(Ontinyent, Vall d’Albaida, 10 febrer 1833 – València, 4 febrer 1905)
Polític liberal i advocat. Fou diputat a corts (1881), alcalde de València (1885-86) i senador (1895).
Presidí el Cercle Liberal, regentà la Institució per a l’Ensenyament de la Dona i fou membre de la Societat Econòmica d’Amics del País.
Fou el pare de Manuel Iranzo i Benedito.
(Maó, Menorca, 27 octubre 1902 – Madrid, 15 octubre 1984)
Professor, advocat i historiador. Fill de Francesc Hernández i Sanz, i germà de Francesc. Fou un dels qui fundà, a Maó, el grup Nostra Parla, d’expansió de la llengua catalana.
Especialitzat en temes menorquins, en va publicar valuosos treballs erudits, especialment sobre la prehistòria i sobre la figura d’Orfila.
(Palma de Mallorca, 1849 – 1924)
Polític i advocat. Cap del partit maurista de Mallorca, fou diputat provincial (1879-90), alcalde de Palma (1888-90) i diputat a corts el 1893.
Designat per la diputació, formà part de la comissió que codificà el dret civil de les Illes Balears i votà en contra de la seva conservació, llevat del règim matrimonial de separació de béns.
(Alacant, 19 gener 1872 – 13 juliol 1946)
Escriptor i advocat. Fou membre corresponent de l’Academia de San Fernando de Madrid. Presidí la Comissió Provincial de Monuments d’Alacant. Fou governador civil de Valladolid. Actuà de mantenidor als Jocs Florals d’Alacant el 1934.
És autor de les obres Després de les Fogueres (1934), Gastronomía alicantina (1936, amb reedicions de 1944 i 1959) i Platos de guerra (1937), a més d’altres escrits breus i discursos.
(Tuïr, Rosselló, 1 novembre 1909 – Perpinyà, 22 octubre 1982)
Polític i advocat. Des del 1934 exercí a Perpinyà. Elegit alcalde de Tuïr el 1947, el 1948 fou elegit senador socialista, i fou reelegit diverses vegades.
Presidí el comitè departamental d’expansió econòmica dels Pirineus Orientals i el comitè regional de turisme de Llenguadoc-Rosselló.
(Montfort, Vinalopó Mitjà, 1820 – València, 1891)
Advocat i polític republicà. Comandà la milícia a València en la Revolució del 1854 i participà en les conspiracions del 1868.
Alcalde de València durant la I República (1872-74), fou el creador de la Guàrdia Municipal.
(Alberic, Ribera Alta, 29 setembre 1816 – València, 26 octubre 1871)
Polític i advocat. Fou diputat a les corts espanyoles.
Es distingí com a orador i publicista, abans que hagués de retirar-se a causa de trastorns mentals. Morí al manicomi de València.
(Oriola, Baix Segura, 1842 – Sevilla, Andalusia, 1898)
Advocat i escriptor. Fou president de l’audiència territorial de Granada.
Amb dades aplegades pel seu pare, Agustí Maria Gisbert i Columbo, escriví una extensa Historia de Orihuela (1901).
Fou autor d’estudis sobre dret.
(Sureda, Rosselló, 18 novembre 1834 – Alger, Algèria, 4 octubre 1908)
Polític i advocat. Nebot de Gauderic Andreu Gastú, visità Algèria i s’instal·là a Constantina, on exercí d’advocat (1858).
Participà en la proclamació de la Tercera República Francesa (1870) i fou president del Consell General d’Algèria (1871, 1872-81) i diputat per Alger (1876-81).
Es retirà a París, des d’on fomentà el progrés econòmic i cultural d’Algèria.
(València, 1865 – Madrid, 1922)
Polític i escriptor. Advocat, membre del partit conservador, ocupà càrrecs municipals a València.
A Madrid treballà a l’Instituto de Reformas Sociales i a la “Revista de Legislación y Jurisprudencia”.
A part unes altres obres tècniques, és autor d’Impuestos de la ciudad de Valencia durante la época foral (1909).
Dades dels Països Catalans 