(Palma de Mallorca, 1 octubre 1912 – Porreres, Mallorca, 5 gener 1937)
Dirigent comunista. Destacà a partir del 1931 com a organitzadora del sindicat de Sastresses i posteriorment passà a ésser un dels principals dirigents de la Federació Balear del PCE.
Companya d’Heriberto Quiñones, tingué un especial paper en l’extensió organitzativa del partit a Menorca el 1934.
Fou empresonada pels feixistes el juliol de 1936 i després afusellada.
(València, 1767 – Xàtiva, Costera, 1819)
Escriptor. Es doctorà en teologia (1789) a Oriola, on fou vice-rector del Seminari de Nobles (1796-99). Traslladat a Xàtiva (1799), hi fou director d’estudis públics i director del seminari patriòtic (1806-12).
Escriví l’idil·li Los pescadores (1795), l’ègloga La tranquilidad (1798), Discurso sobre la educación (1804), alguns poemes en castellà i tres estudis sobre gramàtica general i etimologia llatina publicats com a Colección de opúsculos (1818). Traduí al castellà Introducción a la sabiduría (1791) de Joan Lluís Vives.
(País Valencià, segle XVI)
Escultor. Era deixeble de Damià Forment. És autor del notable retaule de la vida de sant Mateu.
(Vinçà, Conflent, 1805 – Perpinyà, 1872)
Teòleg. Estudià al seminari de Perpinyà, on s’ordenà el 1828. Professor d’ètica i moral fins al 1855. Des del 1841 era canonge de Perpinyà i vicari general honorari de la diòcesi el 1857.
És autor de quatre obres importants, en francès, sobre teologia i apologètica, impreses entre el 1849 i el 1867. La més popular fou el Dictionnaire de théologie morale (1857), molt estesa per França.
La seva doctrina es troba sobretot condensada en els quatre volums de Les conferences thélogiques, dogmatiques et morales (1867).
(Grau de València, Horta, 7 maig 1847 – València, febrer 1924)
Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València, de la qual seria professor. Destacà en la seva tasca docent.
Fou pintor figurista i de gènere. També treballà com a decorador i conreà l’escultura.
El seu retrat, fet per Francesc Domingo, és al Museu de València.
(Onda, Plana Baixa, 17 juny 1882 – València, 10 juny 1954)
Ceramista, escultor i joier. Féu imitacions en escaiola de les figuretes de Tanagra i Mirina, però aviat féu estatuetes originals en terra cuita. Després produí també camafeus d’ivori i gemmes. Exposà bibelots de ceràmica a València (1925), on obrí una important manufactura.
El 1926 guanyà la medalla d’or a l’Exposició Internacional de Filadèlfia i la primera medalla a l’Exposición Nacional de Madrid amb un conjunt de ceràmiques. El 1928 exposà a Madrid, on fou catedràtic de l’Escuela de Cerámica. Anecdòtic i detallista, se centrà sobretot en motius folklòrics valencians.
Fou el pare d’Antoni Peyró i Llop (València, 1909 – ? ) Ceramista. Continuà el taller del seu pare.
(València, segle XIX – Madrid, 1874)
Periodista. Fundà “El Tarraconense”, dirigí “El Tío Nelo” (1862) i col·laborà al “Calendario Profético”, “El Radical” i fou redactor de “Los Dos Reinos” (1864-66).
Progressista, formà part d’una partida armada el 1868 i ocupà càrrecs burocràtics subalterns.
Escriví els miracles de sant Vicent Ferrer, Lo fanàtic de Traiguera (1863) i La veu del cel (1863).
(València, 8 abril 1861 – 6 gener 1938)
Compositor i escriptor. És autor de lletra i música de diverses sarsueles, com Desde Pusol a Valencia i Flamencos y Peteneras. Com a director estrenà la majoria de les obres de Rupert Chapí. Col·laborà amb el mestre Valls a la creació del teatre líric valencià.
Escriví unes seixanta obres teatrals, com El gran petardo, Autor y mártir, Les Barraques, La chent de tró, El presilari, De Valensia al cel, Portfolio de Valensia, Carceleras, més tard portada al cine, Rejas y votos, La fiesta de la campana, Porta-Coeli, Arte y amor, El amo del mar i d’altres. És autor també de peces per a orfeó, piano i cant i piano.
Obtingué un premi al Certamen Internacional de Música de l’Exposició de València de 1910.
(València, 1801 – 1845)
Polític i escriptor. Liberal, prengué part en accions militars a Sagunt i a Alacant (1823) contra el règim absolutista, fou governador de Sòria durant la regència d’Espartero i, acusat d’estar connectat amb el pronunciament de Pantaleó Boné a Alacant (1844), morí perseguit.
Fundà el periòdic “La Tribuna”, col·laborà sota el pseudònim Delio al “Diario Mercantil de Valencia”, publicà Poesías (1829), la novel·la històrica Un sueño, els opuscles Acción de Chiva de 1836 i Sucesos de Valencia en los días 4, 5 y 6 de agosto de 1835 i una Memoria sobre la antigua Numancia.
(Prada, Conflent, 14 octubre 1811 – Perpinyà, 3 març 1901)
Compositor. Fou organista de la catedral de Perpinyà. Publicà un recull de nadales populars catalanes cantades al Rosselló.
