Arxiu d'etiquetes: badies

Xàbia (Marina Alta)

Municipi de la Marina Alta (País Valencià): 68,41 km2, 50 m alt, 29.067 hab (2014)

(cast: Jávea) Situat al litoral, en una depressió entre les terminacions orientals del sistema pre-bètic valencià, entre el Montgó i el puig de Benitatxell, a l’ampla i arrecerada badia de Xàbia, on hi ha la illeta del Portitxol. Hi desemboca el riu de Xaló o de Gorgos a la caseria marítima de la Duana, on hi ha el parador nacional de turisme. Al sector inculte hi ha pastures, garriga i pinedes

Els conreus més estesos de secà són la vinya (que es dedica fonamentalment a l’obtenció de panses) i els cereals, seguits dels garrofers; el regadiu és dedica als tarongers i als conreus d’horta. Hi predominen les explotacions agràries petites. Avicultura i pesca. Pedreres. Indústria d’adobs, fabricació de materials per a la construcció i indústria derivada de la pesca (conserves) i de l’agricultura (obtenció de panses i fabricació d’embalatges). Hi és important el turisme, que, de fet, s’ha convertit en la primera font de riquesa. Àrea comercial de Gandia. Població en ascens.

La vila, d’origen islàmic, es concentra en un tossal, a l’esquerra del riu de Gorgos; l’església parroquial de Sant Bartomeu és una construcció gòtica massissa (segle XVI); la casa de la vila és del començament del segle XVIII.

El terme hi ha, a més, l’antic monestir de Sant Jeroni de Xàbia i les caseries de Fontanella, la Granadella, l’Atzúvia, el Pujol, la Seniola, Tarraula i Vall-de-ros i el santuari del Pòpul.

AjuntamentTurisme

Camp de Mar, es -Andratx-

(Andratx, Mallorca Tramuntana)

(ant: port Andritxol) Badia, entre els caps Andritxol i des Llamp.

Al fons, al voltant de l’antiga possessió del mateix nom, hi ha el caseriu des Camp de Mar, centre turístic (885 places hoteleres).

Son Cervera (Mallorca Llevant)

Municipi de Mallorca (Illes Balears): 42,56 km2, 83 m alt, 11.449 hab (2015)

(o Son Servera) Situat al sud-oest de la península d’Artà (o badia de Son Cervera), al nord-est de Palma de Mallorca i accidentat per les serres de Llevant.

L’agricultura (ametllers i garrofers, de secà, i conreus herbacis), font tradicional d’ingressos, ha estat desplaçada com a principal activitat econòmica per l’activitat turística; aquesta es concentra principalment a la costa. Àrea comercial de Manacor. Població en ascens.

La vila és als peus dels darrers contraforts de les serres de Llevant. Església parroquial de Sant Joan Baptista, a l’antiga torre de defensa. El 1905 fou iniciat un gran nou temple, en estil neogòtic, que ha restat inacabat.

El municipi comprèn, a més, les grans urbanitzacions turístiques de Cala Bona i Cala Millor, i les més reduïdes de sa Costa des Pins, es Port Nou (despoblat) i es Port Vell.

Enllaç web: Ajuntament

Santa Pola (Baix Vinalopó)

Municipi del Baix Vinalopó (País Valencià): 58,6 km2, 6 m alt, 31.657 hab (2015)

Situat en un terreny pla, vora la costa del Mediterrani, el terme és envoltat pel d’Elx. Dins el terme municipal hi ha la serra de Santa Pola (141 m alt) on hi ha el cap de Santa Pola (amb el far de Santa Pola) que tanca pel nord la badia de Santa Pola i un sector de platges de forta atracció turística.

Predominen els conreus de secà (cereals, garrofers i ametllers) sobre els de regadiu. Hi ha adquirit una gran importància el turisme, fins al punt d’ésser la principal font de riquesa. Forns de calç. Important explotació salinera. Indústries frigorífiques i del sector terciari. Àrea comercial d’Alacant. Població en continu ascens.

La vila és situada vora el vell port protegit pel castell de Santa Pola (bastit el 1557) Església parroquial de Santa Maria.

El municipi comprèn, a més, la caseria de les Cases del Cap, el barri turístic de la Platja Llisa i les torres del Pinet, de l’Escaleta, de Tamarit i de la Talaiola.

Enllaços web: AjuntamentTurisme

Santa Eulària des Riu (Eivissa)

Municipi d’Eivissa (Illes Balears): 153,48 km2, 52 m alt, 35.812 hab (2015)

Situat a la costa oriental de l’illa, comprèn el sector nord-est de la mateixa i és drenat pel riu de Santa Eulària, únic corrent d’aigua superficial permanent de totes les illes. Al litoral, alt i rocós, hi ha la la badia de Santa Eulària i les cales Blanca i Llonga, entre altres.

L’activitat econòmica bàsica era l’agricultura, fins a la irrupció del turisme. Els conreus més estesos són els de secà, cereals i lleguminoses, seguits d’alguns conreus arborescents (ametllers i garrofers); el regadiu aprofita l’aigua del riu per a conreus d’hortalisses, moresc i patates. Important ramaderia (bestiar boví, oví i porcí). Avicultura. Jaciments de plom, sense explotar. L’activitat industrial és escassa. Àrea comercial d’Eivissa.

