(Alcoi, Alcoià, segle XVIII – València, 1779)
Pintor. El 1767 féu decoracions pictòriques per a la parròquia de Santa Maria d’Alcoi, on pintà a les petxines els quatre evangelistes, així com els patrons de la vila. Era pintor al fresc i a l’oli. El 1773 fou creat acadèmic de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles.
A València deixà obres a la capella de la Comunió de l’església de Sant Nicolau, i a la de Sant Martí.
Veure> Joan Ginés i Pérez (músic valencià, 1548-1600).
(València, vers 1480 – 1549)
Teòleg. Ingressà al convent mercedari de València i completà estudis a Salamanca. El 1526 anà a Tunis en una expedició que redimí 234 captius. Des del 1536 fou comanador perpetu del convent de València i després provincial i vicari general de l’orde.
Ensenyà teologia a la Universitat de València i més tard al col·legi universitari de Gandia, on tingué com a deixeble Francesc de Borja i d’Aragó.
Autor de comentaris en llatí sobre Tomàs d’Aquino (1525, 1548) i d’altres obres i opuscles, alguns inèdits, és considerat com un dels precursors del molinisme.
(Gandia ?, Safor, segle XVI – després 1556)
Erasmista i apologista catòlic. És autor de les obres apologètiques Antialcorán (1596) i Diálogos cristianos contra la secta mahomética y la pertinencia de los judíos, i d’una Historia de las cosas de Italia desde el año 1521 hasta 1530.
(Catalunya, segle XIX)
Moblista. Destacà a la darreria del segle. Tenia taller a Sants.
(València, 4 març 1535 – Roma, Itàlia, 6 març 1610)
Filòsof, escripturista i teòleg. Es féu jesuïta el 1552 i, després de romandre un quant temps a Sicília, fou destinat a Roma, on ensenyà gramàtica, retòrica, filosofia, teologia i sagrada escriptura. S’especialitzà en llengües orientals.
Entre els seus escrits és interessant De communibus omnium rerum naturalium principia, per tal com és una reacció davant els nous corrents ideològics. Hi defensà l’observació i el judici propi enfront de l’autoritat dels antics, i la matematització dels coneixements físics, però en el fons manté els esquemes tradicionals.
També escriví Commentarium in Danielem Prophetam (Roma, 1587), Commentaria et dissertationes in Genesim (1591-99), Adversus fallaces et superstitiosos artes, id est, de magia, de observatione somnorum et de divinatione astrologica (1591) i Selectae disputationes in Sacram Scripturam (1604-10).
Algunes de les seves obres inèdites són a la Biblioteca Vaticana, a l’Ambrosiana i a la de Viena.
(València, 17 setembre 1637 – La Valetta, Malta, 10 gener 1720)
Gran mestre de Malta. Fill de Gener V Rabassa de Perellós i d’Íxer i germà de Gener VI Rabassa de Perellós i de Rocafull.
El 1653 ingressà en l’orde da Malta i anà a residir a l’illa. El 1658 fou nomenat batlliu del Negrepont, càrrec que donà accés al consell suprem del gran mestre.
Fou elegit gran mestre de l’orde (1697), fet que comportà una victòria de la llengua catalana, car fins aleshores la de Castella havia impedit la concessió de càrrecs als naturals de la corona catalano-aragonesa.
(País Valencià, segle XV – 1513)
Nét de Francesc de Perellós i de Pròixida i de Joana de Rabassa. Comprà (1495) la baronia de Dosaigües als Lladró de Vilanova i vinculà els seus béns amb obligació que tots els hereus es diguessin Gener Rabassa de Perellós.
Fou pare de Gener IV Rabassa de Perellós i Vives de Boïl (País Valencià, segle XVI) Baró de Dosaigües. Amb una parenta seva amb grau prohibit per al matrimoni -Àngela d’Íxer- tingué un fill, Ramon, que fou legitimat el 1547 i adoptà el nom de:
Gener V Rabassa de Perellós i d’Íxer (País Valencià, segle XVI) Baró de Dosaigües i senyor de Benetússer. Fou el pare de Ramon de Perellós i de Rocafull, i de:
Gener VI Rabassa de Perellós i de Rocafull (País Valencià, segle XVII) Cavaller d’Alcàntara. Fou creat (1699) marquès de Dosaigües. Fou el pare de:
Gener VII Rabassa de Perellós i Pardo de la Casta (País Valencià, segle XVII – segle XVIII) Uní al seu patrimoni la baronia de Picassent. Fou el pare de Gener VIII Rabassa de Perellós i de Lanuza.
(País Valencià, segle XVIII – 1765)
Fill i successor de Gener VII Rabassa de Perellós i Pardo de la Casta. Incorporà al patrimoni el comtat d’Albatera i les baronies de Bétera i Daia com a descendent dels Rocafull.
El 1737 adquirí, per concòrdia, les baronies de Llutxent, Castalla i la Font de la Figuera i el 1745 es casà amb Maria Helena de Lanuza-Montbui-Vilarig i de Boixadors, comtessa de Plasencia, vescomtessa de Rueda i Perellós i baronessa de Montbui.
El seu nét fou Gener X Rabassa de Perellós i de Palafox.
(Perellós, Rosselló, vers 1348 – Embrun, Provença, 1 maig 1427)
Eclesiàstic. Fill de Francesc de Perellós, primer vescomte de Rueda. El 1370 era canonge de Mallorca. Probablement per influència del seu pare, que residia a la cort reial de París, fou nomenat arquebisbe d’Embrun (1378) pel papa avinyonès Climent VII.
Fou addicte al papa Benet XIII, que el 1401 li trameté, per petició seva, Vicent Ferrer perquè prediqués contra els valdesos en la seva arxidiòcesi. En l’acció pastoral l’ajudà el seu vicari general Jaume Albert, fill de Perpinyà.
El 1415 prestà homenatge a Perpinyà, per mitjà del seu germà Ramon, segon vescomte de Rueda, a l’emperador Segimon.
