(Barcelona, 12 agost 1858 – 9 febrer 1921)
Escriptor. És autor de llibre de narracions De cada color (1910), i de diverses obres teatrals com les titulades: Tutti contenti (1887), Les tauletes del torrat, en col·laboració (1889), Boira i sol (1904), Cor d’àngel (1906) i El Coixet de “Cura de Moro” (1907).
Fou el pare de Ramon Suriñach i Senties.
(Barcelona, 1749 – 1806)
Impressor.
Fou membre de la societat Comunicació Literària, activa a Barcelona a la fi del segle XVIII, i impressor de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la Conferència Físico-Matemàtica Experimental (1765) i més tard de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts, així com de la Junta de Comerç de Barcelona.
El 1788 era encara en actiu.
(Girona, 1866 – 1947)
Arquitecte. Fill de Martí Sureda i Deulovol. Titulat a Barcelona el 1890, treballà sobretot a les comarques gironines.
Projectà l’edifici de l’Escorxador de Girona (després casa de bombers i central lletera) i la plaça de toros de Figueres, i realitzà el conjunt de construccions de la Devesa de Girona.
Fou també notable urbanista, projectà la xarxa de clavegueres i l’empedrat de la zona vella de Girona i impulsà la instal·lació parcial d’electricitat a la població.
Construí nombroses cases particulars, entre les quals la premiada casa Sureda (1933), també a Girona.
Fou el pare de Manuel Sureda i Costas.
(Barcelona, 1949 – )
Historiador de l’art. Format a Barcelona, ha estat professor i catedràtic a les Facultats de Belles Arts de Bilbao, Sevilla i Madrid.
Entre el 1986 i el 1991 fou director del Museu d’Art de Catalunya, on encetà un procés de renovació i reforma de la institució.
Ha publicat, entre d’altres, Romànic català. Pintura (1975), El Gòtic català. Pintura (1977), La pintura romànica a Catalunya (1981), La pintura románica en España (1985), La trama de lo moderno (1988), i dirigí la col·lecció La España Gótica.
(l’Escala, Alt Empordà, 1822 – Girona, 4 gener 1890)
Arquitecte. Fou el primer urbanista de la ciutat de Girona i l’innovador de l’arquitectura gironina de mitjan segle XIX. Elaborà el primer projecte per a l’eixample de la ciutat, on obrí diversos carrers i la plaça de Sant Agustí, i realitzà els eixamples de diversos municipis, com ara Palamós, Lloret de Mar o Castelló d’Empúries.
Entre els nombrosos edificis que construí destaquen les esglésies de Sant Josep de Figueres i del Sagrat Cor de Girona, la presó d’Hostalric i la foneria Planas-Junoy; també projectà, junt amb l’escultor Joan Figueras, el monument gironí d’Àlvarez de Castro.
Es dedicà molt especialment a la restauració (teatres municipals de Girona i d’Olot) i realitzà, juntament amb E. Muxach, el projecte de restauració del monestir de Ripoll, que dugué a terme Elies Rogent.
Políticament progressista, creà una Escola d’Obres Públiques a Girona i impulsà la formació d’un Museu Provincial.
Fou el pare de Martí Sureda i Vila.
(Girona, 1895 – Lugo, Galícia, 1972)
Arquitecte. Fill de Martí Sureda i Vila. Titulat el 1919. Treballà a Olot (1919-22) i a Girona (1919-31), amb un breu període a Salamanca (1922).
Fou promotor del “Boletín de la Agrupación Cinematográfica de la Provincia” (1928) i signà la proposta de l’Associació d’Amics del Cinema (1932), que publicà la revista “Reflex”.
Es diferencià dels seus familiars en el fet que la seva obra apareix centrada, a part alguna excepció, en la construcció d’habitatges particulars: a Olot les cases Descals, Coromines, Mir, Transformadora Elèctrica Brutau (1919) i la casa Pérez Martínez (1920), obres d’un caire noucentista ben evident.
A Girona projectà la galeria Puigblanquer (1919), la tribuna de la casa Servitja (1924), diversos edificis industrials i 36 cases particulars (1920-31).
(Barcelona, segle XV)
Forjador. El 1448 treballava per a la catedral de Barcelona.
Vers el 1465 el conestable Pere de Portugal li encomanà unes reixes per tancar les capelles de l’altar major i de Sant Jordi al Palau Reial Major de Barcelona, que probablement no arribà a fer.
(Barcelona, 23 gener 1866 – 21 agost 1913)
Advocat i polític.
Membre de la Lliga Regionalista des del 1901, se’n separà i fundà juntament amb Carner i altres el Centre Nacionalista Republicà (1906), fou regidor de l’ajuntament barceloní (1901) i president de l’Ateneu (1906). Fou elegit diputat a corts el 1907.
Col·laborà en el periòdic “El Poble Català”, des d’on defensà els seus ideals.
(Manresa, Bages, 1673 – 14 gener 1751)
Escultor. Fou un dels més importants de l’escola barroca catalana. Es formà al costat del seu pare, Pau Sunyer, amb el qual col·laborà a la construcció del retaule del Roser de Navarcles (1672).
Juntament amb Francesc Grau i Francesc Ferriol obrà el frontís de la Santa Cova de Manresa (1678). Poc després es traslladà al Rosselló i treballà a Perpinyà amb Lluís Generes.
Després de la mort del seu pare (1694) es posà al capdavant del taller que aquest tenia a Manresa, però no per això deixà de treballar a les comarques septentrionals, on construí el retaule major de Prada (1697-99), el de Cotlliure (1698-1702) i el del Roser de Vinçà (1710). També és autor dels retaules majors de l’església parroquial de Prats de Lluçanès (1698-1700) i del santuari de Font-romeu, iniciat el 1704.
Però la seva obra mestra fou el retaule major de Santa Maria d’Igualada, projectat l’any 1704 amb Jacint Morató i realitzat sistemàticament a partir del 1718, amb introducció de variants sobre el projecte inicial, netament barroc, amb la qual cosa esdevingué una obra preneoclàssica, no per les imatges, sinó pels elements arquitectònics. L’obra igualadina fou malmesa durant la guerra civil (1936-39), però ha estat fidelment reconstruïda.
Fou el pare de Pere Sunyer i Fontanelles (Manresa, Bages, segle XVII – segle XVIII) Escultor. Col·laborà amb el seu pare en la decoració del santuari de Font-romeu, on fou enterrat el 1704.
(Martorell, Baix Llobregat, 1833 – Barcelona, 25 agost 1888)
Músic. Fou mestre de capella de l’església del Pi de Barcelona.
És autor de moltes composicions de música sacra, d’algunes sarsueles, i de l’òpera Alfonso el Casto, la qual no arribà a ser representada.
