants desavinences entre Ermessenda i els comtes Berenguer Ramon I i Ramon Berenguer I, i el 1041 col·laborà amb la comtessa a defensar les costes gironines contra les incursions dels pirates sarraïns.

Pere I de Bearn

(França, segle XII – 1153)

Vescomte de Bearn, d’Oloron, de Montaner, de Gabardà i de Brulhès, senyor d’Osca. Es casà vers el 1145 amb Matel·la dels Baus, cosina germana de Ramon Berenguer IV de Barcelona.

Assistí als setges de Fraga i Lleida (1149). Rebé del comte de Barcelona les viles d’Osca i de Bespen en compensació de la pèrdua de les senyories d’Uncastillo i Saragossa.

El succeí el seu fill, el vescomte Gastó V, sota la tutela de la seva mare Guiscarda.

Perapertusa i de Vilademany-Cruïlles, Antoni de

(Catalunya Nord, segle XVII – 1676)

Segon vescomte de Jóc. Fill de Pere de Perapertusa i d’Erill i de Rafaela de Vilademany-Cruïlles, dels quals heretà un important patrimoni.

Lluità contra Felip IV en la guerra dels Segadors, però el 1652, quan la revolta al Conflent es posà contra els francesos, Lluís IV li confiscà els béns el 1653, però li foren restituïts el 1659.

El llinatge s’extingí en ell i la successió passà als fills i descendents de la seva filla Maria de Perapertusa i de Clariana (Conflent, segle XVII – 1660)  Casada el 1659 amb Jean François de Bournonville, marquès de Risbourg.

Perapertusa -llinatge-

(França, segle X – Catalunya Nord, segle XVII)

Llinatge noble. Originari del Perapertusès, que posseí el castell de Perapertusa, que li donà el nom, i s’establí al Rosselló. El genearca conegut és Amell, casat amb Ermengarda i pares de Seguer I i de Pere I de Perapertusa.

Sembla que hi hagué diferents línies del llinatge, una de les quals tingué les senyories de Montalbà i Bellestar i anà a parar per enllaç als Senespleda, senyors de les Fonts, i una altra les de Trevillac, Sequera i Rocaverd, que sembla que acabà refonent-se amb la línia de Rebollet.

Oms-Cabrera-Desbosc i d’Oms, Antoni d’

(Catalunya Nord, segle XVII – Perpinyà, 2 març 1705)

Fill i successor de Manuel d’Oms-Cabrera-Desbosc i de Vilanova. Heretà de la mare el castell de Rubí. Fou capità de les guàrdies de Catalunya i conseller del consell d’Índies. Morí en un duel.

Heretà el patrimoni dels Desbosc de Santvicenç (baronia de Vilassar i senyoria de Sant Vicenç de Burriac) i per mort (1688) del seu oncle matern, Ramon I d’Oms de Santapau, s’emparà del seu ja minvat patrimoni, que encara minvà més en vendre (1701) la senyoria de Saga.

Tanmateix aquest patrimoni li fou discutit pels Sentmenat, barons i després marquesos de Castelldosrius (que al·legaren millors drets en virtut del testament d’Antoni I el Vinculador), als quals fou adjudicat per sentència judicial el 1730.

Tot i això, s’arribà a una convinença amb la filla i hereva d’Antoni, Gaietana d’Oms-Cabrera-Desbosc i de Sarriera (Catalunya, vers 1688 – 1759)  Muller d’Agustí de Copons i de Copons, segon marquès de Moja.

Mitjançant una convinença amb els Castelldosrius, Gaietana restà amb les propietats del seu pare, i els Castelldosrius amb els títols nobiliaris.

Fou la darrera representant de la branca dels senyors de Vilallonga de la Salanca.

Montfort, Simó de

(França, vers 1150 – Tolosa, Llenguadoc, 25 juny 1218)

Noble i comte de Leicester.

Dirigí la croada contra els albigesos, decretada per Innocent III (1208) i secundada pel rei Felip August de França, que pretenia de separar Occitània de la influència política de la corona catalano-aragonesa. La lluita fou molt cruel.

