(Arenys de Mar, Maresme, 1809 – 1890)
Religiós caputxí.
Arran de l’exclaustració del 1835 anà a Itàlia, i després fou enviat a Marsella; el 1844 tornà a Barcelona.
Destinat a Arenys de Mar, el 1863 obtingué permís del govern espanyol per obrir-hi una casa missió, que esdevingué el primer convent caputxí restaurat després de l’exclaustració (1879).
(Manresa, Bages, 26 octubre 1543 – Barcelona, 24 desembre 1608)
Fundadora. Introductora als Països Catalans de l’orde femení de caputxines clarisses, fundat a Nàpols el 1538. De jove serví a Barcelona.
Es casà a Manresa amb Francesc Serafí, d’on se la conegué també per la Serafina, i un cop vídua retornà a Barcelona, on vestí l’hàbit de beata dels caputxins (1588).
Reuní un grup de noies per fundar una comunitat caputxina femenina, però diferents oposicions feren retardar la fundació fins el 1599, que fou ajudada per la marquesa de Montesclaros. S’establí aleshores al carrer del Carme i el 1604 el papa Climent VIII autoritzà la fundació, donant-los la regla de Santa Clara i les constitucions de les caputxines italianes.
Morí amb fama de santedat i deixà algunes poesies i cartes publicades el 1643. El 1665 s’inicià el seu procés de beatificació.
L’orde s’estengué tot seguit de la seva mort a Girona (1609), València (1609), Saragossa (1613) i Manresa (1638). Hi ha cases també en alguns llocs de l’estat espanyol i de l’Amèrica Llatina.
(Catalunya, segle XVIII – Girona, 1809)
Frare caputxí. Abans d’entrar en religió serví en un vaixell corsari.
Trobant-se a Girona quan la plaça fou assetjada pels napoleònics, s’oferí com a artiller i fou acceptat. Ascendí a oficial.
Servia al castell de Montjuïc. Morí en el curs d’una sortida.
(Mataró, Maresme, 1879 – Managua, Nicaràgua, 1939)
Missioner caputxí, escriptor ascètic i periodista. Ingressà a l’orde caputxí el 1894.
Fou predicador molt popular i divulgador de vides de sants i de la Mare de Déu, sobre els quals escriví prop de vint llibres i opuscles en 1905-26, la meitat en català.
El 1922 fou tramès a les missions d’Amèrica Central, i a Costa Rica organitzà concursos literaris de rang nacional. El 1928 tornà a Barcelona, on es féu càrrec de l’editorial Franciscana.
El 1936 retornà a Costa Rica i a Managua, on fou superior del convent de Cartago i de la residència San Sebastián de Managua.
(el Papiol, Baix Llobregat, 1885 – Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental, 21 gener 1937)
(Esteve Santacana i Armengol) Frare caputxí. Fou missioner a les Filipines i a l’Amèrica Central.
Morí víctima dels desordres anti-religiosos dels primers mesos de la guerra civil.
És autor de diversos llibres, entre els quals destaca el titulat El protestantismo ante la Biblia.
(Olzinelles, Vallès Oriental, 1652 – Perpinyà, 1713)
Eclesiàstic. Caputxí, anà com a missioner a la Guaiana, d’on tornà vers el 1695. Fou nomenat definidor de l’orde.
Combaté la ingerència reial en l’elecció dels superiors religiosos; publicà una Alegación de los religiosos hijos de la provincia de Cataluña (1698), per la qual cosa fou empresonat. Escapà i es refugià a França.
El 1700 acudí al nou rei Felip V, que el remeté a la congregació romana de bisbes i regulars.
Preparà, a Roma, un expedient amb la traducció llatina de la seva Alegación (1702), però la guerra de Successió n’impedí la tramitació. Aleshores fixà la residència a Perpinyà.
(Olp, Pallars Sobirà, 1647 – Barcelona, 1695)
Frare caputxí.
Escriví un curs de filosofia segons els principis de sant Bonaventura. Morí sense acabar l’obra, que fou represa fins al final pel pare Rafael d’Olot.
L’obra es titula Cursus philosophicus ad mentem seraphici doctoris D. Bonaventurae, en tres volums, el primer dels quals aparegué el 1691.
(Olot, Garrotxa, 1895 – Catalunya, 1979)
Escriptor i frare caputxí. Visqué força temps a les missions de Colòmbia, on situà l’acció de la seva novel·la Alma salvaje.
De tornada a Catalunya publicà una altra novel·la titulada Monja?… Mai!, apareguda el 1930.
Del 1939 al 1941 va ser capellà de la presó Model de Barcelona.
(Olot, Garrotxa, 1774 – Vic, Osona, 1828)
Frare caputxí. Conegut per l’apòstol de l’Empordà. El seu nom real era Esteve Fàbregas i Sala.
A Vic fou director espiritual de la mare Joaquima de Vedruna, amb la qual fundà la institució de Germanes de la Penitència de Sant Francesc, canviada en Germanes Carmelites de la Caritat el 1826, per orientació del bisbe Corcuera. Escriví les constitucions de la nova institució.
El pare Nonell, jesuïta, ha publicat el seu epistolari amb santa Joaquima de Vedruna.
(Olot, Garrotxa, 1628 – 1713)
Frare caputxí. Fou provincial de l’orde (1682-84).
És autor de les obres Eludicata de sermons (1663), Joiell preciós de la tercera ordre del Nostre Pare Sant Francesc (1679), Concepto cronológico de las quarenta horas (1679), Escuela de devoción y perfección de la V.O.T. (1707) i quatre volums manuscrits de sermons.
Dades dels Països Catalans 