(o de la Pobla de Mercadal) Antiga església.
Sant Narcís des Mercadal
Deixa un comentari
Arxiu de l'autor: Ramon Piera
Sant Narcís, mestre de
(País Valencià, segle XV – València ?, segle XVI)
Pintor renaixentista anònim. Autor del retaule amb escenes de la vida de Sant Narcís que es conserva parcialment a la seu de València. Se li atribueix, també, una escena de l’Ecce-Homo.
Probablement fou deixeble dels Osona i de Pau de Sant Leocadi i n’acusa la influència.
Sant Miquel d’Espinalvà
Ermita i caseria, al sud del terme, al cim d’un encinglerat tossal (contrafort septentrional del tossal dels Tres Reis) que separa el riu de la Pena del seu afluent per la dreta, el riu del Racó d’En Patorrat.
Sant Miquel dels Reis
Monestir de jerònims, fundat a extramurs de la ciutat, vora el camí de Barcelona a els Orriols. Els jerònims s’hi establiren el 1546, però la fundació, obra de Germana de Foix i del seu tercer marit Ferran de Nàpols, duc de Calàbria, lloctinents de València, que més tard foren enterrats a la cripta de l’església del monestir, datava del 1535.
Els inicis del monestir foren molt turbulents: els fundadors adquiriren el monestir cistercenc de Sant Bernat de Rascanya, fundat el 1371, filial de Valldigna, i sobre el seu solar feren edificar el nou edifici. Els monjos de Valldigna es resistiren a abandonar el lloc, i per això calgué expulsar-los violentament el 1545 i sostenir un plet que acabà a favor dels jerònims el 1570.
L’edificació actual es construí entre el 1537 i el 1644, i es féu segons els plans d’Alonso de Covarrubias, amb moltes influències d’Herrera, i en resultà una espècie d’Escorial en petit. La portada barroca de l’església s’acabà el 1644, i l’any següent en consagrà l’església l’arquebisbe de València Isidoro Aliaga.
El conjunt de l’edificació és de planta rectangular, amb dos grans claustres -un d’ells inacabat- a cada costat de l’església i fortes torres quadrades als angles. Ressalten també de la seva estructura les dues torres que fan costat a la façana de l’església i la cúpula del temple. La llarga durada de les obres i el pas successiu dels arquitectes J. Barrera, J. Ambuesa i M. Olinde aportaren algunes modificacions al pla general i imprimiren més severitat a l’obra.
El nou convent fou dotat esplèndidament pel fundador, el duc Ferran d’Aragó, que morí el 1550 i hi deixà també una rica biblioteca amb uns 200 còdexs amb miniatures renaixentistes italianes, guardades moltes d’elles a la Universitat Literària de València.
El convent fou un centre de vida religiosa i de cultura fins el 1835. El 1849 s’hi instal·là un asil de pobres, el 1852 una presó de dones, i el 1869, després d’haver-se desmantellat l’església i modificat la distribució del convent, el 1874 es convertí en presó o penitenciari, destinació que ha tingut fins el 1966.
L’any 2000 hi fou inaugurada la Biblioteca Valenciana, amb un fons d’uns 700.000 documents, i el 2001 es convertí també en la seu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Sant Miquel del Pui
(la Pobla de Segur, Pallars Jussà)
Veure> el Puig de Segur (antic poble i església).
Sant Miquel de Montuïri
Eremitori (259 m alt), a l’est de la vila, al cim del puig de Sant Miquel (o puig des Bous), on es venera la Mare de Déu de la Bona Pau, esmentada ja al segle XVI (hom ha suposat que fou la primera església de l’extens terme musulmà de Montuïri després de la conquesta cristiana).
Hi hagué ermitans fins a la fi del segle XIX.
Sant Miquel de Llíria, poblat ibèric de
Antic poblat (269 m alt), sobre un turó, prop de la ciutat, que correspon a l’antiga Arse o Edeta ibèrica, principal ciutat indígena en l’època de la conquesta romana. El poblat ibèric ocupa la part alta i el vessant del turó. Sembla que fou el nucli urbà més important dels edetans. Fou destruït el 215 aC per Sertori, que fundà Laurum més avall, on es troba l’actual Llíria. A l’edat mitjana hom hi edificà el monestir de Sant Miquel de Llíria.
L’any 1934 s’hi iniciaren excavacions, efectuades pel servei d’investigació prehistòrica de la diputació de València (dirigides per Lluís Pericot, Isidre Ballester i Domènec Fletcher), que han donat materials ibèrics molt importants (ara al Museu de Prehistòria de València), especialment ceràmica pintada, de l’estil narratiu dit d’Oliva-Llíria, sovint amb inscripcions. Sembla que el poblat ja existia al segle VI aC, encara que gairebé tots els materials recuperats pertanyen a la segona fase ibèrica (segles III-I aC).
El 1995 Helena Bonet publicà la monografia de les campanyes antigues d’excavació El Tossal de Sant Miquel de Llíria. La antigua Edeta y su territorio, on donà a conèixer materials inèdits, l’estudi de l’urbanisme de la ciutat i l’organització del territori, que la capitalitat d’Edeta-Llíria jerarquitzà.
Sant Miquel de Llíria, monestir de
Monestir i santuari (269 m alt), bastit al cim del puig de Sant Miquel de Llíria, que domina, pel sud, la ciutat, on es troben les ruïnes de l’antiga Edeta ibèrica (poblat ibèric de Sant Miquel de Llíria).
El primer beateri femení fou fundat pel rei Jaume II el Just entorn del 1310. Les beates habitaven en petites cel·les individuals i es dedicaven a treballs manuals i a l’ensenyament de noies. El rei Martí I l’Humà el protegí i el 1406 fixà en quinze el nombre de beates. Aquestes no feien vots especials i només tenien clausura de nits.
Els francesos (1811) i més tard el carlí Ramon Cabrera (1836) es refugiaren a Sant Miquel. El lloc, que havia estat fortificat, fou en part demolit i reedificat també en part a la fi del segle XIX.
En l’exclaustració del 1835, les beates en foren foragitades; però, atès el seu caràcter de comunitat oberta i civil, els fou retornat el monestir el 1847. El 1895 s’hi instal·là l’actual comunitat de clausura, sota la regla de la Visitació.
El 1936 es perdé la imatge de sant Miquel, del segle XV, molt venerat a Llíria i a tota la comarca, que ha estat reconstruïda més tard; el convent també ha estat reformat modernament.
Sant Miquel de Forques
Antic terme, vora l’estany de Sant Nazari.
Sant Miquel de Castellnou
(Alcalà de Xivert, Baix Maestrat)
Església, únic testimoni de l’antic lloc de Castellnou, que s’alça al sud de la vila, a l’esquerra del riu de Sant Miquel o riu Segarra.
