(Illes Balears, 1406 – Palerm, Itàlia, 1430)
Metge i poeta jueu. Estudià medicina i filosofia a Roma.
Morí ajusticiat a 24 anys per l’acusació d’haver emmetzinat un cristià i perquè es negà a acceptar l’absolució a canvi del baptisme.
Hom en conserva una poesia religiosa i algunes poesies profanes, una de les quals és la seva pròpia elegia.
(Illes Balears, segle XIV – Honein, Algèria, segle XV)
Rabí i autor jueu. Cunyat de Sim’on Ben Semah Duran. Després d’haver estat a Calataiud, a Terol, a Barcelona i a Saragossa, el 1394, o més tard, s’establí a Honein, decisió que, pel que representava d’abandó de les terres cristianes, fou lloada pel poeta Selomó de Piera.
L’any 1421 acabà un supercomentari al comentari bíblic de Rasi. És autor també d’una poesia religiosa.
(València, 11 gener 1905 – 19 gener 1988)
Sacerdot i historiador. A l’època de la República residí a Barcelona.
Ha publicat Breu compendi de la història del Regne de València (1953), València i el general Espartero (1955), Biografia del reis de València (1956) i Imatges venerables de la ciutat de València (1956).
(Cocentaina, Comtat, segle XVI – València, 1634)
Frare dominicà. Ocupà diversos càrrecs dins l’orde, entre ells el de provincial d’Aragó (1625).
És autor d’obres religioses i històriques, com: Sermón en el día octavo de los días de Valencia, a la canonización de San Raimundo de Peñafort (1602), Catálogo de los condes de Cocentaina, Noticias acerca de Valencia y su Reino i Sermones varios.
(Paterna, Horta, 8 setembre 1921 – Pamplona, Navarra, 22 maig 1991)
Polític. El 1937 s’afilià a Falange Española i féu la carrera d’enginyer de camins, canals i ports.
Fou director general de l’Habitatge i de l’Instituto Nacional de la Vivienda, cap nacional de l’Obra Sindical del Hogar (1957-59), director general de Carreteras y Caminos Vecinales (1960-63), sots-secretari d’Obres Públiques (1963-65), comissari adjunt del Plan de Desarrollo (1965-69) i ministre de l’Habitatge (1969-73).
(València, 9 gener 1864 – Madrid, 4 maig 1913)
Periodista, escriptor i polític. Cursà la carrera de dret a la Universitat de València i es doctorà a Madrid, ingressà com a redactor d’“El Mercantil Valenciano”; enviat a Madrid com a corresponsal d’aquest, figurà entre els principals redactors d'”El Liberal”, pel qual anà a Melilla (1893) i a Cuba (1896).
El 1899 va abandonar aquesta publicació i passà a l'”Heraldo de Madrid” i dirigí “La Noche” i “La Mañana”. Aparegueren també col·laboracions seves a “La Publicidad”, de Barcelona.
Estigué afiliat al partit republicà, i finalment al demòcrata. Fou diverses vegades diputat a corts (1898, 1905 i 1907).
És autor de nombroses obres, entre altres, La moral de la derrota (1900), Los frailes de España (1904), Teatro y novela (1906), Sagasta, Melilla, Cuba (1908) i De la dictadura a la república. La vida política en Portugal (1908).
Era germà de Josep Morote i Greus (València, 1867 – 1939) Advocat. Fou fiscal substitut de l’Audiència de València i regidor (1891-94). Es dedicà als estudis polítics i socials, i també al periodisme. Fou diputat a corts i sotssecretari de la Presidència al gabinet Romanones (1918).
(València, segle XVI – 1656)
Escriptor. Fill natural de Pere Agustí Morlà. Cavaller, beneficiat de l’església de Sant Martí. Fou poeta bilingüe i participà amb èxit en un gran nombre de certàmens poètics.
És autor d’un entremés El doctor Rapado (1636), que figura en una edició teatral de diferents autors, i d’una Exhortació a la fidelitat de la nació valenciana al lloctinent de València R. Ponce de León (1644). El 1649 participà amb una Sátyra en defensa de las comedias en un debat públic sobre aquest tema.
Presoner a la torre de Serrans, escriví una llarga descripció rimada de la seva captivitat.
(València, segle XVI)
Jurisconsult. Es doctorà en ambdós drets després d’estudiar a Salamanca i a Alcalà. Fou oïdor de l’Audiència valenciana.
El 1599 publicà la primera part del seu tractat Emporium utriusque juris quaestionum in usu forensi ad modum frequentium. La segona part no seria impresa.
Fou el pare de Pere Jacint Morlà.
(València, 1528 – segle XVI)
Eclesiàstic. Era mestre en arts i doctor en teologia. Fou canonge del capítol de València. Ocupà diversos càrrecs eclesiàstics i també el de rector de la universitat valenciana.
(València, 7 març 1728 – 15 gener 1782)
Matemàtic i sacerdot. Emprà el cognom de Morico. Es doctorà en teologia a València. Dirigí el Col·legi de Nobles i fou secretari de la Societat Econòmica d’Amics del País de València.
És autor d’una Carta… en que se explican las causas naturales del terremoto de 1º de noviembre de 1755 (1756) i de traduccions del francès.
