(Arenys de Mar, Maresme, 9 maig 1851 – Guam, illes Mariannes, 3 gener 1913)
Religiós caputxí. Entrà a l’orde a Guatemala el 1869. Tornà a Tolosa a acabar els estudis.
El 1875 marxà a l’Equador de missioner. Allà fou ordenat sacerdot.
De nou a Catalunya, fou mestre de novicis i definidor i ministre provincial (1889-95) i primer provincial de la província de Catalunya en 1900-06.
Fou bisbe d’Adra i de Guam (1911).
(Barcelona, 1854 – 20 gener 1922)
Escriptora. Publicà bon nombre d’articles a favor del moviment feminista.
És autora del recull narratiu Quadrets per a les nenes. Usà el pseudònim de “Mario d’Altarriba”.
(Barcelona, segle XVII – Viena, Àustria, 2 agost 1745)
Militar. Lluità contra els borbònics a la guerra de Successió.
El 1705 fou nomenat alferes, amb grau de sergent major, del famós regiment de Guàrdies Catalanes. El 1706 combaté a la defensa de Barcelona i a l’ofensiva d’Aragó. El 1713 fou nomenat sergent major del regiment del Roser, i ascendí a tinent coronel.
Per l’octubre de 1713 comandà les forces de terra que embarcaren cap a Mallorca i tornaren a la capital amb el comboi provinent d’aquella illa.
L’11 de setembre de 1714, a les ordres del coronel Blai Ferrer, estava la castell de Montjuïc, on estigué una mica al marge de la gran batalla.
Després de la capitulació, els borbònics li confiscaren els béns i el detingueren. Sense cap procés, fou empresonat onze anys, primer a Pamplona (1714-19) i després a l’alcàsser de Segòvia (fins al 1725) en que fou alliberat, gràcies a la pau signada entre Espanya i l’Imperi.
(Llagostera, Gironès, 18 octubre 1887 – 28 desembre 1967)
Pintor i dibuixant. Deixeble de Rafael Masó i de Joan Baixas. S’establí el 1906 a París, on es dedicà al retrat i esdevingué un conegut cartellista.
De nou a Catalunya (1941), féu algunes exposicions. Obrí a Llagostera un museu privat de la seva obra, que conté també, entre d’altres, diverses obres de Modigliani -que sembla que fou amic seu-, l’autenticitat de les quals ha estat objecte de polèmiques.
(Gaià, Bages, segle XVII – Catalunya ?, segle XVIII)
Militar. El 13 de novembre de 1713 fou nomenat coronel del regiment de Sant Vicenç Ferrer, format per a la defensa de Barcelona.
El 8 de febrer de 1714 sortí de la plaça amb les forces que en tragué el coronel Antoni Puig i Sorribes per reforçar la guerra a l’exterior. El seu regiment restà a les ordres del valencià Josep Ortiz.
Durant la lluita comarcal lluità bé a les ordres d’Antoni Desvalls, marquès del Poal. A la darreria d’agost de 1714 formà part de la columna que intentà, sense èxit, entrar de reforç a Barcelona per la part del Llobregat.
Pel setembre de 1714 s’acollí a la capitulació de Cardona. Tement tanmateix una repressió imminent, decidí d’allistar-se a l’exèrcit espanyol. El recurs no li serví, ja que tanmateix fou empresonat.
(Calella, Maresme, 1897 – Barcelona, 1973)
Escriptor. Féu de periodista a “La Veu de Catalunya” i “La Vanguardia”. Visqué anys a la Guinea Equatorial.
Publicà llibres de divulgació social i econòmica i l’útil Els primers moviments socials a Catalunya (1935), les narracions Basea 1900 (1954), les novel·les d’ambient social i polític dels anys vint La ciutat malalta (1957) i El poder feia vacances (1964) i l’assaig Política social (1973).
(Prats de Lluçanès, Osona, 12 desembre 1922 – 5 febrer 2009)
Dramaturg i poeta. Immers en l’activitat teatral, ha format part de diversos grups (La Fassina, Art i Joventut, etc).
Li han estat estrenades les peces teatrals La filla de les Neus (Goja) (1950) i El Tocacampanes (1956), que inaugurà el Teatre de la Faràndula de Sabadell, i n’ha publicades altres dues: Tres Nadals (1983) i Santa Nit (1988).
(Sabadell, Vallès Occidental, 1884 – 1959)
Pianista i compositor. Inicià els estudis musicals amb el seu pare. Estudià després a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
Compongué valsos i sardanes, les sarsueles Festa del barri i Cuchillo de Monte i les obres per a orquestra Fantasia espanyola i Rapsòdia hongaresa.
(Alberic, Ribera Alta, 7 maig 1898 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 15 març 1981)
Dirigent socialista.
Membre de la Federació Catalana del PSOE, s’oposà el 1933 a la fusió amb la Unió Socialista de Catalunya i afavorí la constitució d’un Front Obrer amb el Bloc Obrer i Camperol.
Secretari general de la UGT de Catalunya des del 1931, fou reelegit per l’abril de 1934, que defensà posicions largocaballeristes. Alhora, fou el representant de la UGT a l’Aliança Obrera de Catalunya en 1933-34.