Importància turística: concentra bona part de les places hoteleres de l’illa i compta a més amb nombroses urbanitzacions i blocs d’apartaments. Població en ascens.

La vila és a la dreta de la desembocadura del riu de Santa Eulària; església parroquial del segle XVI. Barri des Puig d’en Valls i diverses parròquies. El 1963 hi fou inaugurat un museu dedicat al pintor Laureà Barrau. Fou el centre de l’antic quartó de Santa Eulària.

Enllaç web: Ajuntament

Sant Antoni de Portmany (Eivissa)

Municipi d’Eivissa (Illes Balears): 126,87 km2, 31 m alt, 23.631 hab (2015)

Situat al nord-oest de l’illa, obert a la badia de Sant Antoni o de Portmany, 15 km al nord-oest de la vila d’Eivissa. El sector septentrional és un dels més elevats d’Eivissa (398 m al promontori que domina la punta de sa Torreta) i se l’anomena es Amunts.

L’activitat econòmica bàsica era l’agricultura, que s’ha vist, però, substituïda en gran part per les activitats turístiques: els conreus més estesos són els de secà, sobretot ametllers, garrofers i figueres, als quals segueixen en importància els cereals; el regadiu aprofita aigua de pous i produeix hortalisses, patates, fruita i farratge. Ramaderia (bestiar boví, oví, cabrum i porcí). La pesca ha disminuït l’activitat. Indústria turística i de la construcció. El port de Sant Antoni ha esdevingut port comercial. Àrea comercial d’Eivissa.

La vila tanca pel nord la badia de Portmany, al sector més abrigat.

Dins el terme, entre els llocs d’interès arqueològic i històric, cal esmentar l’abric de ses Fontanelles i la capella paleocristiana de Santa Agnès. Fou centre de l’antic quartó de Portmany.

Enllaç web: Ajuntament

Benidorm (Marina Baixa)

Municipi de la Marina Baixa (País Valencià): 38,51 km2, 15 m alt, 69.010 hab (2014)

Estès des del vessant oriental de la serralada subbètica valenciana fins a la costa, on ocupa tota la badia de Benidorm, on hi ha l’illot de Benidorm (situat a 3 milles de la costa).

L’agricultura de secà (ametllers i garrofers), de regadiu (ametllers i cítrics), assolides gràcies al canal del riu d’Algar, i la pesca, bases tradicionals de l’economia local fins al 1950, han estat completament superades a partir d’aquesta data per l’activitat turística, en accelerada expansió, que ha convertit el municipi en la capital turística del País Valencià i en pocs anys ha multiplicat per deu la seva població de fet. Avui la costa és plena de grans blocs d’apartaments i hotels, els quals han canviat la fisonomia del lloc.

La vila, al centre de l’extens areny de la badia, s’assenta sobre un turó nummulític; la vila vella, formada per petits carrerons, ha estat conservada i respectada, però és totalment desbordada, a llevant i a ponent, per la nova caseria; també es conserven les ruïnes de l’antic castell de Benidorm fortificat per Antonelli, enginyer militar al servei de Felip II. El port, acabat el 1957, és exclusivament pescador i esportiu.

El terme comprèn els barris i les caseries de les Foietes, la barriada costanera del Racó de l’Oix, la Foiamanera, Almafrà i Armanello, la partida i ermita de Sanç, la masia de Fluixà i el poblat ibèric del tossal de la Cala, prop de la urbanització de la cala del Tossal.

Enllaç web: Ajuntament

Artà, badia d’

(Son Cervera, Mallorca Llevant)

Badia de la costa. Entre el cap des Pinar i la punta de n’Amer.

La seva costa és força baixa i forma quatre cales (es Port Nou, es port Vell, cala Bona i Cala Millor).

Alcúdia, badia d’

(Alcúdia de Mallorca / Santa Margalida / Artà, Mallorca

Badia de 15 km d’amplada, al nord-est de l’illa, entre els caps de Pinar i Farrutx.

Acaba amb una costa baixa i arenosa amb nombrosos assentaments turístics distribuïts entre els tres termes municipals.

Eivissa, illa d’

Illa de les Illes Balears: 571,04 km2; 133.702 h (2012), densitat: 234,14 h/km2, capital: Vila d’Eivissa

Té 6 municipis: FormenteraSant Antoni de PortmanySant Joan de LabritjaSant Josep de sa TalaiaSanta Eulària del RiuVila d’Eivissa

Situada al sud-est de l’arxipèlag, al nord de la petita illa de Formentera, amb la qual forma el conjunt conegut des d’antic amb el nom d’illes Pitiüses. Té 170 km de costes i unes distàncies màximes de 40 km (de nord a sud) i de 15 km (d’est a oest). Forma part actualment de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

GEOGRAFIA FÍSICA: El paisatge és suau i arrodonit, amb petits plegaments de tipus alpí de direcció sud-est – nord-oest, amb el punt culminant a sa Talaiassa (475 m alt). Al nord-oest hi ha afloraments calcaris amb fenòmens càrstics (els Amunts). A la costa trobem grans espadats, però també platges arenoses, especialment al sector sud-est, on hi ha salines naturals explotades des de l’antiguitat. La gran badia de Portmany (nord-oest) i la badia d’Eivissa (sud), on hi ha el port més important, en són els accidents principals. Prop de la costa hi ha diversos illots.

