Arxiu d'etiquetes: bisbat Tortosa

Punter i Barreda, Gaspar

(Morella, Ports, 12 juny 1540 – Tortosa, Baix Ebre, 13 maig 1600)

Eclesiàstic. Fill del notari Gaspar Punter. Es doctorà en lleis a Lleida.

Canonge de Tortosa (1569), vicari general de la diòcesi (1574) i bisbe de Tortosa (1590-1600), succeint a Joan Baptista de Cardona.

El 1588 fou nomenat visitador del monestir de Montserrat, on dos antecessors seus havien trobat la mort. En 1591-92 estigué reclòs al seu palau episcopal per la seva intervenció en el plet de la castellania d’Amposta.

Consagrà el 1597 el temple de la catedral de Tortosa i instituí un mont de pietat i organitzà serveis cooperatius per facilitar les feines dels pagesos.

Escriví De recta subditorum administratione i publicà un Ritual (1592), un Processional (1591) i un tractat, De la explicació dels misteris i doctrines de la nostra fe cristiana (1595), encaminats a la reforma de la diòcsi segons les directrius tridentines. L’humanista Pere Joan Nunyes li dedicà la reedició de les seves Institutiones grammaticae linguae graecae (1590).

Després de la seva mort, la seu de Tortosa estigué vacant durant quatre anys, en que fou succeït per Pedro Manrique.

Pratmans i Llambés, Miquel

(Cardona, Bages, 31 maig 1808 – Tortosa, Baix Ebre, 3 gener 1861)

Prelat. Fou rector del seminari de Solsona.

El 1860 fou nomenat bisbe de Tortosa. Tot i que la seva prelatura resultà curta, deixà un bon record per les seves virtuts.

Fou succeït per Benet Vilamitjana.

Prades i de Foix, Jaume de

(Catalunya, 1340 – València, 30 maig 1396)

Eclesiàstic i cardenal. Era fill del comte Pere I d’Empúries, comte de Ribagorça i després de Prades. Conegut també per Jaume d’Aragó.

El papa Innocenci VI el nomenà bisbe de Tortosa a 21 anys (1362). Donà algunes disposicions sobre el costum de portar la cinta o relíquia de Santa Maria de la Cinta de Tortosa a les parteres (1363), i altres constitucions (1364-68). Regulà també l’ofici del canonge lectoral (1365).

Fou nomenat bisbe de València el 1369. Des del 1388 es veié complicat en la posició ambigua de la cort catalano-aragonesa respecte al cisma d’Avinyó.

Per gestions de Pere III, el papa Urbà VI el féu cardenal de Santa Sabina (1387), però per causa de la posició de l’infant hereu Joan, duc de Girona, partidari de Climent VII d’Avinyó, acceptà tot seguit (1388) l’elecció del papa Climent, cosa que irrità el rei Pere III, que li confiscà les rendes del bisbat. Una intervenció del comte de Foix anul·là la confiscació i retornà el cardenal Jaume a l’obediència del papa de Roma.

En temps de Joan I es distingí, com tots els seus familiars del casal de Prades, per l’enemistat a Carrossa de Vilaragut, la cortesana i amant del rei.

Passà gran part de la seva vida a Roma en ambaixades i estades prop de la cort papal, i mantingué fins a la seva mort el títol cardenalici i el de bisbe de València.

El 1395 regalà als consellers de Barcelona el manuscrit miniat de la versió catalana que havia encomanat a Antoni Canals del Dictorum factorumque memorabilium de Valeri Màxim.

Prades i d’Arenós, Lluís de

(Catalunya, segle XIV – Roma, Itàlia, 1429)

Bisbe de Mallorca, preconitzat de Tortosa i partidari i cambrer de Benet XIII. Fill de Joan de Prades i de Foix, comte de Prades.

El 1389 era a Avinyó a la cort de Climent VII esperant algun benefici important. El 1390 li fou cedit el bisbat de Mallorca, on anà el 1392. Governà la diòcesi activament entre el 1393 i el 1403, donant diversos decrets, impulsant les obres de la catedral i visitant l’illa i Menorca.

El 1403 fou promogut a la diòcesi de Tortosa, on pràcticament no residí, car estigué sempre en les corts de Benet XIII. De nou fou confirmat per bisbe de Mallorca el 1407, però continuà a la cort papal, on exercí de cambrer de Pero de Luna, a Sant Mateu i a Peníscola.

Féu un viatge a Mallorca amb Vicent Ferrer el 1412, però visqué sempre amb Pero de Luna. La diòcesi de Mallorca era regida per vicaris i algun bisbe titular que hi anava a conferir ordes.

Vers el 1422 estava enemistat amb el rei Alfons el Magnànim a causa de la seva fidelitat al papa de Peníscola.

Morí a Roma, on es trobava amb Alfons de Borja.

Patern -bisbe Tortosa, s. XI-

(Catalunya, segle XI)

Prelat. Era bisbe de la comunitat cristiana de Tortosa, sota el domini sarraí.

