(Arenys de Mar, Maresme, 1 agost 1901 – Barcelona, 28 febrer 1980)
Polític i advocat. Portà el títol de marquès de Valbona.
Sotscap carlí de Barcelona durant la Segona República, en acabar la guerra civil de 1936-39 esdevingué cap regional carlí de Catalunya i més tard vocal de la Junta Nacional Carlista.
Per discrepàncies amb Manuel Fal Conde, secretari general del partit, se n’apartà i creà, en un aplec carlí a Montserrat (abril 1958), l’anomenada Regencia Nacional y Carlista de Estella.
(Lleida, 23 febrer 1943 – )
Polític. Llicenciat en econòmiques per la Universitat de Barcelona.
Membre de la Comissió Executiva Nacional del PSC; fou elegit alcalde de la ciutat de Lleida el 1979, i restà en el càrrec fins que una moció de censura l’apartà, el 1987.
Tanmateix tornà a ser elegit en les següents eleccions municipals (1989), i s’hi ha mantingut fins al 2003, en que fou nomenat Conseller d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat (fins al 2006).
Diputat al Parlament català des del 1983.
(Móra d’Ebre, Ribera d’Ebre, 24 març 1786 – Torredembarra, Tarragonès, 4 desembre 1849)
Militar i erudit. Estudià a Tortosa, Osca i Saragossa.
El 1808 ingressà en l’exèrcit per a combatre els francesos; defensà Mequinensa, i en retre’s la vila fou fet presoner i dut a França (1810). Alliberat (1813), exercí diversos càrrecs militars.
Traslladat a Barcelona, redactà un Diccionario cortográfico del Principado de Cataluña, acabat el 1825 i que restà inèdit.
(Valls, Alt Camp, segle XIII – Sant Mateu del Maestrat, Baix Maestrat, 18 novembre 1351)
Eclesiàstic i escriptor. Era canonge de Lleida (1322) i més tard vicari general.
Fou successor de Ferrer Colom al bisbat de Lleida (1341-48). Per mort del seu predecessor, Bernat Oliver, passà a la diòcesi de Tortosa (1348-51) on donà una important constitució (1350) per a l’elecció del prior.
És autor d’algunes constitucions (1343) i d’un llibre perdut que demanà la reina Violant de Bar, protectora seva. És autor d’una Cigonina o art de desfer maleficis.
Establí un benifet per mantenir tretze estudiants vallencs a l’Estudi General de Lleida. Morí fent la visita pastoral.
El seu cognom és sovint escrit Cigó i Gigó.
(Estada, Osca, Aragó, 24 gener 1747 – Barcelona, 21 agost 1831)
(o de Sichar) Bisbe de Barcelona (1808-31). Fou nomenat bisbe auxiliar de Barcelona i després titular.
Per tal de no haver d’acceptar la dominació francesa fugí a Mallorca, on signà les pastorals anticonstitucionals editades pels bisbes (la majoria de seus catalanes) refugiats a l’illa. Com sigui que, gràcies a un préstec seu, el capità general Castaños pogué evitar que les seves tropes s’unissin a la insurrecció de Lacy, el dia de la proclamació de la constitució el 1820 fou maltractat per la multitud i amenaçat de mort.
Després intentà de conviure amb el nou règim, al qual dedicà una pastoral laudatòria, però fou inclòs a la llista de proscripció que els liberals barcelonins presentaren a les autoritats en saber-se l’abolició de la constitució a Nàpols per les tropes austríaques.
El bisbe, que era a Sant Gervasi, ja no tornà a la ciutat, sinó que fugí a Esparreguera i d’allí al seu poble natal. D’allí estant, renuncià a la seu, però la renúncia no li fou acceptada a Roma. Havent retornat a la seva seu el 1824, escriví una duríssima pastoral contra els liberals.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 1828 – 1900)
Poeta. Propietari rural, col·laborà al “Calendari Català”, “La Gramalla”, “La Renaixença”, etc.
Amic de Verdaguer i Mistral, conreà la poesia de tipus popular, especialment el romanç i la corranda.
Les seves composicions més famoses foren L’Angeleta (1876) i La festa de Santa Cristina d’Aro (1877).
(Barcelona, 1880 – 1940)
Poeta. Fou l’autor d’una bona part de les cançons infantils que musicava Narcisa Freixas.
Del grup de Josep Carner, la seva poesia respon al simbolisme del moment: Poemes (1911), L’ànima oberta (1922) i Poemes diversos (1929).
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 14 agost 1714)
Cavaller. El 1687 era Oïdor Militar de la generalitat. S’enfrontà amb el virrei espanyol, marquès de Leganés, en la protesta per unes exaccions indegudes fetes pels militars a la vila de Centelles.
Poc després censurà durament la conducta del virrei per la compra o permuta d’uns llocs de la frontera del Rosselló. El cas motivà un escàndol notable, que provocà un decret destituint Sitges del seu càrrec a la generalitat. Aquesta mesura dràstica alçà una gran protesta del Consell de Cent de Barcelona.
Pel maig de 1688 Carles II hagué d’anunciar que Sitges podia reintegrar-se a la generalitat, i així ho féu fins a la fi del seu mandat. El 1713 assistí a la Junta de Braços que decidí la resistència de Catalunya contra Felip V. Restà a Barcelona durant el setge.
A la matinada del 14 d’agost de 1714 fou un dels prohoms que, malgrat ser ja d’edat, es llançaren al contraatac per expulsar els borbònics del baluard de Santa Clara. Morí en la lluita.
(Castelló de la Plana, 20 juny 1728 – Madrid, 14 juny 1788)
Polític i economista. Va estudiar dret a la Universitat de València.
Durant molts anys va ésser fiscal de l’Audiència de Barcelona. En aquest càrrec va intervenir en la supressió del dret de la bolla (1768-70), pronunciant-se en sentit favorable, d’acord amb la Junta de Comerç de Barcelona.
Posteriorment va ésser “alcalde de casa y corte” a Madrid i fiscal del civil del Consell de Castella; va intervenir aleshores en la laboriosa gestió de l’informe sobre la llei Agrària i presentà a la Junta encarregada de redactar-la la Idea sobre la ley agraria, publicada el 1786.
(Barcelona, 26 abril 1900 – Sitges, Garraf, 2 setembre 1964)
Pintor. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
De jove fou un dels fundadors del grup d’avantguarda anomenat Els Evolucionistes, encara que després s’inclinà cap a un realisme més tradicional.
Conreà especialment la figura i la natura morta. Entre les distincions que rebé destaquen el premi Plandiura del 1921 i la medalla d’honor de l’Exposició de Primavera del 1953.
