(Alcanar, Montsià)
Santuari (la Mare de Déu del Remei), al límit amb el terme d’Ulldecona.
És testimoniat per primera vegada a la fi del segle XIV. L’església fou renovada al segle XVI i ampliada amb un creuer i cúpula el 1820.
S’hi celebra un concorregut aplec el segon diumenge d’octubre. La confraria havia estat nombrosa i important.
(Ripoll, Ripollès)
Santuari (la Mare de Déu del Remei), fins el 1970 del municipi de la Parròquia de Ripoll. És situat als vessants meridionals de la serra del Catllar, al veïnat dels Brucs.
Havia estat anomenat del Prat (sembla que el féu bastir la mestressa del mas de Puiggrau, cognomenada Prat).
Esmentat al segle XVII, fou ampliat al XVIII i al XIX, destruït el 1936 i reedificat el 1947.
Era conegut pel Remei de Dalt, en oposició al Remei de Baix, santuari bastit prop de la carretera de les Llosses, actualment arruïnat.
(Arenys de Munt, Maresme)
Santuari (la Mare de Déu del Remei), al nord-oest de la vila, dalt d’un turó.
Fou bastit al segle XV i ha estat molt venerat per la gent de mar (tenia un gran nombre de naus en miniatura com a ex-vots); al segle XVIII hom construí un altar i cambril a l’església parroquial de Sant Martí d’Arenys amb una còpia de la imatge.
Ambdues capelles foren destruïdes el 1936 i reedificades el 1942.
(Penelles, Noguera)
(o torre del Remei) Possessió, al sud del terme, a la plana regada pel canal d’Urgell.
Fou adquirida a la primera meitat del segle XIX per Ignasi Girona i Targa, i el seu fill Ignasi Girona i Agrafel la restaurà. Fou industrialitzada i explotada per Joan Girona i de Vilanova. Ha esdevingut un important centre de producció vinícola.
Durant la guerra civil de 1936-39 fou destinat a polvorí, que explotà el 1939.
La capella, santuari de la Mare de Déu del Remei, fou decorada el 1953-55 amb pintures de Josep Obiols (Lluís Millet li dedicà la famosa Pregària a la Verge del Remei, amb lletra d’Esteve Suñol).
Cap als anys 1930 hi funcionà l’Escola Menàgere Santa Anna per a la formació de noies de les classes benestants.
(Artesa de Segre, Noguera)
Santuari, dins l’antic terme de Tudela de Segre, on es venera la Mare de Déu de Refet, als vessants meridionals de la muntanya de Grialó, al nord-est de Seró.
L’actual edifici és del 1765, fet sobre una ermita anterior. La imatge és una talla romànica. Hom hi celebra un aplec important el dilluns de Pasqua.
Prop seu hi ha la famosa alzina de Refet, notable exemplar d’aquesta espècie.
(Manresa, Bages)
Església de la ciutat, aixecada en el solar de l’antic hospital i capella de Santa Llúcia, al lloc on segons tradició Ignasi de Loiola, el 1522, en tornar de Montserrat, tingué un rapte místic que durà vuit dies.
S’hi aixecà una primera capella al principi del segle XVII, que fou reformada el 1833 i refeta el 1885 amb l’actual edifici neogòtic, que té com a centre devocional una estàtua jacent en actitud de rapte de sant Ignasi.
(Sant Carles de la Ràpita, Montsià)
Antic monestir benedictí (Santa Maria de la Ràpita), filial del de Sant Cugat del Vallès, establert el 1150 al castell de la Ràpita, a l’indret de l’actual població.
Després de passar per venda als hospitalers (1260), probablement vers el 1290 s’hi establí una comunitat femenina de monges hospitaleres procedents de Sixena (Jaume II donà perpètuament la torre de la Ràpita a les dites monges el 1304), que, malgrat la inseguretat del lloc davant els atacs pirates (el 1390 la ciutat de Tortosa manà de bastir les talaies del Montsià i del Puigmoltó), s’hi mantingué fins el 1579, any que es traslladaren a la ciutat de Tortosa, en un antic convent trinitari del barri de Remolins.
Al mateix barri fou bastit el 1580 un nou convent (dit de Sant Joan de la Ràpita), destruït durant la guerra de Successió i reedificat el 1734. Fou incendiat de nou el 1936; restaurat parcialment el 1941, les religioses es traslladaren a Gandia el 1967.
(Berga, Berguedà)
Santuari (Santa Maria de Queralt), dins l’antic terme de la Valldan, al vessant oriental del Castellberguedà (1.292 m alt), cim de la serra de Queralt que s’aixeca al nord-oest de la ciutat de Berga.
Segons la llegenda, la imatge fou trobada per un pastor de Vilaformiu al segle XIV. De fet, la imatge, molt restaurada, correspon al segle XIV i és molt probable que procedís del castell de Madrona o castell Berguedà, i el primitiu santuari, documentat al mateix segle, era filial de la parròquia de Sant Pere de Madrona.
La cova on hom pretenia haver trobat la imatge fou convertida en capella el 1704 i renovada a partir del 1916.
El santuari del 1386 fou construït pel mercader berguedà Francesc Garreta i renovat en 1725-41. Més tard fou construït l’hostal i hom hi afegí el cambril i altres dependències.
El santuari estigué a càrrec de donats i ermitans, sota la responsabilitat del rector de Madrona o d’un sacerdot custodi.
És un centre de gran devoció comarcal.
El 1916 la Mare de Déu de Queralt fou coronada canònicament.
Antic castell, situat al cim de la serra de Queralt, al límit amb Santa Coloma de Queralt (la Conca de Barberà).
Fou restaurat en 970-987. El 1002 fou discutida la seva propietat entre Sal·la, bisbe d’Urgell, i Bernat Sendred de Gurb, que s’intitulà des d’aleshores de Queralt.
A desgrat de la sentència aparentment desfavorable del 1002, el castell quedà a les mans de la família Queralt i fou inicialment centre de la baronia de Queralt.
Al peu del castell hi havia l’antiga església parroquial de Sant Cristòfol de Queralt, des del segle XVI sufragània de la de Bellprat.
(Navès, Solsonès)
(o el Pujol de Navès) Antic castell i església (Sant Andreu del Pujol), a 3 km al nord-est de Tarascó.
Pertangué fins al 1556 a l’abadia de Solsona.
L’església, romànica, del segle XI, és esmentada ja el 1100.
Dades dels Països Catalans 