(Barcelona, 7 gener 1859 – Roma, Itàlia, 16 febrer 1918)
Pintor. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i deixeble de Martí i Alsina. Residí una bona part de la seva vida a València.
Conreà el retrat i la pintura de gènere, influït per Fortuny, bé que després es dedicà gairebé exclusivament al paisatge del camp romà.
Era un pintor molt ben dotat, encara que els seus quadres pequen sovint d’efectistes.
(Barcelona, 1796 – 1853)
Industrial. Casat amb Marianna, filla del fabricant Llorenç Clarós, n’heretà la fàbrica d’indianes i l’amplià.
El 1834, durant l’epidèmia de còlera, fou un dels pocs industrials que no abandonà Barcelona i presidí el ram de pintats i estampats. Després de la Insurrecció Centralista de Barcelona, fou nomenat regidor de l’ajuntament (novembre 1843).
El 1852 creà la raó social Serra Germans i Companyia amb els seus fills Llorenç, Josep i Eusebi Serra i Clarós; el patrimoni d’aquest passà, a la seva mort, a Eusebi Bertrand i Serra.
(Tarragona, 10 gener 1658 – Marsella, França, 10 octubre 1733)
Pintor. Des de molt jove residí a Marsella, on es formà com a pintor. Amplià estudis a Roma i, de nou a Marsella, pintà el Martiri de Sant Pere, obra que li donà fama.
L’any 1693 fou nomenat pintor reial de França i el 1704 ingressà a l’Acadèmia Francesa, motiu pel qual residí uns quants anys a París.
L’any 1721 pintà una sèrie de quadres sobre la pesta de Marsella, que subhasta a benefici dels damnificats de l’epidèmia. Aquest fet, considerat poc seriós per l’Acadèmia, determinà la seva expulsió de la institució; posteriorment fou rehabilitat.
Eren fills d’Antoni Serra i Fiter
Antoni Serra i Abella (Barcelona, 1905 – l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 1985) Ceramista. Junt amb els seus germans han continuat l’obra del taller patern en un sentit més modern i han treballat en obres aplicades a l’arquitectura, especialment en col·laboració amb l’arquitecte Lluís Bonet i Garí.
Josep Serra i Abella (Barcelona, 10 novembre 1906 – Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, juliol 1989) Ceramista i pintor. Estudià a l’Escola Superior de Bells Oficis. Ha treballat sempre amb els seus germans, amb els quals ha exposat i ha compartit els premis. Fou el pare de Jordi Serra i Moragas.
Enric Serra i Abella (Barcelona, 1 març 1908 – Collbató, Baix Llobregat, 1986) Ceramista. Treballà molts anys amb els seus germans. N’ha compartit els èxits i les distincions. Tenia el seu obrador a l’Hospitalet de Llobregat i després a Collbató.
(Sant Joan Despí, Baix Llobregat, 1946 – )
Pintor, gravador i dibuixant. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i al Conservatori de les Arts del Llibre.
A la primera exposició individual l’any 1969 presentà gravats, activitat que centrà els primers anys de la seva trajectòria. Posteriorment ha conreat la pintura, en la qual el dibuix té un protagonisme destacat.
Emprà un llenguatge realista centrat en la figura, a voltes amb certes connotacions simbòliques o màgiques. Formà part del grup “Tarot”.
(Catalunya, segle XVI – Lleida, 1632)
Prelat. El 1621 fou consagrat bisbe de Lleida, on succeïa a Pere Virgili. El 1629 fou elegit diputat eclesiàstic de la generalitat.
Morí poc abans d’expirar aquest mandat civil. Fou succeït a la diòcesi per fra Antonio Pérez.
(Catalunya, segle XVII)
Escultor. Documentat des del 1648 fins al 1680.
Juntament amb Josep Ratés, l’any 1648 obrà una porta de marbre per al Saló de Cent de la Casa de la Ciutat de Barcelona. Acabà el retaule major de Santa Maria del Mar (1669) i contractà el de la parròquia de Sant Cugat del Rec, de Barcelona (1670), i el del Sant Crist de la parròquia del Sant Esperit de Terrassa (1670).
Se li atribueix un escut d’armes a les Drassanes de Barcelona, l’única de les seves possibles obres conservada.
(Barcelona, vers 1343 – 1407)
Pintor. Germà de Francesc (I), de Joan i de Jaume. La seva obra es fonamenta en el retaule de l’Esperit Sant de la seu de Manresa (1394) i en el de Sant Bartomeu i sant Bernat de Claravall, per al convent de Sant Domènec de la mateixa ciutat (Museu de Vic).
En ambdues obres es veuen les diferències respecte a la pintura del seu germà Jaume: el sentit més minuciós de realització que apropa la seva pintura a la miniatura -sobretot en obres atribuïdes del període de jovenesa: predel·la de Sant Onofre a la seu de Barcelona-, el color més treballat i el sentit arquitectònic que domina la composició dels quadres.
Hom li atribueix moltes obres on resulta evident la col·laboració d’altres mans, primerament de Jaume, i l’existència d’un gran obrador d’on sortiren el retaule de Sant Llorenç de Morunys, el de La Mare de Déu d’Abella de la Conca, el de La Mare de Déu de la Seu de Tortosa (Museu d’Art de Catalunya), el de Tots Sants de Sant Cugat del Vallès, el de Cubells, la taula de la Mare de Déu de Tobed (Saragossa, col·lecció particular) i d’altres.
Resulta molt difícil de precisar on acaba l’art dels Serra, puix que Pere s’introdueix al segle XV i l’obra de Borrassà s’inicia a la darreria del segle XIV.
(Barcelona, s XIV – Gènova, Itàlia, 1405)
Cardenal. Doctor en dret, canonge de Vic i ardiaca del Penedès al capítol de Barcelona.
Pere III de Catalunya-Aragó l’envià el 1383 a la cúria papal d’Avinyó per tal d’aconseguir la dispensa de parentiu per al matrimoni del seu nét Martí amb Maria de Sicília.
Després de passar per Nàpols, per tal de tractar amb el rei Ladislau, restà a Sicília com a col·lector pontifici i com a conseller de Martí el Jove, el qual li atorgà temporalment l’administració de l’arquebisbat de Monreale. El 1395, havent destituït, per rebel·lió, Simó Despuig, bisbe de Catània, el rei de Sicília li atorgà aquest bisbat.
Creat cardenal per Benet XIII el 1497, l’any següent renuncià aquella mitra i passà a la cort de Martí I de Catalunya-Aragó, on conservà l’apel·latiu de cardenal de Catània. Es traslladà a la cort d’Avinyó, i acompanyà el papa Benet a Gènova, on morí de pestilència.
(Barcelona, 1749 – 1796)
Escultor. Fou deixeble de Salvador Gurri a Barcelona i d’Ignasi Vergara a València.
Es traslladà a Madrid, on treballà amb Francisco Gutiérrez i assistí a l’Academia de San Fernando, de la qual esdevingué acadèmic de mèrit.
De retorn a Barcelona, obrà diferents escultures per al portal de l’església del monestir de Montserrat, per a diferents retaules de l’església de la Mercè de Barcelona (com la imatge de Santa Maria de Cervelló, que presidia -abans del 1936- el seu altar), per al convent dels Dominics i per a l’església de Sant Gaietà.
Estilísticament s’inscriu en la transició entre barroc i neoclàssic.
