(Barcelona, vers 290 – 12 febrer 303)

Verge. màrtir i santa. Sofrí els martiris dels assots, de la creu i del foc durant les persecucions de Dioclecià.

El seu culte a Barcelona pot documentar-se a partir del segle VI, i especialment des del segle VII, amb la Passio de communi.

Vers el 635 Quirze, abat d’un monestir de les rodalies de Barcelona, per tal de restaurar i d’impulsar el culte, erigí un monestir que en guardà després les relíquies, escriví, recollint la tradició oral, les actes del seu martiri i compongué un Himne de versos trocaics i els texts d’una Missa pròpia.

A conseqüència de la invasió sarraïna del 711, el seu culte no es reprengué fins al 877, que el bisbe Frodoí cercà i troba les relíquies a l’actual església de Santa Maria del Mar de Barcelona, les quals foren traslladades solemnement a la seu, i el 1327 foren dipositades a la catedral nova, dins un sepulcre de marbre.

El culte s’estengué a tota la Península Ibèrica i a tot el món mediterrani.

Fou patrona de la ciutat de Barcelona fins al segle XVII, moment en què aquest títol fou atribuït a la Mare de Déu de la Mercè.

La seva autenticitat ha estat posada en dubte a causa d’una possible confusió amb santa Eulàlia de Mèrida.