Riu, l’afluent més important, per la dretà, de la Noguera Ribagorçana. Drena la vall de Castanesa.
Valira de Castanesa, la
11 Respostes
Arxiu de l'autor: Ramon Piera
Valira, la -riu Andorra-
(Andorra)
Riu pirinenc, afluent dretà del Segre. És el gran col·lector de les aigües d’Andorra, que neix a partir de la confluència de la Valira d’Ordino, dita també ribera d’Ordino, i la Valira d’Encamp o de Soldeu (també anomenades Valira del Nord i d’Orient, respectivament), separades pel pic de Casamanya, i que s’uneixen a les Escaldes, moment a partir del qual es coneix amb el nom de Gran Valira.
Aigües avall, segueix en direcció sud, pel peu de la serra d’Enclar i de la d’Arcavell, s’endinsa a l’Alt Urgell i desguassa prop de la Seu d’Urgell, a 67 m alt.
La superfície de la seva conca és de 566 km2, i presenta un règim clarament nival, amb un màxim pel període comprés entre el maig i el juny. La seva longitud és d’uns 41 km (22 dels quals corresponen al recorregut dins el territori andorrà).
A la Seu d’Urgell el seu cabal absolut arriba als 9,29 m3/segon, però arriba a més de 300 m3/segon quan pateix fortes revingudes, i a menys d’1 m3/segon als moments d’estiatge.
Valguarnera, principat de
(Sicília, Itàlia, segle XVII – )
Títol concedit el 1626 a Francesc de Vallguarnera i del Carretto, comte d’Assaro.
Continua en la mateixa família.
Valero i Peris, Josep
(València, segle XIX – 1866)
Compositor. És autor de les òperes Don Alfonso de Ojeda, Angèlica i La Esmeralda.
Escriví també una sarsuela i diverses composicions de caràcter religiós.
Valero i Belenguer, Josep
(València, 21 juny 1854 – Melilla, 31 octubre 1893)
Militar i explorador. Fou oficial d’administració militar. Combaté a la tercera guerra Carlina. Més tard lluità a Cuba contra els independentistes (1876-78) i hi romangué fins el 1885.
La Sociedad Geográfica de Madrid li confià una missió d’exploració a Guinea; alhora aprofità la seva estada per a crear-hi factories de la Companyia Transatlàntica; estudià la civilització dels bubes de Fernando Poo i més tard recorregué el Marroc.
El 1893 anà a combatre els insurrectes de Melilla i morí en acció de guerra.
Valero, Joan
(Illes Balears, 1430 – després 1500)
Escriptor. En la seva joventut fou secretari d’Alfons IV el Magnànim.
És autor de les obres Commentaria super artem Raymundi Lullii i Summa veritatis Rosarium.
Valero, Cristòfol
(Alboraia, Horta, segle XVIII – València, 1789)
Pintor i eclesiàstic. Té obres al Museu d’Art Modern de Madrid, a diverses esglésies valencianes i alguns retrats al palau arquebisbal de València.
Valeriola i Riambau, Tomàs
(València, 1734 – 1809)
Jurista. Estudià filosofia i cànons a València, on es doctorà (1767). Era militar i senyor d’Aiacor i Massalfassar. Membre de la Societat Econòmica d’Amics del País i cavaller de Santiago.
Publicà l’extensa Idea general de la policia o Tratado de policia (deu quaderns, editats a València entre el 1798 i el 1805 i reeditats a Madrid el 1977), que és pràcticament un conjunt de traduccions completades per referències a la legislació espanyola i a València. La part més important és traduïda del Traité de la police (1719-38), de Nicolas de La Mare, obra arrelada en l’Antic Règim no reformat del govern de les ciutats. Inclou texts traduïts a favor de la inoculació, de l’Escola de Montpeller i, sobretot, de la d’Edimburg, dels cementiris aïllats seguint l’arquebisbe de Tolosa (1775), de l’eliminació del perill dels morts vivents i de la lluita contra la pesta. Proporciona materials importants sobre el cementiri, la inoculació, el comerç de grans i l’escorxador a València.
Valentí i Zaforteza, Rafael
(Palma de Mallorca, 1701 – 1773)
Escriptor. Destacà com a teòleg i poeta. Escriví en llatí i en castellà.
Valentí, Teseu
(Palma de Mallorca, segle XV – 1511)
Jurisconsult. Era doctorat a la universitat de Bolonya (1483).
És autor d’un Sumari e repertori de les franqueses e privilegis del Regne de Mallorca i d’alguns altres escrits.
