(Catalunya, 450 – 874)

Demarcació eclesiàstica. Segregada vers el 450 del territori diocesà de Barcelona pel bisbe Nundinari i que durà fins a la invasió àrab. Comprenia probablement l’antic municipi romà d’Egara.

El primer bisbe fou Ireneu, clergue de Barcelona, la designació del qual fou denegada en un concili a Roma el 465, cosa que comportà el retorn d’Ireneu a Egara. Sembla que un altre bisbe d’aquesta ciutat, Nebridi (516-27), passà també a Barcelona, on es testimoniat el 540.

Durant el període visigòtic hom coneix el nom d’uns altres sis bisbes d’Egara sobretot per llur assistència als concilis del regne i de la província. El concili de la Tarraconense del 614 fou celebrat a la seu d’Egara.

Després de la conquesta carolíngia, un intent del prevere mossàrab immigrant Baió de restaurar la seu (aleshores ja a Terrassa) fracassà quan un capitular reial de Carles el Calb del 874 clogué l’afer a favor de Frodoí, bisbe de Barcelona.