(Barcelona, 1850 – segle XIX)
Pedagog i cal·lígraf.
Fou catedràtic auxiliar de filosofia a les universitats de Barcelona i Madrid i de grec a Granada. Fou dibuixant del Banc d’Espanya. Es jubilà de la seva càtedra granadina el 1922.
És autor d’obres docents i d’uns Elementos de estética y teoría literaria.
(Barcelona, segle XIX)
Mestre armer. Es dedicà no sols a armeria artística, sinó també a la producció artesana, sovint amb avenços, dels nous tipus de sèrie produïts en alguns països.
És notable la seva versió millorada de la carrabina Minié fabricada a França des del 1869, en un exemplar regalat pel seu adquirent al Museo de la Armería de Madrid.
(Barcelona, 21 maig 1794 – Madrid, 15 març 1850)
Polític. El 1822 fou diputat a corts i publicà Plan… para conseguir en España las cantidades que reclaman las necesidades públicas.
L’any següent fou diputat a les corts extraordinàries de Cadis que decidiren la resistència a les forces del duc d’Angulema, motiu pel qual hagué d’exiliar-se a Londres. El 1834 en tornà i s’establí a Madrid.
Elegit diputat per Girona (1841), ocupà poc després efímerament la cartera de finances (maig 1841).
(Barcelona, 22 setembre 1909 – 16 agost 1982)
Pintor. Fou un dels fundadors del grup Lais (1948). Participà en nombroses certàmens internacionals.
Fou membre de la Junta Directiva del Cercle Artístic de Barcelona i president del Saló de Maig. Col·laborà a la revista “Dau al Set”.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 31 maig 1825 – Albacete, Castella, 20 gener 1856)
Filòsof. Deixeble de Martí d’Eixalà, fou diputat a corts per Girona (1854).
Obres: La paz en el siglo XIX o teoría sobre la constitución del poder político y rehabilitación del poder moral en Europa (1851) i una adaptació de l’obra docent de filosofia de Gernsez, en la qual afegí Reseña histórica de la filosofía en España (1847).
(Camprodon, Ripollès, 1885 – 1948)
Mestre d’obres. Representant a Camprodon de l’empresa de pissarres de ciment i amiant Eternitat Metzger i màxim ideòleg de l’Eixample Maristany.
Amb l’arquitecte Fossas construí l’Hotel Rigat (1915), i amb l’arquitecte Antoni Coll la casa Vila i la casa Surinyach (1916).
Projectà les escoles de Sant Pau de Seguries (1922), la carretera de Vilallonga de Ter a Tregurà (1926), el clavegueram i l’empedrat de Camprodon (1927-28), la fàbrica Sala (1933) i vuit xalets a l’Eixample Maristany (1925-34).
Alguns dels seus projectes foren reproduïts a “La Muntanya” i “El Muntanyenc”, de Camprodon.
Amb Marià Surinyach projectà el 1933 l’Hotel Güell i la reforma de la casa de la vila el 1939, que no es pogué dur a terme.
(Barcelona, 1903 – segle XX)
Metge. Es llicencià (1926) i doctorà (1953) en medicina a la Universitat de Barcelona. Fou professor adjunt de fisiopatologia a la facultat de medicina de Barcelona (1934-38).
S’ha especialitzat en malalties al·lèrgiques, ha estudiat especialment el favisme, la pol·linosi i l’hemòlisi alimentària.
Ha estat president de la Societat Catalana de Biologia (1969-71), de la Sociedad Española de Alergia i de l’European Institute for Allergy Research.
(Barcelona, 4 març 1915 – New Haven, EUA, 12 novembre 1997)
Compositor i director d’orquestra. Estudià a Barcelona i amplià estudis a Colònia i a Berlín.
Establert als EUA, és autor de ballets, de música escènica i de l’òpera El mozo que casó con mujer brava (1948).
Ha fet transcripcions orquestrals de la suite Iberia, d’Isaac Albéniz.
(Barcelona, 23 octubre 1881 – 23 febrer 1964)
Escriptor. Fill de Ramon Suriñach i Baell. Col·laborà en diverses publicacions: “L’Atlàntida”, “La Il·lustració Catalana”, “De Tots Colors”, “La Veu de Catalunya”, etc.
Poeta sentimental, publicà, entre d’altres, Coses meves (1901) i De la vida (1903). També escriví obres de divulgació, que obtingueren èxit popular, com Proses d’amor i de pietat i El tresor dels pobres, a més de les estampes Croquis cubans (1904), drames teatrals i la novel·la L’estrany.
(Barcelona, 28 desembre 1896 – 2 juliol 1991)
Cantatriu, coneguda artísticament com a Filo, Eva o Ena Suriñach. Estudià al Conservatori del Liceu.
Féu la seva presentació al Gran Teatre del Liceu el 1917, cantant Rigoletto. Anà a Itàlia, on actuà a Milà, Torí i Bolonya. Més tard cantà a les illes Filipines.
També interpretà sarsueles.
