(Alcoi, Alcoià)

Poblat i santuari ibèric (santuari ibèric de la Serreta d’Alcoi), en un contrafort de la serra de l’Ull del Moro, a llevant de la ciutat. Han estat parcialment excavats en diverses etapes: Camil Visedo (1921-23), Vicent Pascual (1956) i Miquel Tarradell (1968). Els materials es conserven al Museu d’Alcoi.

El poblat tingué una primera fase (segles V-IV aC), però les restes conservades (cases, carrers) corresponen als segles III-II aC. Fou abandonat pacíficament, segons sembla, durant la primera meitat del segle II aC. Es destaca la troballa de diverses plaques de plom (ploms de la Serreta d’Alcoi) escrites amb llengua ibèrica, les unes amb l’alfabet grec (jònic) i les altres amb l’alfabet ibèric.

El santuari, prop del poblat, a l’extrem de la serra, correspon al tipus de santuari de lloc alt, gairebé sense construccions. És famós pel fet d’haver donat la millor i més abundant col·lecció de terracotes ibèriques, representant sobretot figures femenines (potser la Deessa Mare), però també masculines. Continuà en època romana, després de l’abandó del poblat, fins al segle IV dC.

Els treballs realitzats durant els anys 1980 i 1990 permeteren reevaluar les característiques del jaciment i la seva funció en el poblament ibèric de la zona. Les dades obtingudes indiquen que en el decurs del segle III aC el poblat experimentà un gran creixement, cosa que, juntament amb la presència d’un important santuari, un ús habitual de l’escriptura i una important renovació de les fortificacions, indica que era el nucli més important de l’Alcoià.