(o Sant Feliu de la Múria) Poble (1.415 m alt), al sud del terme, al nord del massís del Turbó, a la vall del riu de Gavàs, dita vall de Sant Feliu (que compren, a més, els pobles de la Múria, Bielgues, Dos, Veri, Sant Martí d’Estet i Gavàs), que aflueix, per l’esquerra, a l’Éssera, al congost del Ru.
(Sant Feliu d’Amunt, Rosselló)
Priorat canonical de l’orde de Sant Ruf d’Avinyó, instal·lat a l’església de Santa Maria de l’Assumpta, de la vila.
L’església, edificada al segle XI i ampliada al XII, fou cedida a Sant Ruf d’Avinyó el 1142, que hi instal·là un priorat, regit per un prior i quatre canonges. La llista de priors és coneguda des del 1222 i continua fins el 1699, que les seves rendes foren unides al seminari de Perpinyà.
Decaigué molt al segle XV i des d’aleshores només tenia el prior i un arrendatari; fou secularitzat el 1592 i després proveït amb comendataris i priors que no hi residien i ni tan sols no eren canonges.
A l’església, considerada santuari, s’hi venerava Santa Maria de la Salvetat, variant de la Salut. Té un timpà esculpit, força mutilat, i algunes restes de pintura del segle XII.
(Rosselló, segle XVII)
Títol concedit el 1680 a Francesc de Ros i d’Alemany per Lluís XIV de França, sobre les senyories de Sant Feliu d’Amunt i Sant Feliu d’Avall, que havia comprat el 1666 als Rocabertí-Pau.
(o el Llogaret) Poble, situat al sud del terme, al límit amb el terme de Catral, a la zona del Saladar bonificada a la fi del segle XVIII pel cardenal Luis Belluga, fundador del poble i dels altres que formaren les Pies Fundacions. L’església fou acabada el 1703.
La població conserva la llengua castellana dels primer colonitzadors.
Veure> sa Raval de Sant Felip (antic raval del port).
Antic castell, damunt la punta de Sant Carles, al sud de la bocana del port de Maó, la qual protegia. La construcció fou ordenada per Carles I després del saqueig de Maó del 1535 i construït des del 1555 per l’arquitecte italià Giambattista Calvi, però no s’acabà fins el 1608.
Ben aviat sorgí davant els glacis del castell sa Raval de Sant Felip (o de Sant Felipet), actualment lligada a la vida i a la guarnició militars. El 1756 restà molt afectat per l’acció de set setmanes de setge per part dels francesos, en apoderar-se de l’illa; el 1763 els anglesos el referen. El 1781 constava de 4 forts, 4 baluards, 4 revellins, envoltat tot plegat per uns enormes valls.
El castell fou enderrocat per ordre del govern borbònic en dues etapes, el 1782 i en 1803-05, després de la segona i la tercera dominacions britàniques, error que obligà a la substitució d’aquesta fortalesa pel castell o fort de la Mola, acabat el 1852.
Poble (1.051 m alt), que fins el 1970 formà part del municipi de Queixigar, del qual fou fins abans del 1920 el centre administratiu. Es troba al cim d’un serrat que separa les valls de l’Isàvena i del seu afluent per l’esquerra, el barranc de Sant Esteve, contrafort meridional de la serra del Cis.
De la seva església parroquial (Sant Esteve), consagrada el 1124, depèn el santuari de Sant Sadurní del Mall. El lloc és esmentat ja al segle X; s’hi fortificà el comte Ramon II de Ribagorça per a la conquesta de Roda de Ribagorça.
Santuari, a l’est del poble, en un contrafort del vessant septentrional del massís del Canigó, proper a les ruïnes de l’antic castell de Sant Esteve de Pomers (o de Villerac).
El lloc de Pomers és esmentat ja el 854 i el castell el 865.
(Sant Esteve del Monestir, Rosselló)
(o Sant Esteve de la Tet) Antic monestir benedictí, origen del poble i municipi. Existia ja el 955 i era regit per l’abat Fromdald. El 991 el bisbe d’Elna li cedí l’alou i església de Cabanes. Era propietat de Bernat I de Besalú, que el 1011 el cedí al seu fill Guillem.
Inicialment era una abadia amb 12 monjos, que entrà en plena decadència al segle XI. Abans del 1118 fou cedit al monestir de la Grassa, d’on fou en endavant un senzill priorat. Des del segle XIV estigué a mans de comanadors i recaptadors sense vida monàstica. Des del segle XV estigué sota la influència del monestir del Canigó, al qual l’uní el papa Climent VIII el 1592, però ja no tingué més vida monàstica, sinó només prior titular.
En resta l’església romànica de tres naus, que revela moltes etapes de construcció a partir del principi del segle XII. L’absis central té una decoració composta per arcs que reposen alternativament sobre pilastres i sobre impostes.