El clima és mediterrani, amb influències de l’aire continental del Sàhara. Temperatura mitjana anual elevada (uns 17,3ºC), pluviositat escassa (345 mm anuals), vents de tramuntana i de xaloc (que porta l’aire calent i sec del desert); la insolació és de més de 2.400 hores anuals. L’únic curs d’aigua de tipus permanent és el riu de Santa Eulària (únic riu de les Balears).

La vegetació espontània és marcada per la proximitat peninsular (gatoses, roldors, baladres, etc) i hi predominen una màquia de garric i margalló i l’olivella. També hi ha brolles de bruc d’hivern i zones de pi blanc i savina.

ECONOMIA: L’economia agrària, tradicional de l’illa, ocupa encara una part important del territori, amb predomini dels conreus de secà (cereals, garrofers, ametllers, figueres, oliveres i vinya) i només petites zones de regadiu als plans de Santa Eulària, Sant Antoni i la Vila. La ramaderia (ovina, porcina, cabrum) i l’avicultura només en són un complement. Les salines, que ocupen unes 400 ha, són encara explotades. La pesca ha estat també un bon complement de l’economia illenca, però el fenomen que li ha fet fer un gir total és el turisme, que especialment a partir dels anys 1960, hi ha implantat una important economia de serveis.

La capacitat d’allotjament és molt alta, amb nombrosos establiments hotelers, i han proliferat els apartaments i les urbanitzacions per tot el territori. L’aeroport internacional de Sant Josep de sa Talaia té un trànsit de molts milions de passatgers anuals. També és destacable el transport marítim, que serveix l’important port d’Eivissa. Hi ha també diversos ports esportius i camps de golf.

POBLACIÓ: L’increment del turisme ha produït un gran augment de població els darrers decennis (de 34.442 hab el 1960 a 70.001 hab el 1991) a causa d’un nou fenomen d’immigració, peninsular i estrangera. La tradicional distribució de la població de l’illa -amb un grau elevat de disseminació, i dividida en quartons formats per parròquies subdividides en véndes i alguns nuclis concentrats importants- ha resultat també alterada per les noves formes de vida i les comunicacions.

HISTÒRIA: No hi ha testimonis de la cultura talaiòtica de les altres Balears, i el primer poblament fou probablement el de l’ocupació cartaginesa, que hi arribà devers el 654 aC, encara que inicialment es tractà d’una simple factoria. Les troballes púniques interessants (necròpolis, terracotte, monedes) i la colonització agrícola daten ja del segle IV aC. A més del valor de l’illa com a punt d’escala del món púnic, els productes agrícoles, la sal i les consegüents conserves de peix (garum) li donaren fama. El nom cartaginès de l’illa (Ibusim) fou llatinitzat pels romans (Ebusus).

Esdevingué colònia romana i al segle I dC la capital adquirí la categoria de municipum. La romanització fou lenta i des de la fi de l’imperi la seva història es mantingué molt lligada a la de la resta de les Balears. Ocupada pels vàndals (425-533) i pels bizantins, des del segle VIII hi hagué incursions àrabs i al segle següent fou ocupada per l’emirat de Còrdova (passà després a la taifa de Dénia). Després d’una breu ocupació dels pisans i les tropes catalanes de Ramon Berenguer III de Barcelona (1114), fou dominada pels almoràvits i els almohades (1188). Jaume I, ja des de Mallorca, féu ocupar l’illa (1235), que seguí les vicissituds del Regne de Mallorca. La llengua dels habitants és, des d’aleshores, una variant dialectal de la modalitat balear del català.

Els drets adquirits per l’arquebisbe Guillem de Montgrí en la conquesta feren que un dels grans senyors de l’illa fos l’arquebisbat de Tarragona. La Pesta Negra (1348), la guerra dels Dos Peres (1359), les incursions àrabs i la pirateria turca, l’atac dels agermanats (1522), les guerres del nord d’Àfrica, etc, foren elements molt negatius en la vida eivissenca. Al llarg del segle XVI les poblacions i les costes foren fortificades i, malgrat la pesta del 1652, la situació hi millorà. La població, que havia estat austriacista, jurà fidelitat a Felip V de Borbó el 1715.

La prosperitat econòmica general d’aquest segle arribà a l’illa: hi foren construïdes noves parròquies i el 1782 fou creat el bisbat d’Eivissa. Dels 11.500 h del 1746 es passà als 19.000 del 1842 i a 22.000 el 1887. S’inicià la construcció de carreteres i el port modern d’Eivissa fou bastit a partir del 1882. L’arribada del turisme (la Vila, Sant Antoni i Santa Eulària) és anterior a la guerra civil espanyola, durant la qual, llevat l’efímera ocupació republicana del capità Alberto Bayo, estigué en poder del bàndol franquista.