(Sant Aniol de Finestres, Garrotxa)
Veïnat, a la capçalera de la riera de Llémena, al vessant oriental de la serra de les Medes, alineació muntanyosa de direcció nord-oest – sud-est, entre la serra de Finestres i el lloc de les Encies, que separa les valls d’Hostoles i de Llémena.
(Torroella de Montgrí, Baix Empordà)
Arxipèlag, situat davant l’Estartit, uns 900 m al sud-est de la punta Guixera.
La Meda Gran i la Meda Xica són les dues principals; la primera no arriba a 1 km de longitud, té aproximadament 0,50 km d’amplada i una altura màxima de 78 m.
Són constituïdes per materials calcaris (com el massís de Montgrí, del qual són prolongació).
A partir del 1983 és un espai natural protegit.
(Osona)
Subafluent del Ter, neix al terme de Muntanyola, de la fusió de les rieres de Tresserra i del Saborit, sota el mas Castell.
Fins a Santa Eulàlia de Riuprimer rep el nom de riera de Muntanyola i desguassa al Gurri per l’esquerra, a la sortida de Vic.
És molt aprofitat per les adoberies vigatanes.
És citat al segle X amb el nom de rivo Meritabile, que ha donat el nom Mèder, com a vegades ha estat escrit.
És important la seva tasca d’erosió a la plana de Vic, a causa de l’existència de margues eocèniques.
(Andorra / Pallars Sobirà)
Cim (2.907 m alt) dels Pirineus axials, a llevant del port de Medacorba (2.745 m alt), que forma la divisòria d’aigües de la vall Ferrera i les conques de l’Arieja (País de Foix) i de la Valira, termenal entre els estats francès i espanyol i Andorra.
(Barcelona, 1726 – 1788)
Botànic i quart marquès de Ciutadilla.
Féu dessecat l’estany de Bellcaire.
Interessat per la botànica, cedí a la ciutat de Barcelona, en morir, terrenys per a la creació d’un jardí botànic.
(Barcelona ?, segle XVII – segle XVIII)
Militar.
Defensor de Barcelona, com a diputat militar de la Generalitat, a l’atac francès del 1697.
Felip V el féu marquès de Ciutadilla (1702), però el 1705 es pasà al bàndol austriacista.
L’arxiduc Carles el nomenà comte (1706) i marquès (1707).
El 1713 es refugià al seu castell de Castellar del Vallès, renunciant a la defensa de Barcelona, que creia inútil.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller. Fill de Josep Meca i Caçador i germà d’Antoni.
Durant el setge de Barcelona establert per Felip V el 1706 serví de voluntari agregat al regiment de Guàrdies Catalans.
Assistí a la Junta de Braços de Barcelona de 1713, en què fou decidida la continuació de la resistència contra Felip V.
(Barcelona, 8 març 1907 – 25 desembre 1975)
Tenor. Estudià al Conservatori del Liceu. El 1931 debutà a Barcelona.
Fou solista de l’Orfeó Goya, de Barcelona, i esdevingué molt popular com a tenor d’opereta i de sarsuela els anys 1935-50.
Posteriorment dirigí grups corals. Enregistrà alguns discs.
Era fill de Marià Mayral i Doz (Saragossa, Aragó, 1878 – Barcelona, 1962), compositor.
(Barcelona, 27 gener 1934 – Madrid, 19 desembre 2024)
Bioquímic i polític. Catedràtic de bioquímica, rector de la Universitat de Granada i investigador del CSIC.
Fou elegit diputat per UCD a les eleccions de 1977, però va renunciar al seu escó per incorporar-se a la Unesco, d’on fou director adjunt (1978-81) i, després d’un parèntesi com a ministre d’Educació i Ciència (1981-82), va ser nomenat director general de l’organització (1987-99).
(Barcelona, 1898 – 1929)
Arquitecte. Amb Josep Maria Ribas treballà per a l’Exposició Internacional barcelonina de 1929.
Una de les seves obres, en unió de Ribas, fou el palau d’Agricultura (després Ciutat del Teatre) i s’encarregà de la construcció del palau de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis.
La seva mort en plena joventut frustrà una carrera molt prometedora.
Dades dels Països Catalans 