(Mataró, Maresme, segle XVII)
Escultor i arquitecte.
Contractà la construcció de l’altar de Sant Isidre de Mataró (1628), on també féu el retaule de Sant Joan (1634-37).
Com a arquitecte projectà la casa de la vila de Mataró (1635).
(Granollers, Vallès Oriental, 1871 – Barcelona, 29 juliol 1931)
Arquitecte. Titulat el 1892. Fou acadèmic de Belles Arts de Sant Jordi des del 1913 i director de l’Escola de Belles Arts de Barcelona (1920-31).
Escriptor erudit, publicà Las enseñanzas industriales en España (1903), Mientras se alza el edificio, La reforma de Barcelona (1907), etc. Fundà i dirigí la revista “Arquitectura y Construcción” (1889-1923).
Com a arquitecte féu un interessant projecte per a la plaça de Catalunya, amb un edifici al mig dedicat a magatzems comercials (1922), un projecte de teatre per a San Salvador -que guanyà un premi internacional- (1911) i el Col·legi d’Orfes Pobres de Sant Julià de Vilatorta (1904).
(Lorena ?, França, segle XV – Girona ?, segle XV)
Mestre d’obres. La seva activitat coneguda es desenvolupà a Perpinyà, on entre el 1410 i el 1430 féu diverses obres d’escassa importància i col·laborà amb Guillem Sagrera.
També és documentat a Girona, on ocupà el càrrec de mestre major de la seu entre els anys 1427 i 1430.
(Barcelona, 3 febrer 1912 – Arenys de Mar, Maresme, 2000)
Arquitecte. Des del 1953 fou un dels components del Grup R.
Una de les seves realitzacions més importants, feta amb Josep Antoni Coderch i Robert Terradas, és el camp de golf del Prat de Llobregat, on es plantegen per primera vegada i d’una manera coherent els problemes organicistes de l’espai.
(Barcelona, 1798 – 1877)
Mestre d’obres. Titulat a l’Academia de San Fernando de Madrid (1832).
Realitzà diverses obres al nucli antic de Barcelona (entre les quals l’enderrocament del convent de l’Ensenyança, el 1846) i al passeig de Gràcia.
És l’autor de les cases de la cruïlla dels carrers de Llúria i del Consell de Cent, les primeres que es construïren a l’Eixample de Barcelona (1863), les quals, pel fet d’haver estat encarregades per un cert Josep Cerdà i Soler, hom havia cregut construïdes per Ildefons Cerdà i Sunyer.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Mestre d’obres.
Entre els anys 1388 i 1400 fou un dels constructors del claustre gòtic de la catedral de Vic, i entre el 1401 i el 1402 treballà en l’ampliació i modificació del transsepte de la mateixa catedral.
(Reus, Baix Camp, 17 maig 1797 – Barcelona, 1879)
Arquitecte. Anà a Madrid (1824), on freqüentà l’estudi d’arquitectura de C.T. Moreno fins a obtenir el títol (1825?).
S’establí a Barcelona, on és autor d’un projecte -no realitzat- per a reformar la plaça de Sant Jaume i la façana de la casa de la ciutat (1826); dirigí la font de Neptú a Igualada, amb Damià Campeny (1827-32), dictaminà sobre el projecte de Teatre del Liceu (1846) i construí la casa Vilageliu, al carrer de Ferran de Barcelona (1847); aixecà els plans del convent de Framenors (1848) i projectà l’església de Sant Joan Despí (1850).
(Reus, Baix Camp, 1759 – segle XIX)
Arquitecte. Germà de Tomàs Vallès. Amb aquest féu la restauració del palau episcopal de Tarragona (1814), malmès un any abans pels napoleònics.
L’obra fou, en general, força encertada, encara que amb el punt desfavorable d’establir un enllaç arquitectònic artificiós entre les finestres d’un pis i les corresponents de l’altra.
(Barcelona, 1895 – Prullans, Pallars Jussà, 1979)
Arquitecte. Titulat el 1920.
Contractista d’obres i col·laborador de Goday (escola Ramon Llull), Florensa (escoles del Guinardó), Jujol (Palau de la Pedagogia, 1927), de l’enginyer militar J. Sans (Govern Militar, 1929), de Quintana (escalinata de la Sagrada Família, 1950), Feu (Sant Miquel dels Sants, 1952), i Cendoya (Esclaves del Sagrat Cor, 1954).
Restaurà les voltes del Pi (1940) i l’església de Linyola (1965).
Ha estat encarregat de la càtedra de coneixements de materials a l’Escola d’Arquitectura.
Sobrenom amb què fou conegut Josep de la Concepció (arquitecte i religiós català, 1626-90).
Dades dels Països Catalans 