(Catalunya, segle IX – 945)
Dama. Figura esmentada com a filla del comte de Barcelona Guifre el Pilós. Entrà en religió.
Se’n conserva la lauda sepulcral, que aprofita el revés d’una placa visigòtica de pedra decorada. procedent de Santa Maria del Camí de la Garriga.
(Barcelona, 21 febrer 1878 – 18 juny 1937)
Pintor. Format a Barcelona, a l’acadèmia Trias i amb Modest Urgell.
Féu algunes obres dins un simbolisme místic (Trànsit, 1896; basat en Guimerà), però aviat adoptà el seu característic to èpic i germanitzant (Fantasia nietzcheana, 1901) i la seva exposició individual a la Sala Parés (1903) provocà controvèrsies (torna a exposar al mateix espai el 1906 i el 1908).
El 1904 s’integrà a l’Associació de Pintors i Escultors Catalans, i l’any següent il·lustrà L’Atlàntida de Verdaguer, amb un estil voluptuós i èpic, en el qual s’evidenciaven certes influències japonitzants. Anà a París (1907), on es dedicà al cartellisme, i exposà a diverses sales. Amplià estudis a Munic, on féu dues exposicions.
El 1911 presentà a Barcelona Ensomni de les ones i La festa de les ones, el 1918 presentà A la Victòria de Samotràcia, i el 1919, Cor i ales (Museu d’Art Modern de Barcelona).
El seu estil, influït per Böcklin i per Stuck, entronca amb el fervor wagnerià de la Catalunya de l’època, i degenerà en el pompierisme de La batalla de Lepant de la Sala de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, poc abans de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, i en El carro d’Apol·lo del Palau Nacional de Montjuïc.
En la seva darrera etapa pintà paisatges de França i de Girona.
Morí dement.
(Barcelona, 5 octubre 1906 – 11 abril 2002)
(Jaume Juez i Castellà) Caricaturista. Format a la Llotja de Barcelona.
Col·laborà a “L’Esquella de la Torratxa” (des del 1924), dins un estil proper a Junceda. Col·laborà també en “Virolet”, “L’Esquitx”, “La Campana de Gràcia”, “Xut!” i “Papitu”.
A la postguerra es dedicà a realitzar quaderns d’aventures per al món anglo-saxó, bé que amb el seu pseudònim habitual ja només ha col·laborat en la segona època d'”En Patufet”.
(Girona, 1892 – Barcelona, 30 juny 1954)
Pintor. Germà de l’actriu Margarida Xirgu.
Fou escenògraf actiu, de primer amb Alarma, Vilomara i altres artistes, i més tard establert tot sol.
Fou professor de l’Institut del Teatre de Barcelona.
Devers el 1930 deixà gairebé de pintar.
(Figueres, Alt Empordà, 1 gener 1893 – Villefranche-sur-Mer, França, 22 gener 1982)
Jurista i polític. Germà d’Antoni i de Joaquim. Llicenciat en dret a la Universitat de Barcelona, el 1917 guanyà la càtedra de procediments judicials i pràctica forense a la Universitat de Múrcia, i posteriorment a la de Sevilla i a la de Barcelona.
El 1923, en formar-se la Unió Socialista, hi ingressà. Després de viatjar per l’estranger, fou diputat a les corts (1931), i formà part de la Comissió de l’Estatut.
Col·laborà a la “Revista de Derecho Privado”, de Madrid, entre d’altres, i a partir del 1932 dirigí la “Revista Jurídica”.
Entre les seves obres destaquen El concepto de la donación (1917), Eugenio Huber: su vida y su obra (1923), La condizioni del processo civile in Spagna (1925) i La funzione giurisdizionale e l’equità (1927).
(Barcelona, segle XIX – 1860)
Fuster. El 1842 fou membre de la primera Junta revolucionària de Barcelona que presidí la revolta de la capital, vençuda poc després pel bombardeig i l’entrada de l’exèrcit que comandava el general Espartero.
Conservà la seva popularitat després d’aquells fets.
(Catalunya, segle XIII)
XIX Abat perpetu del monestir de Poblet (1236-37). El 1236, a la mort del seu predecessor, Vidal d’Alguaire, fou elegit Ramon de Siscar, que refusà obstinadament el càrrec.
En nova elecció, bastant diferida, resultà elegit Simó Ximeno. El seu abadiat fou molt curt, per haver rebut el 1237 el nomenament de bisbe de Sogorb.
Li succeí a Poblet el mencionat Ramon de Siscar, que, elegit altra vegada, hagué de cedir en el seu refús.
(Catalunya, segle XIII – Poblet, Conca de Barberà, 1245)
XXIII Abat perpetu del monestir de Poblet (1243-45).
Succeí al seu antecessor Vidal, i fou succeït per Berenguer de Castellots.
(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)
Eclesiàstic. Destacà com a teòleg. Era canonge de Girona.
Es trobà al setge de la ciutat, el 1809, pels napoleònics, on presidí la Junta Econòmica formada a la plaça. Escriví aleshores el diari publicat durant el setge.
Caiguda la ciutat, fou exiliat a França.
(Girona, vers 1565 – 1631)
Escriptor. Professà al convent dominicà de Girona, i el 1602 es graduà en teologia a la universitat gironina.
Fou professor de filosofia de la universitat a partir del 1608 i de teologia a partir del 1620. El 1629 fou nomenat primer regent del recentment creat estudi general dominicà de Girona.
És autor de treballs teològics i d’una vida d’Antoni Vicenç Domènec, que encapçala la segona edició de la Historia general de los santos y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña (1630).
