(Catalunya ?, segle XVIII)
Escriptor. Caputxí, probablement secularitzat.
Féu el 1770 una interessant traducció al català de Zaïra, de Voltaire, molt acurada i d’una considerable qualitat literària, encara que en ocasions es vegi en la necessitat de recórrer al francès i castellà.
Aquesta traducció, probablement relacionada amb el nucli teatral de Tuïr, ha estat considerada l’inici de l’escola de teatre neoclàssic a la Catalunya del nord de l’Albera.
(València o Barcelona, 1385 – Tolosa, França, 29 abril 1436)
Filòsof. És conegut també amb els noms de Sebonde, Sebond, Sabunde, Sebunde i Sibiude. Fou mestre en arts, medicina i teologia, i llicenciat en dret canònic. Professor a la universitat de Tolosa del 1434 al 1436.
Personalitat plenament renaixentista en molts aspectes, la seva doctrina ja va adquirir àmplia ressonància essent ell encara viu.
El concili de Trent va condemnar el pròleg de la seva obra Theologia naturalis seu liber creaturarum o Liber de homine, que enclou allò que de més modern conté el seu pensament: l’home com a centre i punt culminant de la Creació, llibertat de la consciència en les qüestions de la fe i afirmació que és possible conèixer les veritats de la fe cristiana a través de la lectura del Llibre de la naturalesa.
Va influenciar Montaigne, que en fou el primer traductor, i Pascal.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Vescomtessa de Cardona. Filla de Ponç Hug IV d’Empúries. Es casà amb el vescomte Ramon Folc V de Cardona, després que aquest restà vidu d’Esclaramonda de Foix.
Fills seus foren. Ramon Folc VI, vescomte de Cardona, Bernat Amat, senyor de Rupit i cap i branca dels Cardona de Torà, Ramon, que anà a Sicília el 1282 i hi arrelà amb una altra branca familiar, Hug, ardiaca de Barcelona, i Sibil·la, casada amb Àlvar d’Àger.
El 1281, amb el seu fill Hug, fou garantidora del seu fill el vescomtat perquè aquest obtingués el perdó reial després d’un llarg període de rebel·lió.
(Catalunya, vers 1250 – abans 1299)
Comtessa d’Urgell. Filla del senescal Pere (I) de Montcada i d’Aragó i de Sibil·la d’Abarca.
Fou la primera muller del comte Ermengol X d’Urgell, amb qui no tingué fills.
(Fortià, Alt Empordà, vers 1350 – Barcelona, 24 novembre 1406)
Reina de Catalunya-Aragó (1381-87), quarta esposa de Pere III el Cerimoniós. Filla del noble empordanès Berenguer de Fortià i vídua de l’aragonès Artal de Foces. A la mort d’Elionor de Sicília el monarca la va prendre per muller l’11 d’octubre de 1377.
La nova reina, havent-se guanyat ràpidament la voluntat de Pere III, aprofità el seu poder per afavorir els propis parents, sobretot la seva mare i el seu germà, Bernat de Fortià. Juntament amb la família, la seva classe (la petita noblesa rural empordanesa) s’emparà a poc a poc dels millors càrrecs de la cort i dels beneficis i les canongies de les esglésies.
El fenomen té els caràcters d’una petita revolució social: els petits senyors rurals, que fins en aquell moment havien tingut poca influència en el govern del país, en aliança amb l’alta menestralia ciutadana, que vol emparar-se del govern municipal, enfrontats amb el partit dels grans senyors.
Aquesta lluita social es concretà en l’anomenada guerra de l’Empordà, en què els petits senyors empordanesos, desitjosos d’alliberar-se de la jurisdicció del comte d’Empúries, s’acolliren a la protecció de Pere III; aquest ordenà “l’execució” contra el comte, comesa de la qual s’encarregà Bernat de Fortià.
Però Sibil·la també fou servida i adulada a la seva cort pels senyors de més categoria, per barons de Catalunya com Hug Folc, comte de Cardona, Hug Roger de Pallars i Joan de Prades. Per consagrar públicament la influència de Sibil·la, de la seva família i de la seva classe, el rei la féu coronar solemnement a Saragossa, el 30 de gener de 1381.
Les desavinences entre el rei i el seu hereu Joan es prolongaren, per obra de Sibil·la, fins a la mort del rei. D’altra banda, el favor reial de què gaudien els Fortià va acabar per crear-los una forta impopularitat.
Quan la gravetat de la malaltia del rei va semblar evident, Sibil·la, abandonant marit i filla, fugí cap a Sitges (30 desembre 1386), acompanyada de la seva mare i del seu germà, i després al castell de Sant Martí Sarroca, al Penedès, del qual era senyor Bernat de Fortià.
