(Carlet, Ribera Alta, 3 juliol 1754 – València, 7 agost 1822)
Músic. Fou mestre de capella al col·legi de Corpus Christi de València, dit del Patriarca.
La major part de les seves obres són d’inspiració religiosa.
(València, segle XVII)
Matemàtic. El 1641 publicà el llibre Almotacén o fiel de la medida y peso que se debe dar al pan, vino, carne, aceite y de otras mercaderías.
(Alacant, 15 gener 1857 – 1934)
Escriptor. Germà d’Adalmir. Tipògraf de professió, col·laborà a la premsa del seu temps.
Publicà Noticias acerca de algunos naturales de la provincia de Alicante que se distinguieron en América (1919), Breves apuntes sobre la Isla Plana o Nueva Tabarca (1926) i Castelar y Alicante (1932).
(València, 1564 – 1630)
Jurista i religiós. Acabats els estudis a la Universitat de València, fou ministre civil de l’audiència d’aquesta ciutat, visitador i regent de la de Mallorca i advocat patrimonial i assessor del lloctinent general de l’orde de Montesa. Ingressà el 1616 al monestir de la Murta, i arribà a ser-ne prior.
Escriví, entre d’altres: Responsum de Iurisdictione ordinis Montesiae (1594) i Responsum (…) in Causa collectae pro reparatione fluminis Guadalaviar (1595).
(Benassal, Alt Maestrat, vers 1636 – València, 20 maig 1705)
Frare mercedari. Professà el 1652. Escriví lletres en llatí al papa i a alguns reis d’Europa perquè fessin una acció conjunta contra els sarraïns.
El seu punt de vista es reflecteix a les obres Juicio de la destrucción y aniquilación del Imperio otomano y agareno, y repercusión de los Lugares Santos (1684), i Espejo sacro-profético a favor de la Iglesia contra el Imperio otomano y secta mahometana (1686). Publicà d’altres escrits.
(Alacant, 17 juliol 1745 – Nàpols, Itàlia, 18 novembre 1824)
Escriptor i jesuïta (1759). Anà a Itàlia quan el seu orde fou expulsat, on fou ordenat. Després de la supressió papal de la Companyia, administrà els béns del duc d’Alcañices.
Autor de les Odas de Felópatro (1776-79) i de les obres narratives Antenor (1778), Eusebio (1786-88), que la Inquisicó espanyola condemnà el 1779, Eudoxia (1793) i Mirtilo o los pastores transhumantes (1795). Traduí al castellà tragèdies de Sòfocles i poemes d’Ossian.
(Sicília, Itàlia, segle XVI – 1632)
Baró de San Piero i de Monforte, i després primer comte de San Piero de Monforte i primer príncep de Monforte (1628). Iniciador del branquilló sicília dels prínceps de Monforte.
El seu rebesnét fou Joan Antoni de Montcada-Pollicino-Castagna i Ioppolo (Sicília, Itàlia, segle XVIII – Monforte, Itàlia, 1759) Príncep de Monforte. Fou el pare de:
Manuel de Montcada-Pollicino-Castagna i Oreto (Sicília, Itàlia, segle XVIII – segle XIX) Príncep de Monforte. Fou comanador de Sant Jaume, tinent general espanyol (1789) i capità general de València (1800-01). Els seus successors encara radiquen a Sicília.
(Madrid, 30 octubre 1644 – 11 novembre 1713)
Polític i noble. Duc de Montalto i de Sivona, sisè príncep de Paternò, gran d’Espanya. Comanador de Silla i Benassal a l’orde de Montesa. Fill i hereu del cardenal Lluís Guillem de Montcada-Aragó-Luna-Peralta i de la Cerda.
Lluità a Flandes amb Guillem III de Nassau-Orange (1673-74). Del consell de guerra i del d’estat des del 1691, fou capità general de cavalleria de Nàpols, president del consell de Flandes, del de les Índies (1693) i del d’Aragó (1695-98).
Exiliat per desavinences amb la reina (1697), a la mort de Carles II (1700) retornà a la cort i fou membre de la junta de regència.
Es casà amb l’hereva María Fajardo de Requesens, que li aportà els marquesats de Los Vélez, Martorell i Molina i les baronies de Castellvell de Rosanes i de Molins de Rei, i foren els pares de:
Caterina de Montcada-Aragó-Peralta-Luna y Fajardo (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1727) Fou la darrera representant del brancó dels comtes d’Adernó. Aportà els seus béns (excepte els que es perderen en plet amb el representant del subbrancó de San Giovanni) a la seva descendència i del seu segon marit, José Fadrique Álvarez de Toledo, marquès de Villafranca del Bierzo.
(Palerm, Itàlia, 1614 – Madrid, 1672)
Duc de Montalto i de Bivona, cinquè príncep de Paternò, gran d’Espanya. Comanador de Belvís de la Sierra (des del 1627 fou -per donació paterna- comte d’Adernò).
President del regne de Sicília (1635-38), embellí Palerm amb nombroses obres públiques. Virrei de Sardenya (1644-59) i de València (1652-59). Cavaller del Toisó d’Or i general de cavalleria del regne de Nàpols. Majordom major de Carles II. El 1667 fou creat cardenal.
Un informe seu dirigit al rei, imprès a València el 1656, és interessant per al coneixement de l’organització administrativa de València.
