Arxiu d'etiquetes: Catalunya Nord

Perapertusa -llinatge-

(França, segle X – Catalunya Nord, segle XVII)

Llinatge noble. Originari del Perapertusès, que posseí el castell de Perapertusa, que li donà el nom, i s’establí al Rosselló. El genearca conegut és Amell, casat amb Ermengarda i pares de Seguer I i de Pere I de Perapertusa.

Sembla que hi hagué diferents línies del llinatge, una de les quals tingué les senyories de Montalbà i Bellestar i anà a parar per enllaç als Senespleda, senyors de les Fonts, i una altra les de Trevillac, Sequera i Rocaverd, que sembla que acabà refonent-se amb la línia de Rebollet.

Oms-Cabrera-Desbosc i d’Oms, Antoni d’

(Catalunya Nord, segle XVII – Perpinyà, 2 març 1705)

Fill i successor de Manuel d’Oms-Cabrera-Desbosc i de Vilanova. Heretà de la mare el castell de Rubí. Fou capità de les guàrdies de Catalunya i conseller del consell d’Índies. Morí en un duel.

Heretà el patrimoni dels Desbosc de Santvicenç (baronia de Vilassar i senyoria de Sant Vicenç de Burriac) i per mort (1688) del seu oncle matern, Ramon I d’Oms de Santapau, s’emparà del seu ja minvat patrimoni, que encara minvà més en vendre (1701) la senyoria de Saga.

Tanmateix aquest patrimoni li fou discutit pels Sentmenat, barons i després marquesos de Castelldosrius (que al·legaren millors drets en virtut del testament d’Antoni I el Vinculador), als quals fou adjudicat per sentència judicial el 1730.

Tot i això, s’arribà a una convinença amb la filla i hereva d’Antoni, Gaietana d’Oms-Cabrera-Desbosc i de Sarriera (Catalunya, vers 1688 – 1759)  Muller d’Agustí de Copons i de Copons, segon marquès de Moja.

Mitjançant una convinença amb els Castelldosrius, Gaietana restà amb les propietats del seu pare, i els Castelldosrius amb els títols nobiliaris.

Fou la darrera representant de la branca dels senyors de Vilallonga de la Salanca.

Montfort, Simó de

(França, vers 1150 – Tolosa, Llenguadoc, 25 juny 1218)

Noble i comte de Leicester.

Dirigí la croada contra els albigesos, decretada per Innocent III (1208) i secundada pel rei Felip August de França, que pretenia de separar Occitània de la influència política de la corona catalano-aragonesa. La lluita fou molt cruel.

L’any 1209 Simó de Montfort s’emparà dels dominis de Ramon Roger, vescomte de Besiers i de Carcassona. Els intents del rei catalano-aragonès Pere I per solucionar pacíficament el conflicte fracassaren davant les comunes ambicions de dominar el Llenguadoc.

A la batalla de Muret Simó derrotà Ramon VI de Tolosa i Pere I, i després d’aixó dominà tot el Llenguadoc.

El concili del Laterà, del 1215, l’investí amb la possessió dels territoris conquerits, pels quals reté homenatge al rei de França.

Ramon VI, però, ajudat per tropes catalanes, no trigà a reconquerir les seves terres, i Simó morí quan assetjava Tolosa.

Montesquiu, Elisenda de

(Rosselló, segle XIII)

Dama.

El 1285, arran de la croada contra Catalunya de Felip III de França, amb la col·laboració de Jaume II de Mallorca, decidí posar-se a favor de la causa catalana de Pere II.

Les seves possessions foren un nucli de resistència contra els francesos.

Montesquiu (llinatge feudal)

Montesquiu -llinatge-

(Rosselló, segle XI – segle XIV)

Llinatge feudal. Originari del castell de Montesquiu d’Albera (de Vilanova d’Albera o del Munt), al peu del puig de Sant Cristau, al cim del qual hi ha un castell, dit castell de Sant Cristau o d’Albera, i per aquesta raó els seus membres alguna vegada apareixen cognomenats de Santcristau.