L’infant Martí, fill del rei, va sortir en persecució dels Fortià amb les forces de la ciutat de Barcelona, on la fugida de la reina havia produït una indignació general. Dos dies després de la mort del rei, esdevinguda el 5 de gener de 1387, els Fortià, havent-se rendit a l’infant Martí, foren duts a Barcelona, on s’obrí, per ordre de Joan I, un procés a Sibil·la i als seus acompanyants.
Per mitjà del cardenal d’Aragó Pere de Luna, el rei perdonà la seva madrastra, que, a canvi de la renúncia a totes les donacions territorials del seu marit, rebé una pensió de 12.000 sous. Retirada al convent de Sant Francesc de Barcelona, va ésser enterrada en aquesta església.
(Catalunya, segle XI – vers 1141)
Vescomtessa de Cerdanya (vers 1134-vers 1141). Era filla de Ramon, darrer vescomte de Cerdanya. Es casà amb Pere Ramon de Castellbó, vescomte d’Urgell.
Per haver-se extingit el comtat de Cerdanya, incorporat al de Barcelona, se n’extingí també el vescomtat. Aquest en donà una part, els castells de Sant Martí, Queralt i Miralles, a Pere Ramon, el marit de Sibil·la, el 1126, encara que la resta del vescomtat cerdà passaria a la família d’Urtx.
Pere Ramon es titulà aleshores vescomte de Castellbó i no d’Urgell, pel nom de les possessions que ja tenia.
Fill de Sibil·la i de Pere Ramon fou Ramon I de Castellbó.
(Catalunya, 1282 – 1330)
Comtessa de Pallars Sobirà (1295-1327). Filla d’Arnau Roger I de Pallars i de Làscara de Ventimiglia, romangué sota la protecció d’Alfons II de Catalunya-Aragó, mentre que el seu comtat era regit per Ramon Roger I.
Mort aquest (1294), Sibil·la aconseguí que Jaume II li reconegués els seus drets sobre el comtat pallarès. Ben aviat la novella comtessa s’hagué d’enfrontar amb la invasió d’Arnau d’Espanha, de la casa de Comenge, que també reivindicava els drets al mateix comtat.
A favor de Sibil·la intervingueren els nobles pallaresos Roger d’Erill, Guillem de Castellfollit i Ricard de Mur, com també fou decisiva la col·laboració de les forces reials de Jaume II. El 1297 se signà una treva, que Arnau no complí.
Durant aquest temps Sibil·la havia contret matrimoni amb Hug (VII) de Mataplana, fill de Ramon (II) d’Urtx, el qual tenia possessions a les Garrigues i al Baix Llobregat.
Forces transpirinenques acabdillades pels Comenge i els Foix repetiren les invasions al comtat de Pallars (1298, 1310 i 1327), però els exèrcits comtals i reials en frustraren els intents d’ocupació.
L’hereu de Sibil·la i d’Hug, Arnau Roger II, es casà amb Urraca d’Entença, germana de Teresa, nora de Jaume II. Els altres fills seus foren Ramon Roger II, comte de Pallars, car Arnau Roger II morí sense fills el 1343, Robert Bernat i Artau, senyors de Mataplana.
(Vilanant, Alt Empordà, 28 gener 1928 – Avinyonet de Puigventós, Alt Empordà, 20 febrer 1969)
Pintor i gravador. Deixeble de Ramon Reig.
Exposà per primer cop a Figueres el 1948, i el 1951 a Barcelona (galeria El Jardín). Guanyà diversos premis: el de Tossa (1957) i els d’aquarel·la (1958) i de dibuix (1960) de la diputació de Girona.
Influït pel poeta Carles Fages i de Climent i representant destacat de l’escola empordanesa, pintà natures mortes i paisatges dins un cert magicisme i passà per una breu etapa informalista.
(Catalunya, segle XI)
Vescomte de Siarb, a la primeria del segle XI. Aquest vescomtat era situat al Pallars Sobirà.
Es casà amb Ermengarda, una germana del comte Guillem II de Pallars Jussà. Aquest cedí a Ermengarda, el 1014 o 1015, el lloc de Vilamur, al terme actual de Soriguera.
Aquest lloc havia de tenir un pes decisiu en el llinatge dels vescomtes, que acabaria per prendre’n el nom un segle després, al temps d’Arnau de Siarb o de Vilamur.
Pseudònim del dibuixant català Alfons Vila i Franquesa (1897-1967).
