(País Valencià, segle XIX – Damasc, Síria, segle XIX)
Beat. Pertanyia a l’orde franciscà. Era llec.
Amb el seu company Carmel Volta fou martiritzat a les persecucions desfermades a Damasc pels musulmans drusos.
Fou beatificat pel papa Pius XI el 10 d’octubre de 1926.
(Alpont, Serrans, 1750 – Màntua, Itàlia, 1820)
Pedagog i naturalista. Religiós jesuïta. Ocupà diversos càrrecs pedagògics a Màntua, on fou també catedràtic de filosofia del Reial Liceu.
És autor d’obres en llatí i en castellà, a més de les italianes Disertazzioni (1788). Les produccions més remarcables són Electricus, El rayo (1802), Oda a la paz (1803), De panegyrica oratione (1814) i Los cielos, edició pòstuma de 1821.
Pas (1.915 m alt) del Pirineu central axial, que separa la conca mediterrània del Segre de l’atlàntica de l’Arieja.
El massís de Pimorent, entre el del Carlit i la vall de l’Arieja, ocupa una posició estratègica, ja que és el més baix dels Pirineus centrals, i el camí pel coll, el més curt entre Barcelona i Tolosa i París fins a la construcció del túnel de Pimorent, el 1994.
(València, 1916 – 2 març 1988)
Historiador. Ha estat director de l’Escola d’Estudis Empresarials de València i del Centre de Cultura Valenciana. Els anys 1957 i 1975 obtingué el premi Senyera d’Investigacions Històriques. Col·laborador de revistes com “Saitabi”, “Sefarad”, “Estudios de Historia Social de España”, etc.
De la seva nombrosa producció historiogràfica destaquen: Estudios sobre el gremio de zapateros (1959), Las clases sociales en Valencia. La esclavitud a fines de la Edad Media (1963) i La judería de Valencia: estudio histórico (1992).
(Torís, Ribera Alta, 2 febrer 1856 – Segòvia, Castella, 7 desembre 1901)
Historiador. Fou regent de l’Escola Normal de Segòvia i director de la revista “El Magisterio Segoviano”.
Publicà una història de Cullera i un primer volum de la seva obra inacabada Valencia árabe.
(Beniopa, Safor, 30 maig 1947 – Gandia, Safor, 5 abril 2026)
Escriptor. Ha publicat novel·la –Rondalles del retorn (1978, premi Andròmina 1977), El cingle verd (1982)-, contes –El gran Guerau (1981)-, llibres de viatges i assaigs –Estiu grec (1985), Ací s’acaba tot (1993), El paradís de les paraules (1996, premi de la Crítica Serra d’Or) i Seduccions a Marràqueix (1996)-, i sobretot poesia –Renou (1976), Presoners d’un parèntesi (1978), Esborranys de la música (1980), El somriure de l’herba (1980, premi Carles Riba 1979), Brutícia (1982), Mel-o-drama (1981), Poemes de l’orient d’Al-Andalus (1983) i Maremar (1985).
(València, 1795 – 1879)
Polític. Estudià lleis. Fou membre de la milícia nacional (1820). Afiliat (1833) al partit moderat, fou secretari de la diputació i diputat a corts (1846).
(Catalunya, segle XV)
Escriptor. És autor d’escrits religiosos en llatí.
(Madrid, 1782 – Palma de Mallorca, segle XIX)
Periodista. Fill de Joan Baptista Marià Picornell i Gomila. A tres anys el seu pare li féu passar un examen públic a la universitat de Salamanca.
El 1803 es traslladà a Mallorca, on en una polèmica defensà idees conservadores enfront de la filosofia liberal. El 1808 dirigí un cert temps el “Diario de Mallorca”.
Li han estat atribuïdes, erròniament, aventures revolucionàries del seu pare.
(Palma de Mallorca, 1759 – San Fernando de Nuevitas, Cuba, 1825)
Polític republicà. En contacte amb les idees revolucionàries franceses, dirigí a Madrid la conspiració de San Blas (1795), cosa que li valgué la condemna a cadena perpètua. A la Guaira, on va ésser traslladat, entrà en relació amb Gual i amb España, amb els quals va planejar una insurrecció que pretenia la independència de Veneçuela.
Descobert l’intent (1797), aconseguí de fugir i, en contacte amb britànics i francesos, va difondre per les Antilles la ideologia revolucionària. S’afegí a la insurrecció veneçolana del 1810 i aconseguí d’ésser intendent de policia de Caracas. Quan fracassà la revolució es traslladà als EUA i el 1815 fou indultat per Ferran VII de Borbó. Des del 1820 exercí la medicina a Cuba.
Fou el pare de Joan Antoni Picornell i Obispo.
