(Barcelona, 1835 – Madrid, 1921)
Escriptor i advocat.
Fou secretari de Francesc Permanyer quan aquest fou nomenat ministre d’ultramar. Ingressà al cos d’advocats de l’estat i ocupà diversos càrrecs al ministeri de finances.
Publicà en castellà diverses col·laboracions a la premsa periòdica, alguns assaigs i tres comèdies.
(Barcelona ?, segle XIX – segle XX)
Advocat i publicista. Nebot de Josep M. Vallès i Ribot.
Del partit republicà federal, s’adherí el 1906 al republicanisme antisolidari de Lerroux, i posteriorment fou regidor de Barcelona (1909-13).
En 1911-15 encapçalà una escissió del Partit Republicà Radical, especialment adreçada contra Emiliano Iglesias, i fundà i dirigí “El Intransigente”.
(Piera, Anoia, 21 desembre 1871 – Barcelona, 16 agost 1936)
Advocat i polític.
Fou cap dels carlins a Catalunya, director d'”El Correo Catalán”, diputat a corts per Vic i senador.
S’adherí a la Solidaritat Catalana i formà part del seu consell directiu.
(Barcelona, 22 octubre 1890 – 6 abril 1984)
Polític i advocat.
Format a la Lliga Regionalista, fou un dels fundadors d’Acció Catalana. Ingressà a la Unió Democràtica de Catalunya i simpatitzà després amb la CEDA.
El 1935 fou conseller de governació i durant la guerra civil passà a la zona del govern de Burgos.
(Forcat, Alta Ribagorça, 4 octubre 1895 – Barcelona, 7 maig 1963)
Advocat, periodista i polític.
Fou redactor en cap d'”El Noticiero Universal”, secretari de l’Associació de la Premsa de Barcelona durant la presidència d’Eugeni d’Ors i secretari de la Unión Monárquica Nacional a Catalunya durant la Segona República i de Renovación Española fins al decret d’unificació (1937).
A la postguerra, regidor de l’ajuntament de Barcelona, conseller nacional i procurador en corts per designació de Franco, fou destituït per la seva adhesió oberta al comte de Barcelona.
Publicà, entre altres obres, La reforma agrària a Catalunya. Defensa de la propietat rústica catalana i disposicions de caràcter agrari que deuen tenir-se en compte (Barcelona, 1933), en defensa del règim de parceria contrària a les iniciatives centralistes, Calvo Sotelo. Una vida fecunda. Un ideario político. Una doctrina económica (Santander, 1939) i Alfonso Sala Argemí, conde Egara (Madrid, 1955), del qual fou secretari.
(Lleida, 28 desembre 1889 – Barcelona, 30 setembre 1974)
Advocat i polític.
Diputat per Lleida a corts (febrer 1936) com a membre de l’Esquerra Republicana de Catalunya.
Fou fiscal del tribunal de cassació durant la guerra civil, càrrec que dimití per la seva amistat amb el ministre de justícia Irujo.
S’exilià el 1939; posteriorment féu estades a França i a Barcelona.
(Barcelona, 19 novembre 1880 – 1942)
Advocat i escriptor. Estudià a Anglaterra i a Bèlgica, on publicà assaigs a “L’Art Public” sobre el modernisme català (1909).
A la “Revista Jurídica de Catalunya” estudià el dret català, especialment el fideïcomís.
Intervingué en la fundació del diari “El Matí”, pertangué a la Penya de l’Ateneu i, influït per Xènius, publicà Les doctrines de Georges Sorel (1917).
Fou el pare d’Enric Jardí i Casany.
(Barcelona, 1869 – 1919)
Escriptor i advocat. Fill de Josep Erasme de Janer i de Gironella i germà de Maria dels Àngels. Secretari de l’ajuntament de Barcelona (1908).
Fou genealogista i heraldista remarcable. Col·leccionà més de 400 edicions de La imitació de Crist (actualment a la Biblioteca de Catalunya) i publicà la monografia El patriarca don Juan de Aragón. Su vida y sus obras (1904).
(Banyoles, Pla de l’Estany, 1896 – Barcelona, 1981)
Advocat i escriptor. De jove tingué un gran esclat literari i col·laborà en publicacions barcelonines i empordaneses.
Narrador vivaç i realista, publicà narració (Sols de posta (1918), Solada de contes (1921), Tres rondalles de poble (1925) i El bes a la mà (1979)-, poesia –A l’ombre dels olivers (1927)- i assaig –Política fiscal de la República (1933)-.
(Barcelona, 14 novembre 1819 – 25 febrer 1876)
Advocat i economista.
Teòric moderat de la burgesia catalana, formava part del grup dels proteccionistes de l’Institut Industrial de Catalunya acabdillats per Güell i Ferrer, que tenia com a òrgan d’expressió el diari “El Bien Público”, fundat el 1849, del qual Illas era director.
El 1851 la Junta de Fàbriques de Catalunya l’envià a estudiar l’Exposició Internacional de Londres. El 1857 fou elegit diputat a corts, i el 1862 va presidir els Jocs Florals de Barcelona.
Col·laborà al “Diario de Barcelona”, “El Vapor”, “El Imparcial”, “La Discusión” i “La Verdad Económica”. Aquest darrer, editat pels catalans a Madrid, expressava el pensament proteccionista.
Va escriure Conquista de España por los árabes (1850) i l’opuscle Cataluña en España (1855), la publicació del qual marca una data de la història de la Renaixença catalana i té un contingut polític reivindicatiu.
Escriví també estudis gramaticals, versos en català i teatre, a més d’Un consejo al partido moderado (1857), on defensa la desamortització.
Dades dels Països Catalans 