Santuari de la Mare de Déu de Vida, dit també de Santa Magdalena, situat al sud-oest de la vila, en part romànic (segle XII) i en part pre-romànic.
Situat al peu d’un contrafort de la serra de l’Albera, que presideix la torre de la Maçana.
Masia o antiga abadia cistercenca (Santa Maria de Vallbona), situada al peu de l’Albera, a la vall de la riera de Vallbona (afluent, per l’esquerra, del torrent Ravener). Fou fundada el 1242, com a filial de Fontfreda, sobre una antiga església, dita Santa Maria de Torreneules, que pertanyia al monestir de Sant Quirc de Colera, segurament des del 844.
Els monjos de Fontfreda compraren l’església a l’abat de Colera i hi instal·laren una comunitat de dotze monjos, regida pel primer abat Guitard (1243). A la fi del segle XV, sota l’abat Pere de la Roca (1486-90), la comunitat es traslladà a Perpinyà, a l’hospital de Sant Guillem.
Retornats a Vallbona, el monestir tingué una vida molt esllanguida a partir del segle XVI, sota el règim d’abats comendataris, molts d’ells canonges d’Elna. El 1585 l’abadia tenia el priorat o granja del Mas de la Garriga. Subsistí fins el 1721. Resten només ruïnes de l’abadia i de l’església.
Antic castell (533 m alt), aturonat en un contrafort nord de la serra de l’Albera, entre les valls de Sureda i de la Vall de Montbram, pas d’antics camins vers l’Empordà.
El castell sembla d’origen romà i és esmentat, juntament amb el de les Cluses, el 673, durant la revolta del duc Pau contra Wamba, que fou pres pel rei. El 1100 és esmentada la capella del castell (Santa Maria d’Oltrera); al segle XIII n’era capellà major l’ardiaca del Vallespir i hom li assignà els drets senyorials del lloc de la Pava. A la baixa edat mitjana, el castell formà part de la senyoria de Sureda.
Fou destruït, juntament amb la capella, el 1675 per les tropes franceses. El 1681 fou construït, a l’oest de les restes del castell, al vessant espadat del turó, un nou santuari de la Mare de Déu del Castell, amb un hostal; el portal romànic, esculpit, de l’antiga capella (dita des d’aleshores la Mare de Déu Vella) hi fou traslladat.
Masia i antic terme, al sud de la vila, a la capçalera del torrent Ravener, sota la torre de Madaloc.
És esmentat als fogatges del segle XIV.
Llogaret, al nord de la vila, a poca distància de Tatzó d’Amunt, centrat en l’antic castell de Tatzó.
Hi ha adjunta l’església romànica (Sant Martí), de dues naus i un gran absis, sufragània de Santa Maria d’Argelers; el 1209 tenia comunitat de preveres que depenia, en part, de l’abat de Sant Genís de Fontanes. Al segle XVII passà a dependré dels canonges d’Elna.
Barri, a l’esquerra de la riera de la Maçana, a ponent de la vila.
Era una antiga vil·la, esmentada el segle X.
Església romànica (segle XII), al sud de la vila, antigament parroquial.
(Argelers / Cotlliure, Rosselló)
Curs d’aigua de la Marenda, dins de la comarca, que neix a la serra de l’Albera, dins el terme d’Argelers, i desemboca al mar, al nord de Cotlliure.
Forma, en gran part del seu curs, el límit entre aquests dos municipis.
(Portvendres, Rosselló, 1816 – Argelers, Rosselló, 5 novembre 1887)
Poeta. Fou mestre d’escola a Portvendres i a Banyuls de la Marenda.
Publicà Flors de Canigó (1868), recull de poesies en un català força net de gal·licismes. El 1874 publicà Dolçures i La pedregada.
És considerat un dels precursors de la Renaixença a la Catalunya Nord.
Camp de concentració, instal·lat després de la guerra civil espanyola, a la zona de la platja, on arribà una gran massa de refugiats procedents de l’exèrcit de la República Espanyola (s’hi arribà a aplegar una població de 70.000 presoners de guerra).
Al cap de pocs mesos, els internats foren traslladats, en gran part al camp del Barcarès.
Dades dels Països Catalans 