(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Família d’arquitectes. El cognom Xulbe és conegut també sota la forma Xulvi. El primer membre fou:

Pascasi de Xulbe (Catalunya, segle XIV) Arquitecte. Molt poc conegut. Des del 1381 fou director de les obres de la catedral de Tortosa. El seu fill i successor fou:

Joan de Xulbe  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Arquitecte. Substituí al seu pare en la direcció de les obres de la seu tortosina, que exercí fins al 1428. El 1416 fou un dels tècnics que es pronunciaren sobre la nau única de la catedral de Girona. Fou el pare de:

Joan de Xulbe  (Catalunya, segle XV)  Arquitecte. Substituí al seu pare com a mestre d’obres de la seu de Tortosa, càrrec que ja havia exercit el seu avi Pascasi. Ell el tenia encara el 1452.

(Vic ?, Osona, segle XVII – Tortosa, Baix Ebre, 1708)

Arquitecte.

Cridat a Tortosa, s’hi féu càrrec de la direcció de les obres de la catedral (1702-08), on sobresurt com a obra seva la porta barroca de l’Olivera, amb columnes salomòniques (1705).

Fill seu fou Pau Xambó (Catalunya, s XVIII – Tortosa, Baix Ebre, 1755), que el succeí com a mestre de la catedral tortosina el 1708, càrrec en el qual, amb interrupcions motivades per la situació política, estigué fins a la mort.

(Barcelona, 1885 – juny 1963)

Arquitecte. Titulat a Barcelona el 1910. Començà amb l’estil modernista del temps, però aviat evolucionà cap a formes més clàssiques.

Arquitecte municipal, reformà -col·laborant amb A. Florensa- la casa de la ciutat de Barcelona (1929), i en bastí l’escala d’honor. Intervingué en la restauració de la sala del Tinell i de l’actual Museu Marès (antic convent de Santa Clara).

El 1927 construí el convent del carrer de Santa Coloma – la Riera d’Horta i diverses cases d’habitatges, entre les quals les del xamfrà del carrer del Dos de Maig amb el del Consell de Cent (1924).

(Girona, segle XIX)

Arquitecte. Exercí també com a escultor i mestre fuster. Es casà amb una filla de l’impressor Francesc Bro i Sala, el darrer de la cèlebre dinastia de llibreters.

El 1811, per herència, prengué possessió dels tallers d’impremta Bro -que vengué després-, de terres a Pujals dels Cavallers i de diverses cases de Girona.

Fou delegat pels gremis, el 1833, conjuntament amb Lluís Barnoya i Damià Roger, a la junta especial que preparà les festes celebrades a la ciutat pel jurament d’Isabel II.

Construí diversos habitatges particulars al carrer del Vern, on posseïa també una casa al número 10.

(Girona, 1838 – segle XIX)

Mestre d’obres. Director de camins veïnals i membre del Foment de la Producció, actiu a Girona del 1856 al 1900.

Ocupà diversos càrrecs polítics provincials i formà part de la Junta d’Agricultura, com un dels màxims propietaris de terres de Ribes de Freser. Soci de la impremta de Joan Vila, i comprador de béns nacionals, s’inicià amb l’arquitecte municipal Martí Sureda i Deulovol, amb el qual col·laborà en la construcció de diverses cases de la Rambla de Girona.

En solitari construí diversos habitatges particulars, com les cases Saura, Masó i Perich, el Cafè de l’Estació (1892) i el velòdrom de la Carretera de Barcelona (1897) per al Club Velocipèdic de Girona, de caire modernista.

A l’últim període de llur activitat signà diverses propostes d’obres, malgrat que el càrrec d’arquitecte municipal fos ocupat per Manuel Almeda i Esteve i Martí Sureda i Vila.