(València, segle XIV – segle XV)
Marí i ciutadà. Serví Alfons IV el Magnànim. Fou capità de la galera reial a l’expedició de 1420 en què el monarca anà a Sardenya i Còrsega i, finalment, a Nàpols.
(València, segle XIV – segle XV)
Marí i ciutadà. Serví Alfons IV el Magnànim. Fou capità de la galera reial a l’expedició de 1420 en què el monarca anà a Sardenya i Còrsega i, finalment, a Nàpols.
(València, segle XIV)
Ciutadà. El 1344 era un dels delegats de València a l’assemblea parlamentària de Barcelona, que convocà Pere III el Cerimoniós per decidir la sort del desposseït Jaume III de Mallorca.
(València, segle XIX – 1866)
Compositor. És autor de les òperes Don Alfonso de Ojeda, Angèlica i La Esmeralda.
Escriví també una sarsuela i diverses composicions de caràcter religiós.
(València, 21 juny 1854 – Melilla, 31 octubre 1893)
Militar i explorador. Fou oficial d’administració militar. Combaté a la tercera guerra Carlina. Més tard lluità a Cuba contra els independentistes (1876-78) i hi romangué fins el 1885.
La Sociedad Geográfica de Madrid li confià una missió d’exploració a Guinea; alhora aprofità la seva estada per a crear-hi factories de la Companyia Transatlàntica; estudià la civilització dels bubes de Fernando Poo i més tard recorregué el Marroc.
El 1893 anà a combatre els insurrectes de Melilla i morí en acció de guerra.
(Illes Balears, 1430 – després 1500)
Escriptor. En la seva joventut fou secretari d’Alfons IV el Magnànim.
És autor de les obres Commentaria super artem Raymundi Lullii i Summa veritatis Rosarium.
(Alboraia, Horta, segle XVIII – València, 1789)
Pintor i eclesiàstic. Té obres al Museu d’Art Modern de Madrid, a diverses esglésies valencianes i alguns retrats al palau arquebisbal de València.
(València, 1734 – 1809)
Jurista. Estudià filosofia i cànons a València, on es doctorà (1767). Era militar i senyor d’Aiacor i Massalfassar. Membre de la Societat Econòmica d’Amics del País i cavaller de Santiago.
Publicà l’extensa Idea general de la policia o Tratado de policia (deu quaderns, editats a València entre el 1798 i el 1805 i reeditats a Madrid el 1977), que és pràcticament un conjunt de traduccions completades per referències a la legislació espanyola i a València. La part més important és traduïda del Traité de la police (1719-38), de Nicolas de La Mare, obra arrelada en l’Antic Règim no reformat del govern de les ciutats. Inclou texts traduïts a favor de la inoculació, de l’Escola de Montpeller i, sobretot, de la d’Edimburg, dels cementiris aïllats seguint l’arquebisbe de Tolosa (1775), de l’eliminació del perill dels morts vivents i de la lluita contra la pesta. Proporciona materials importants sobre el cementiri, la inoculació, el comerç de grans i l’escorxador a València.
(Palma de Mallorca, 1701 – 1773)
Escriptor. Destacà com a teòleg i poeta. Escriví en llatí i en castellà.
(Palma de Mallorca, segle XV – 1511)
Jurisconsult. Era doctorat a la universitat de Bolonya (1483).
És autor d’un Sumari e repertori de les franqueses e privilegis del Regne de Mallorca i d’alguns altres escrits.
(País Valencià, segle XVI)
Escriptor. És autor, juntament amb Andreu Martí Pineda i Jaume Siurana, d’un Procés o disputa de viudes i donzelles, en el qual és debatut quines són més aptes per al matrimoni.