(Terrassa, Vallès Occidental, 1933 – 16 setembre 1964)
Cantatriu. Era soprano. Començà els seus estudis a Terrassa i els continuà al Conservatori del Liceu de Barcelona.
Anà a Itàlia on els amplià i obtingué, més tard, èxits notables.
Actuà a la ràdio i a la televisió i efectuà diverses gravacions.
(Tàrrega, Urgell, 3 juny 1943 – )
Autor i intèrpret de cançons.
Després de fer estudis d’enginyeria industrial a Barcelona i de cant al conservatori del Liceu, el 1965 enregistrà el primer disc, el 1967 el segon, a França (La poesia catalana), i el 1968, arran d’un recital a Madrid, li fou prohibit cantar a tot l’estat.
Es traslladà a França, on actuà amb importants cantants, com Brassens, Moustaki i Béart, alhora que feia també recitals per Mèxic, Argentina, Itàlia, etc. El 1975 actuà a l’Olympia de París i al Romea de Barcelona.
Discografia: Tot l’enyor de demà (1970), Cançons anònimes (1972), Onze cançons amb esperança (1974), Som aquí (1976), Altres parets de somni (1977) i Xavier Ribalta in North America (1981).
(Palma de Mallorca, 7 agost 1948 – Tiana, Maresme, 6 març 2022)
“Pau Riba“ Músic i cantant. El 1968 aparegueren els seus dos primers discos de country-folk (Taxista i Noia de porcellana) i amb Jordi Pujol fundà el duet Pau i Jordi i després s’integrà al Grup de Folk.
El 1969 evolucionà cap al rock, adoptant una imatge provocadora i rebel que ha provat de mantenir en el temps.
D’entre els seus discos sobresurten Dioptria 1 (1969), Dioptria 2 (1970), Electròccid, àcid, alquimístic xoc (1975) i De Riba a Riba (1993), amb textos del seu avi Carles Riba i Bracons.
(Barcelona, 3 octubre 1913 – 30 novembre 1997)
Tenor. Fou alumne de Lluís Millet i d’Eduard Toldrà, i el 1930 ingressà a l’Orfeó Català, del qual fou solista a partir del 1949.
El 1934 començà a cantar amb el quartet Orpheus i el 1948 debutà al Liceu amb una obra de Toldrà.
Dedicat principalment a l’òpera de cambra, ha conreat també la cançó popular catalana i ha enregistrat nombrosos discs.
(Pozoblanco, Còrdova, Andalusia, 24 novembre 1893 – Barcelona, 17 juliol 1976)
Baríton andalús. Debutà al Liceu de Barcelona, el 1923, amb Manon Lescaut.
Establert definitivament a Catalunya, deixà l’òpera per la sarsuela (tret d’un breu parèntesi, l’any 1941), gènere en el qual debutà, en el Teatre Novetats de Barcelona, l’any 1924, amb El dictador, de Millán, i amb el qual assolí grans èxits i gaudí d’immensa popularitat a tot l’estat Espanyol i a l’Amèrica Llatina.
Es retirà l’any 1957, després d’haver deixat nombrosos enregistraments discogràfics de les seves interpretacions més celebrades.
(Sabadell, Vallès Occidental, 21 setembre 1919 – Banyuls de la Marenda, Rosselló, 15 abril 2015)
(Teresa Soler i Pi) Autora i intèrpret de cançons.
Militant del POUM, el 1939 s’exilià, lluità en la resistència francesa i després fou secretària de redacció d’una revista literària, alhora que es dedicava a la dansa, la cançó (duet Seurs Soler) i l’animació cultural.
El 1968 s’incorporà al moviment de la Nova Cançó.
Té enregistrats diversos discs, com Mestier d’amour (1978) i Camí de l’argilada (1986).
(Barcelona, 19 juliol 1883 – 25 maig 1947)
Tenor. Deixeble d’Antoni Ribera, debutà l’any 1903 a Barcelona i més tard actuà a Berlín i a Viena.
L’any 1911 es presentà al Liceu de Barcelona, on interpretà amb èxit òperes wagnerianes.
(Barcelona, 1897 – Buenos Aires ?, Argentina, segle XX)
Cantatriu. Estudià a Barcelona i Buenos Aires.
Fou professora de cant en aquesta darrera ciutat. Hi féu conèixer, de preferència, cançons de Pedrell, Morera i altres mestres catalans.
Pseudònim del cantant valencià Ramon Pelegero i Sanchis (1940- ).
Nom artístic de la cantant valenciana Maria Cora Muñoz i Raga (1893-1980).
Dades dels Països Catalans 