Veure> Sibil·la de Palau (vescomtessa de Bas, 1231-80).
(Palma de Mallorca, segle XVII)
Jurista. És autor d’al·legacions jurídiques remarcables.
(Sagunt, Camp de Morvedre, 15 juliol 1749 – València, 28 març 1814)
Erudit. Estudià lleis a València. Síndic procurador general de Sagunt (1773), rebé el títol de doctor dels Reials Consells (1774). Fou empresonat per l’intendent general del regne arran d’un plet entre Sagunt i algunes localitats veïnes.
Aconsellat per F. Pérez i Baier, dedicà una estança a la casa de la vila de Sagunt per a guardar inscripcions ibèriques i romanes.
Escriví Disertación sobre el teatro y circo de Sagunto (1793), Relación de antigüedades que en el día existen en la memorable ciudad de Sagunto i la tragèdia La destrucción de Sagunto.
(l’Alguer, 7 agost 1876 – 29 març 1953)
Lingüista i mestre d’escola. Amb Antoni Ciuffo assistí al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat el 1906. Hi presentà la comunicació La gramàtica del dialecte alguerès modern.
Publicà Grammatica del Dialetto Algherese odierno (1906), Attraverso la letteratura catalana (1909) i un estudi sobre tradicions, usos i costums de l’Alguer (1911).
(Oriola, Baix Segura, vers 1480 – 30 agost 1521)
Dirigent agermanat. Escrivà d’ofici. El 1520, elegit advocat del poble, presentà a les autoritats municipals i reials una requesta exigint l’armament dels oficis, origen de la Germania a Oriola. Fou un dels Tretze locals i les reunions es feien a casa seva.
Aconseguí amb armes la rendició d’Elx i el seu agermanament. Procedí a la revisió dels comptes de la ciutat d’Oriola. El 1521 dirigí la resistència de la ciutat a l’exèrcit reialista (batalla d’Oriola).
Caigut presoner, fou esquarterat l’endemà de la rendició de la ciutat.
Veure> Bernat de Mallorques (escriptor balear del segle XIV).
(Alcanyís, Aragó, 1524 – València, 1 juny 1579)
Humanista. Catedràtic de retòrica a Saragossa i a València (1561-79), on publicà bona part de la seva obra i renovà els exercicis declamatoris.
D’entre les seves nombroses publicacions didàctiques cal recordar diversos opuscles, reeditats diverses vegades, que propugnen la utilització de textos ciceronians depurats com De vera et facili imitatione Ciceronis (1560), El estudioso de la aldea (1568), El latino de repente (1573), la seva Rhetorica (1567) en quatre parts, que inclou diversos fragments de comèdies per a ésser representades pels deixebles, el Vocabulario del humanista (1569), obra lexicogràfica amb veus al·lusives a animals, plantes, monedes, metalls, etc, amb equivalències llatines, castellanes i catalanes. La seva dissertació Campi eloquentiae (1573) marca la plenitud del llatí ciceronià.
Traduí al castellà les Elegantiae de Paulo Manucio, refoses i publicades el 1616 i traduïdes posteriorment (1679) al català. El 1563 actuà com a garant de l’ortodòxia de l’erasmista Jeroni Conques en el seu procés inquisitorial.
(Andratx, Mallorca, segle XX – )
Dibuixant i pintor. Estudià arts i oficis. Fou col·laborador humorístic del diari “La Última Hora”.
S’ha dedicat amb intensitat al dibuix publicitari i, posteriorment, també a la pintura.
(Illes Balears, segle XVIII)
Arquitecte. Treballà a la sagristia de l’església del convent de la Mercè de Palma de Mallorca i probablement n’acabà la façana (1775).
Hom li atribueix la construcció de la discutida església de Sant Gaietà (1752-59) -en col·laboració amb Guillem Pasqual- i l’important palau Casa Morell (vers 1763), ambdues obres també a Palma.
(Colònia, Alemanya, vers 1440 – València ?, segle XV)
Tipògraf. Rebé el grau de batxiller en arts a París el 1466; en alguns colofons es titula mestre en arts.
El primer llibre que imprimí fou la Tertia pars Summae de Tomàs d’Aquino, acabat d’imprimir el dia 18 d’agost de 1477 amb el tipus romà de les Obres e trobes; aquest fet el relaciona amb el primer taller tipogràfic establert a València. Pel març de 1478, juntament amb Alonso Fernández de Córdoba, acabà la impressió amb tipus gòtic de la Bíblia valenciana de Bonifaci Ferrer.
Prosseguí treballant a València fins el 1493. Sobresurten per la seva monumentalitat les seves impressions dels Furs de València (1482), el Primer del Crestià de Francesc Eiximenis (1483) i la Primera part del Dotzè del Crestià (1484).
Actualment hom discuteix la part que pogué correspondre respectivament a ell i a Fernández de Córdoba en la primitiva impremta valenciana.