El 18 de novembre de 1058 assistí a la consagració de la seu de Barcelona, en unió de tots els bisbes catalans.

Paolac, Francesc

(Morella, Ports, segle XIII – Tortosa, Baix Ebre, 1316)

Bisbe de Tortosa (1310-16). Era tresorer de la catedral de Tortosa quan fou elegit bisbe pel capítol.

Impulsà la fàbrica de l’església arxiprestal i féu construir una capella a càrrec seu. Convocà dos sínodes, el 1311 i el 1314.

Rebé sepultura a la capella de Santa Càndia a la seu de Tortosa.

Padern -bisbe Tortosa, s. XI-

(Catalunya, segle XI)

Bisbe dels cristians de Tortosa. El 1058 assistí a la consagració de la catedral de Barcelona i el 1068 signà de nou l’escriptura de dotació de la mateixa catedral atorgada per Ramon Berenguer I.

No se sap si amb l’escomesa dels àrabs s’interrompé la successió pastoral de Tortosa, ni tampoc si aquest bisbe residia a Tortosa o si, com és probable, era un simple bisbe titular, condicionat a la futura conquesta de la ciutat.

Oliver, Bernat

(València, finals segle XIII – Tortosa, Baix Ebre, 14 juliol 1348)

Teòleg i eclesiàstic. Pertanyia a l’orde dels agustins. Es graduà en teologia a la Sorbona, i hi ensenyà. El 1320 obtingué la càtedra del Mestre de les Sentències a València.

Cap al 1330 començà les seves relacions amb la cort catalano-aragonesa i amb la papal d’Avinyó. El 1333 Alfons el Benigne l’envià prop del papa Joan XXII.

El 1337 fou nomenat bisbe d’Osca, on promulgà diversos estatuts i convocà un sínode diocesà. En aquest temps dugué a terme diverses missions diplomàtiques: el 1341 Pere el Cerimoniós l’envià com a mitjancer entre Felip IV de França i Jaume III de Mallorca, enfrontats per feu de Montpeller, i se’n sortí amb èxit.

En canvi, quan Climent VI el féu anar a cercar un arranjament pacífic entre Pere el Cerimoniós, que havia envaït el Rosselló, i Jaume III de Mallorca, que n’havia restat desposseït, només obtingué una treva que en retardà l’ocupació.

L’any 1345 fou nomenat bisbe de Barcelona, i el 1346 es traslladà a la seu de Tortosa. Allí féu començar les obres de la catedral i publicà diverses consuetes per al clergat. El 1348 participà en una ambaixada del Principat a València, per cercar una avinença entre la Unió Valenciana i el rei.

Se’n coneixen diverses obres: In magistrum Sententiorum libri IV, Contiones ad populum Valentinum, Expositio Canonis Missae i Tractatus contra coecitatem iudaeorum; la més coneguda, però, és el seu Excitatiorum mentis ad Deum, del qual un traductor anònim féu una excel·lent versió catalana durant el mateix segle XIV, amb el títol Excitatori de la pena a Déu, publicada per Pere Bohigas a Barcelona el 1929.

Bernat d'Olivella

Olivella, Bernat d’

(Catalunya, segle XIII – Tarragona, 29 octubre 1287)

Eclesiàstic i polític.

Fou bisbe de Tortosa (1254-70), durant aquest temps la diòcesi s’estengué a terres conquistades del Regne de València. El 1262 intervingué com a jutge en l’afer matrimonial del comte Àlvar d’Urgell.

El 1271 passà com a arquebisbe a Tarragona. Fou convocat per Jaume I, juntament amb altres personatges, a Alzira, per deliberar sobre la rivalitat entre el primogènit Pere i el bastard Ferran Sanxis de Castro, el 1272.

També aquells anys actuà com a lloctinent reial a Aragó i a Catalunya. El 1274 acompanyà el rei al concili de Lió, i el 1275 féu de componedor entre la monarquia i un sector de la noblesa.

L’any següent, mort el rei Jaume, coronà rei l’infant Pere com a delegat papal, gràcies a una butlla especial. Fou gran amic i conseller del rei Pere II el Gran; l’assistí a l’hora de la mort (1285) i li aixecà l’excomunió que li havia estat imposada per l’ocupació del regne de Sicília; en fou marmessor testamentari.

El 1277 havia encarregat al mestre Bartomeu la façana de la catedral de Tarragona, que quedà inacabada, per dificultats estructurals, a la part alta del frontis.

El seu zel per aquestes obres fou extraordinari, fins al punt que es retirà un quant temps a Escornalbou per tal de poder fer estalvis i dedicar-los a la construcció.

Mulnells, Ponç de

(Catalunya, segle XII – 1193)

Prelat. Fou el segon bisbe de la seu restaurada de Tortosa (1165-93), succeint a Jofre.

Consagrà l’església de la seu. El 1174 assistí, a Saragossa, al casament d’Alfons I amb Sança de Castella.

Fou succeït per Gombau de Santa Oliva.