Comarca del País Valencià: 907,5 km², 5.266 hab (2008), densitat: 5,8 h/km², capital: Morella

Situada al nord-oest del Païs Valencià, entre l’Alt Maestrat i el Baix Maestrat, la Matarranya i l’Aragó.

Formada per 14 municipis: Castellfort – Cinctorres – Forcall – Herbers – la Mata de Morella – Morella – Olocau del Rei – Palanques – Portell de Morella – Sorita de Morella – la Todolella – Vallibona – Vilafranca – Villores

GEOGRAFIA FÍSICA: El relleu és accidentat pels darrers contraforts de les serralades Ibèriques, amb sentit nord-oest – sud-est, i que tomben cap a llevant, al nord de Morella, formant la transició amb el Sistema Mediterrani Català. Originen una sèrie d’anticlinals, entre els quals destaca el de Vallibona, i després vers el nord-est, on formen les serres de la Tinença de Benifassà, clarament integrants del Sistema Mediterrani Català. Al sector meridional el relleu conserva la direcció nord-oest – sud-est i forma una renglera d’anticlinals amb predomini de les formes plegades, corresponents a l’estil juràssic (àrea de Morella); les màximes altituds són: el pic de Carrascar (1.265 m alt), la mola d’Ares (1.318 m) i Montsiacre (1.273 m). Les terres més baixes són al nord-oest, que correspon a un sector de la vall del riu Bergantes.

El clima és fred, amb temperatures mitjanes hivernals que oscil·len entre els 3ºC i els 6ºC, i estiuenques inferiors als 20-22ºC; les precipitacions presenten una mitjana anual d’entre els 600-700 mm, segons els llocs (aquesta sol ésser més elevada a les àrees muntanyoses del nord-est), i es caracteritzen per un marcat màxim primaveral.

La vegetació natural, molt abundant en èpoques passades, ha estat atacada per l’home al llarg dels segles, i ha quedat relegada a boscs subsidiaris i a matolls; amb tot, tenen una certa importància els boscs de roures de l’àrea de Forcall, i els alzinars i savinars de les muntanyes del sud-est.

Hidrogràficament, els Ports pertanyen a la conca del riu Bergantes, o de Morella, que travessa la comarca en direcció sud-nord, i recull les aigües d’una complicada xarxa d’afluents, entre els quals destaquen els de Cantavella i Calders, que conflueixen prop de Forcall. Un petit sector del nord-est és drenat pel barranc d’Escalona, afluent del Tastavins, i un altre pel Cérvol, que desguassa directament al Mediterrani.

POBLACIÓ I ECONOMIA: És la comarca menys poblada del País Valencià, amb una densitat de 5,8 h/km² i acusa una pèrdua constant de població des de principis del segle XX; des de 1900 fins a 1980 tingué una pèrdua del 68,05% d’habitants. El 1996, dels 13 municipis que formaven la comarca, només un, la capital, amb una extensió de prop del 50% del territori comarcal tenia més de 1.000 habitants.

L’economia, molt precària, es basa en l’agricultura, fonamentalment de secà, que s’estén pels fons de les valls i pels vessants muntanyosos formant feixes; els conreus més estesos són els de cereals, entre els quals sobresurt el blat, i a les zones més fèrtils es conreen patates, alfals i alguns arbres fruiters; el regadiu queda reduït al sector del baix Bergantes, on hi ha conreus d’horta i arbres fruiters. L’àrea conreada de la comarca no assoleix el 20% del territori, i la resta queda com a zona inculta o boscada. La ramaderia és una de les fonts d’ingressos més rendibles de l’economia comarcal, té una certa tradició el bestiar oví, i són més recents les explotacions de granges de porcs i aviram. La indústria, que hi va ésser una activitat important durant els segles XVIII i XIX, sobretot la de teixits i la de fabricació d’espardenyes, ha quedat reduïda a unes poques instal·lacions a Morella, i la tèxtil, a un tipus artesanal; altres sectors representatius són els dels materials per a la construcció i el vidre. Dins el sector terciari, pren força com a nou recurs el turisme rural. Històricament ha estat una cruïlla de camins d’importància cabdal per a la comunicació del baix Aragó amb el Mediterrani.

HISTÒRIA: Hom no disposa de prou informació per a esbossar el procés del poblament prehistòric de la comarca, que degué seguir les línies generals del nord del País Valencià. Com a jaciments destaquen les pintures rupestres de Morella la Vella, que enllacen amb les del Maestrat. Durant l’època ibèrica, un centre important fou la moleta dels Frares de Forcall, que es romanitzà i potser correspon al municipium romà de Bisgargis. Durant l’època islàmica, per raó sobretot del valor estratègic del castell de Morella, la comarca hagué de sofrir nombroses vicissituds, i especialment les ràtzies i devastacions del Cid, i el pas d’Alfons I el Bataller.

En la carta de poblament de Jaume I, del 1250 –que anul·la l’anterior de Balasc d’Alagó-, el rei establia el terme general de Morella, que, ultra els actuals Ports, comprenia una part de l’Alt Maestrat i les Coves de Vinromà (aviat segregades per Jaume II el Just). Plets de límits i jurisdiccions amb els ordes militars establerts al Maestrat i amb els abats de Benifassà, i el conflicte entre la capital i els llocs del terme general, foren constants al llarg de l’edat mitjana. Aquestes tensions entre Morella -vila d’aristòcrates, burgesos, propietaris, comerciants i clergues- i els pobles i grups de masos que anaven creixent i cercant llur autonomia es resolgueren amb la separació jurídica dels pobles el 1691.

Amb el decret de Nova Planta, la comarca esdevingué el sector septentrional de la nova governació de Morella, i amb la divisió provincial del 1833 formà, juntament amb els municipis de la Tinença de Benifassà i el del Bel (Baix Maestrat) i els de Vilafranca i d’Ares del Maestrat (Alt Maestrat), el partit judicial de Morella, avui integrat al de Vinaròs.