(Conflent)

Massís del Pirineu oriental. Situat dins de la comarca, fins al límit amb el Vallespir. És dreça a l’angle nord-est de la zona axial pirinenca, separat dels Pre-pirineus septentrionals per la fossa tectònica del riu Tet. Constitueix un bloc paleozoic abrupte i encinglerat, amb cims aturonats, formats per granits i pissarres.

Orientat de sud-oest a nord-est, els cims primitius foren arrasats per una antiga peneplana de la qual queden alguns testimonis, com el pla Guillem. De la línia de carena, que arriba fins a uns 2.300 m alt, amb pics que ultrapassen els 2.700 m (Tretzevents, 2.763; pica del Canigó, 2.785; serra de Rocnegre, 2.763), davallen valls molt encaixades, ocupades durant el quaternari per petites geleres, de les quals resten les morenes terminals, al voltant dels 1.300-1.500 m alt.

Presenta la màxima de precipitacions de la regió (que superen els 1.400 mm anuals) i els seus cims estan coberts de neu gairebé tot l’any gràcies a temperatures baixes (mitjanes de gener: -5ºC; de juliol: 10ºC).

Les condicions climàtiques favorables originen una clisèrie força completa: alzinar, roure muntanyenc, fins als 1.000 m; fagedes i pinedes de pi negre, fins als 2.200 m, on comença el domini dels pasturatges alpins de festuca. Al peu del massís s’estenen vinyes i vergers. També compta amb bons prats destinats a la pastura d’ovins, bovins i equins.

Meners de ferro, l’explotació dels quals s’ha abandonat a causa de les dificultats i la carestia del transport.

El seu caràcter tan destacat en el paisatge (cap a 2.000 m de desnivell amb la vall de la Tet i més de 1.500 amb la carena de l’Albera, que arrencant del sud, prolonga la serralada axial cap a l’est) el fan visible a gran distància i domina el paisatge del Rosselló i de l’Alt Empordà, a més del Conflent i el Vallespir.

Ha esdevingut símbol religiós (monestirs de Cuixà i de Sant Martí del Canigó), font de llegendes, de costums (fogueres de Sant Joan) i d’inspiració nacional (Canigó, poema èpic, de Jacint Verdaguer, símbol de la Catalunya Nord).