El primer membre conegut és Bernat I de Sant Cristau, que s’havia casat amb Estefania, vídua del vescomte Udalgar I de Castellnou.

Llur fill fou Guillem I de Montesquiu (Vallespir, segle XI – segle XII)  (o de Sant Cristau)  Es casà amb Garsenda de Rosselló, germana del comte Guislabert II, i fou senyor dels castells de Sant Cristau, de Montesquiu (novament edificat pel seu pare vers el 1080) i de Sant Esteve del Monestir, en feu del comte de Rosselló. El seu fill i hereu fou:

Bernat II de Montesquiu (Rosselló, segle XII – després 1172)  Senyor dels castells de Sant Cristau, de Montesquiu i Sant Esteve del Monestir. Es casà amb una filla de Ramon de Termes, amb la qual fou pare de:

Guillem II de Montesquiu (Rosselló, segle XII – després 1217)  Senyor dels castells de Sant Cristau, de Montesquiu i de Sant Esteve del Monestir. A més dels dits castells, posseí Vilallonga dels Monts, Sant Martí d’Albera, Sant Joan d’Albera, el Voló, Nidoleres, Cànoes, Alenyà i Orla. Fou pare de Bernat IV de Montesquiu i de:

Guillem III de Montesquiu (Rosselló, segle XIII – 1261)  Succeí al seu germà. Havia heretat del seu pare del castell de Sant Esteve del Monestir. Es casà amb Blanca, i foren pares de:

Bernat V de Montesquiu (Rosselló, segle XIII – 1291)  Senyor del castell de Sant Esteve del Monestir. Prengué el partit del rei català contra els croats francesos. Només tingué un fill, il·legítim, Guillem de Montesquiu (Rosselló, segle XIII – segle XIV), i deixà tots els seus béns al rei de Mallorca.

Pirineus, tractat dels -1659-

38 Respostes

(illa de Faisans, País Basc, 7 novembre 1659)

Acord de pau entre Felip IV de Castella i Lluís XIV de França. Pel qual fou acordat el final de la guerra que tots dos països sostenien des del 1635.

El tractat consagrà la superioritat militar francesa i la decadència espanyola en assegurar a França les seves conquestes (comtat de Rosselló, part del de Cerdanya, Artois i diverses places de Flandes, Hainaut i Luxemburg), i estipulà el matrimoni de Lluís XIV i Maria Teresa, filla de Felip IV.

Catalunya no acceptà mai aquest tractat que amputà del seu territori els esmentats comtats, anomenats popularment la Catalunya Nord.

França aviat incomplí les garanties estipulades i ja el 1660 començà a abolir les institucions de la Catalunya Nord, mentre desencadenava una política assimilista seguida d’una ocupació militar que es perllongà durant mig segle.

Prats de Molló, fets de -1926-

21 Respostes

(Prats de Molló, Vallespir, 4 novembre 1926)

Invasió frustrada de Catalunya i intent d’un cop de força a la frontera, en plena Dictadura de Primo de Rivera, per un grup de catalans i alguns italians dirigits per Francesc Macià.

Amb la intenció d’arribar fins a Olot i de proclamar la República Catalana, Macià reuní uns 400 homes, que havien d’entrar en territori espanyol en dues columnes, una per Sant Llorenç de Cerdans i l’altra pel coll d’Ares, fins a reunir-se a la capital de la Garrotxa.

Entre els voluntaris, a més de catalans, hi havia un bon nombre d’italians antifeixistes exiliats, un dels quals, Ricciotto Garibaldi, agent secret de Mussolini, denuncià la conspiració a la policia francesa.

Macià i els altres setze dirigents del cop, detinguts a Prats de Molló, foren traslladats i jutjats a París.

Si bé les penes imposades foren poc importants, el ressó fou molt important i va iniciar a Catalunya el mite de l'”Avi Macià”.