L’any 1209 Simó de Montfort s’emparà dels dominis de Ramon Roger, vescomte de Besiers i de Carcassona. Els intents del rei catalano-aragonès Pere I per solucionar pacíficament el conflicte fracassaren davant les comunes ambicions de dominar el Llenguadoc.

A la batalla de Muret Simó derrotà Ramon VI de Tolosa i Pere I, i després d’aixó dominà tot el Llenguadoc.

El concili del Laterà, del 1215, l’investí amb la possessió dels territoris conquerits, pels quals reté homenatge al rei de França.

Ramon VI, però, ajudat per tropes catalanes, no trigà a reconquerir les seves terres, i Simó morí quan assetjava Tolosa.

Montesquiu, Elisenda de

(Rosselló, segle XIII)

Dama.

El 1285, arran de la croada contra Catalunya de Felip III de França, amb la col·laboració de Jaume II de Mallorca, decidí posar-se a favor de la causa catalana de Pere II.

Les seves possessions foren un nucli de resistència contra els francesos.

Montesquiu (llinatge feudal)

Montesquiu -llinatge-

(Rosselló, segle XI – segle XIV)

Llinatge feudal. Originari del castell de Montesquiu d’Albera (de Vilanova d’Albera o del Munt), al peu del puig de Sant Cristau, al cim del qual hi ha un castell, dit castell de Sant Cristau o d’Albera, i per aquesta raó els seus membres alguna vegada apareixen cognomenats de Santcristau.

El primer membre conegut és Bernat I de Sant Cristau, que s’havia casat amb Estefania, vídua del vescomte Udalgar I de Castellnou.

Llur fill fou Guillem I de Montesquiu (Vallespir, segle XI – segle XII)  (o de Sant Cristau)  Es casà amb Garsenda de Rosselló, germana del comte Guislabert II, i fou senyor dels castells de Sant Cristau, de Montesquiu (novament edificat pel seu pare vers el 1080) i de Sant Esteve del Monestir, en feu del comte de Rosselló. El seu fill i hereu fou:

Bernat II de Montesquiu (Rosselló, segle XII – després 1172)  Senyor dels castells de Sant Cristau, de Montesquiu i Sant Esteve del Monestir. Es casà amb una filla de Ramon de Termes, amb la qual fou pare de:

Guillem II de Montesquiu (Rosselló, segle XII – després 1217)  Senyor dels castells de Sant Cristau, de Montesquiu i de Sant Esteve del Monestir. A més dels dits castells, posseí Vilallonga dels Monts, Sant Martí d’Albera, Sant Joan d’Albera, el Voló, Nidoleres, Cànoes, Alenyà i Orla. Fou pare de Bernat IV de Montesquiu i de:

Guillem III de Montesquiu (Rosselló, segle XIII – 1261)  Succeí al seu germà. Havia heretat del seu pare del castell de Sant Esteve del Monestir. Es casà amb Blanca, i foren pares de:

Bernat V de Montesquiu (Rosselló, segle XIII – 1291)  Senyor del castell de Sant Esteve del Monestir. Prengué el partit del rei català contra els croats francesos. Només tingué un fill, il·legítim, Guillem de Montesquiu (Rosselló, segle XIII – segle XIV), i deixà tots els seus béns al rei de Mallorca.

Marcet i Juncosa, Alícia

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1931 – Perpinyà, 30 octubre 2016)

Historiadora. Especialista en història moderna de la Catalunya Nord.

L’any 1939 s’exilià a París amb la seva família, i posteriorment estudià a la Sorbona. Treballà com a professora a la Universitat de Perpinyà des del 1969 fins a la seva jubilació el 1993.

Les seves línies de recerca han estat centrades en la història de les terres del nord de Catalunya i en mentalitats i comportament, cosa que li ha permès copsar el manteniment del caràcter diferencial dels catalans del nord davant l’estat francès.

Autora d’una extensa producció bibliogràfica, destaquen Breu història de les terres del nord (1988) i Le Rattachement du Roussillon à la France (1995).

Ha estat també una activa defensora de la identitat catalana de la Catalunya Nord i el 1990 fundà i presidí la Fundació Comte Guifré, dedicada a la defensa de l’ensenyament secundari en llengua catalana.