(Alacant, 28 juliol 1879 – Madrid, 27 maig 1930)

Escriptor en castellà. Va estudiar dret a València i a Granada. Fou, de jove, lector assidu dels escriptors decadents europeus de la fi del segle XIX. Va viure ocupat en modestes tasques, primer a la diputació d’Alacant, després en una empresa editorial de Barcelona i, posteriorment, com a buròcrata en els ministeris de Madrid.

Aquestes dades biogràfiques, unides a una natural timidesa i retraïment, contribueixen a explicar alguns aspectes de la seva obra, la repetida evasió cap al paisatge natal, un cert lirisme contemplatiu i estàtic, trencat només per inesperats tocs tremendistes, i l’obstinada elecció de personatges abúlics i fracassats que passen per les seves novel·les, on la descripció sobrepassa a la narració, i l’ambient a l’acció.

Ni la qualitat de la seva obra ni l’aval d’Azorín, Palacio Valdés i Ricardo León foren suficients perquè fos acceptat a la Real Academia Española el 1927.

Col·laborà al “Diario de Barcelona” i “La Vanguardia”, alhora que elaborava l’obra narrativa.

Els seus principals llibres són Las cerezas del cementerio (1910), El abuelo del Rey (1912), Los pies y los zapatos de Enriqueta (1912), Figuras de la Pasión del Señor (1916), El libro de Sigüenza (1917), Humo dormido (1919), Nuestro padre San Daniel (1921), El obispo leproso (1926), Años y leguas (1928).

Amb Miró culmina i es depura la tendència impressionista de la prosa del modernisme.

Fou el pare de l’escriptora Clemència Miró i Maignon.