(Barcelona, 7 febrer 1842 – 12 març 1907)
Actor. Debutà cap al 1861, i actuà habitualment a Barcelona en teatre català. El 1867 actuà amb Carlota de Mena al Teatre Odeon de Barcelona. Més tard passà al Romea.
S’especialitzà en la interpretació de personatges sinistres, dolents, traïdors, etc.
El 1887 participà en l’estrena de Batalla de reines, de Frederic Soler.
(Catalunya, segle XIX)
Actor.
Durant algun temps fou primera figura de l’Odeon de Barcelona, coincidint amb la instal·lació al local de la societat dramàtica La Gata, de la qual era animador Frederic Soler Pitarra, del qual estrenà diverses obres.
Sobresortí en els papers còmics.
(Reus, Baix Camp, 5 maig 1889 – Madrid, 5 desembre 1957)
Actor teatral i cinematogràfic. Debutà a Madrid (Teatro Español) el 1909.
Aviat fou popular (amb el nom artístic Mariano Asquerino). Actuà per l’Amèrica del Sud i per l’estat espanyol.
Féu pel·lícules com La dama del antifaz, La última carta, Nieve en mayo, Una vez en Bagdad, etc.
(Figueres, Alt Empordà, 1838 – Barcelona, 22 abril 1898)
Actor. Començà a actuar amb G. Roca i García Parreño, i fou famosa la parella teatral que formà amb Carlota de Mena.
Féu també de director de diverses companyies i arribà a ésser empresari del teatre Novetats, on el 1886 acollí l’Associació d’Autors Catalans, escindits de la companyia del Romea.
Fou qui presentà les primeres obres d’I. Iglesias i qui animà E. Borràs a dedicar-se professionalment al teatre.
(Barcelona, 31 octubre 1868 – 10 maig 1937)
Actor i locutor radiofònic. Conegut amb el nom artístic de Toresky, debutà en el teatre professional a Amèrica, on romangué nou anys.
El 1924 entrà com a locutor a Ràdio Barcelona, on, com a ventríloc, faceta en la qual excel·lia, creà el personatge Míliu, que utilitzà en campanyes de beneficència, la qual cosa li valgué una medalla de la República.
(Borredà, Berguedà, 14 febrer 1880 – Barcelona, 15 gener 1951)
Actor i escriptor. El 1917 estrenà Indibil i Mandoni de Guimerà.
Publicà versos de caire tradicional i maragallià generalment en edicions il·lustrades de bibliòfil, com: La companyia (1925), Ruta (1930), Novenari líric (1938), Cants de guerra i de pau (1938), L’hereu Riera (1938), Pastoral (1938), Cants d’amor (1939), La llum, la nit i el dia (1950), Cant a Gombrèn (1949) i el recull d’articles Panorames socials (1933).
(Vic, Osona, 1874 – 13 gener 1951)
Actor teatral. D’infant treballà de traginer amb el seu pare. El Saló Doré de Vic li desvetllà l’afició teatral i aviat actuà al Teatre Principal de Vic.
Alternà aquesta activitat amb la d’agent d’assegurances i la de creador d’un arxiu d’obres, decoracions i disfresses teatrals.
Actuà en papers còmics i de caràcter en obres com El secret d’un crim, de Lluís Millà (1929), El preu de la glòria i Terres enllà, de Lluís Rossic, i també en obres de Guimerà, Rusiñol, etc, i d’autors castellans.
Fou conegut amb el pseudònim de Manel dels Ous.
(Barcelona, 5 maig 1843 – Terrassa, Vallès Occidental, 25 gener 1914)
Actor. Després de treballar molt temps com a aficionat, estudià uns cursos de declamació al conservatori i debutà com a professional amb la companyia de Cazurro.
Entre les obres que interpretà destaquen L’Esquella de la Torratxa i La dida, de Pitarra.
Malalt i amb grans dificultats a la vista, es retirà el 1908. El 1918 se li dedicà un monument a la plaça de Sant Agustí Vell.
(Barcelona, 11 abril 1903 – Esplugues de Llobregat, Baix Llobregat, 25 gener 1972)
Actor cinematogràfic. Enginyer. Casat el 1926 amb l’escultora Eulàlia Fàbregas i Jacas.
Fou un dels galans més populars d’abans de la guerra civil en films com Mercedes (1933), Sor Angélica (1934) de Francesc Gargallo -la seva revelació-, Incertidumbre, El secreto de Ana Marís (1934), El 8º mandamiento, Ud. Tiene ojos de mujer fatal i La milloná (1936).
(Sabadell, Vallès Occidental, 27 febrer 1865 – Barcelona, 27 novembre 1922)
Actor i director cinematogràfic i teatral. Viatjant de draps, deixà la professió per l’escena.
Debutà al teatre Ateneu de Sabadell i el 1911 intervingué en el film Mala raça, de F. Gelabert; més tard dirigí i interpretà per a la Studio Films de Barcelona la sèrie de curts Cuentos baturros (1914-15) i també Passa l’ideal (1915) i El dubte (1916); més tard rodà La raó social Castro i Ferrant, Un exemple, Humanitat (vers 1917), Regeneració, etc.
Intervingué també a La boja del monestir de Montserrat i L’herència del diable. El 1922 actuà al teatre Espanyol de Barcelona.
Emprà el nom artístic de Domingo Ceret.
Dades dels Països Catalans 