(Inca, Mallorca, segle XVI – Madrid, 30 abril 1615)
Escriptor. Es doctorà en dret civil i canònic a Itàlia i hi actuà com a jutge i assessor reial. El 1604 tornà a Mallorca i, influït per Alfons Rodríguez, ingressà a la cartoixa de Valldemossa, d’on fou prior (1611-13).
Escriví diverses obres espirituals en castellà, entre les quals es destaca la Vida, muerte y milagros de la bendita virgen sor Catherina Thomasa (1617).
(València, segle XVI – 1615)
Frare agustí. Estudià filosofia a València i a Salamanca. Per dues vegades fou prior del convent de València i provincial d’Aragó. Ocupà d’altres càrrecs dins l’orde.
Excel·lí com a orador sagrat. És autor d’obres religiosos.
(Palma de Mallorca, 1592 – 1668)
Militar. Un dels caps del bàndol dels Canamunt, a causa de la mort del seu germà Arnau el 1615 pel bàndol contrari dels Canavall, dugué a terme una famosa venjança -fou responsable de la mort de tres-centes vint-i-cinc persones, segons l’historiador contemporani F.M. de Melo-.
El 1632, després de la concòrdia entre ambdós bàndols, s’enrolà a l’exèrcit: amb una companyia de cinc-cents homes a expenses seves prengué part a la guerra dels Trenta Anys i es distingí a Nordlingen i a Magúncia. Nomenat després almirall i governador general de cavalleria, combaté a Portugal. Fou nomenat governador de Menorca (1542-45) per impedir la revolta catalana a l’illa i que els francesos hi desembarquessin.
Mitificat com a heroi, juntament amb Rocaguinarda figura com a protagonista de la novel·la de Manuel Angelon Los fueros de Cataluña (1857).
Fou el seu germà Arnau de Santacília i Pacs (Palma de Mallorca, segle XVI – 1615) Militar. Va ésser mort pel bàndol dels Canavall, i degut a això el seu germà Pere dugué a terme una famosa venjança.
(Llucmajor, Mallorca, 1615 – Pamplona, Navarra, 1683)
Eclesiàstic. Professà al convent franciscà de Mallorca. Fou un notable predicador i director de consciències.
Traslladat a Madrid, fou confessor de Marianna d’Àustria, que el féu bisbe de Pamplona (1670). Tingué certes tibantors amb el capítol, per la seva rectitud i austeritat.
(Viver, Alt Palància, 1562 – València, 23 maig 1615)
Historiador, teòleg i eclesiàstic. Professà en l’orde dels dominics (1578) i passà al convent de Santa Caterina de Barcelona com a lector de teologia. El 1602 tornà a València, on fou nomenat prior (1603) del convent de Sant Onofre.
L’any 1614 Felip III el designà cronista de la corona catalano-aragonesa. És autor de la Historia de la provincia de Aragón de la orden de los predicadores (1599), de la Historia de los victoriosísimos antiguos condes de Barcelona (1603) i d’uns Anales del reino de Valencia (1613), la seva obra més important, de la qual només fou publicat el primer volum, que arriba fins al regnat de Jaume I.
També escriví les biografies de sant Vicent Ferrer i de sant Ramon de Penyafort.
(Palma de Mallorca, segle XVI – 1615)
Lul·lista i franciscà (1595). A les universitats d’Alcalà, Valladolid i Salamanca recollí testimoniatges favorables a la doctrina lul·liana, i també a Madrid (1610), prop de la inquisició. Els jurats de Mallorca l’enviaren a Roma (1611) per tal de defensar la causa lul·liana.
Va escriure Paraphrastica expositio primi capitis Evangelii secundum Joannem (1612) i, sobretot, el Memoriale coliationis seu comprobationis centum articulorum lullianorum per F. Noicolaum Eimeric in suo olim Directorio compilatum (1614), la més sòlida protesta contra Nicolau Eimeric.
De tornada a Mallorca, fou enviat a la cort de Felip III, a qui dirigí un memorial en defensa de Ramon Llull (1614).
(Benifaió, Ribera Alta, segle XVII – )
Jurisdicció senyorial. Fou vinculada, amb caràcter agnatici, prèvia facultat reial, el 1615, per Miquel Falcó de Belsochaga.
(Catalunya, segle XVI – Tarragona, 1615)
Escultor. Documentat a Tarragona el primer quart del segle XVII.
Treballà a la seu d’aquesta ciutat, on enriquí amb escultures el sepulcre de l’arquebisbe i virrei Joan Terrés (1613).
Dades dels Països Catalans 