(Barcelona, 26 març 1876 – Polop, Marina Baixa, 7 agost 1949)
Baríton. Estrenà a Madrid Las Golondrinas (1914), d’Usandizaga, i cultivà indistintament l’òpera i la sarsuela.
Actuà sovint a l’Amèrica del Sud, i l’any 1922 estrenà a Barcelona Don Joan de Serrallonga, d’Enric Morera.
És autor, juntament amb C. Gelabert, de la sarsuela El desterrado.
Fou el pare del futbolista Emili Sagi i Liñan i del també baríton Lluís Sagi i Vela.
(Barcelona, 21 setembre 1962 – Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 13 febrer 1999)
Cantant i actor.
El 1986 formà, amb Pep Sala, el conjunt de rock Sau, amb el qual tingué un gran èxit.
Com a actor, s’inicià en teatre (Una jornada particular, 1984) i també actuà en cinema (Si te dicen que caí, 1989) i en sèries de televisió (Arnau, 1994, Sitges, 1997, etc).
Va morir d’una aturada cardíaca durant una actuació.
(Barcelona, segle XX)
Baríton. Estudià amb Carme Bonaplata i al Conservatori Giuseppi Verdi de Parma. El 1957 es féu professional.
Ha actuat a Itàlia, Espanya, Alemanya, Àustria, Egipte i Bèlgica.
Es presentà al Liceu de Barcelona el 1967 amb Maria del Carme, de Granados.
(Cervelló, Baix Llobregat, 1893 – Barcelona, 1973)
Baix. Començà estudis de cant amb el mestre Vidal i Nunell, el 1912.
El 1915 debutà al Teatre del Bosc de Barcelona, amb La favorita, de Donizetti. El mateix any cantà La gioconda al Liceu barceloní.
Passà a Itàlia (v1917), on cantà amb èxit a Bolonya, Gènova i Roma. Actuà més tard a Buenos Aires, a Säo Paulo i tornà a Itàlia, on debutà al Teatre alla Scala de Milà el 1929 amb La forza del destino.
Després de la guerra civil espanyola actuà novament a Barcelona.
(Barcelona, 25 febrer 1892 – 25 agost 1969)
Soprano i professora. Fou deixebla del mestre Barberà.
S’ha dedicat amb preferència al lied.
Fou professora de cant.
(Barcelona, segle XX – 1963)
Cantant. Començà a cantar a l’Orfeó Català.
Amplià la seva formació a Itàlia. Actuà molt en aquell país i als Estats Units.
Interpretà teatre líric en castellà i en català.
(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)
Baix. L’any 1811 estrenà les òperes de Rossini L’equivoco stravagante, a Bolonya, i, al cap de dos anys, L’italiana in Algeri, a Venècia.
Posteriorment cantà a Màntua (1818) i als teatres de la Cruz i Príncipe de Madrid (1822 i 1823). Fou un intèrpret destacat d’Il barbiere di Siviglia.
Realitzà una brillant carrera a Itàlia i actuà també amb èxit a Madrid.
(Barcelona, 1882 – segle XX)
Soprano. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
Des de 1896 ha actuat amb l’Orfeó Català. N’ha estat solista en diverses ocasions, i també professora des del 1899. Ha ofert recitals a diverses ciutats europees.
Obtingué alguns premis a la Festa de la Música Catalana, entre ells l’aconseguit el 1911 per una recopilació de cançons populars catalanes.
(Barcelona, 1921 – 7 agost 2002)
Soprano, coneguda per Lina Richarte. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, i amb I. Cantieri i N. Annovazzi. Es destacà com a cantant de lieder d’extens repertori i com a cantant d’òpera.
El 1947 debutà al Liceu de Barcelona, on el 1952 estrenà Soledad, de J. Manén. El 1953 hi cantà Canigó, d’A. Massana, que més tard enregistrà en discs.
Hi estrenà també Maria Egiziaca de Respighi (1957), Amunt! d’Altisent (1959) i La cabeza del dragón (1960) de R. Lamotte de Grignon. També ha enregistrat una cèlebre versió de Cançó d’amor i de guerra.
(Barcelona, 9 agost 1930 – 15 febrer 2001)
Mezzosoprano.
Especialitzada en la interpretació de música d’avantguarda (Pierrot Lunaire, de Schönberg), ha participat en nombrosos festivals internacionals i ha interpretat obres de músics catalans contemporànies. També ha col·laborat sovint en el teatre d’avantguarda.
Rebé el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya a l’intèrpret de música contemporània (1992, 1998) i la Creu d’Or al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona (2001).
Dades dels Països Catalans 