(València ?, 1352 – 1419)

Escriptor, traductor i humanista. De jove ingressà a l’orde dominicà i estudià gramàtica a València i a Girona, lògica a Mallorca, Manresa i Lleida, i filosofia a Barcelona, sota el mestratge de Vicent Ferrer. Continuà els estudis de teologia a València, a Tolosa i a París. El 1387 era professor a Lleida, on assolí un gran prestigi.

Amb la seva obra representa la figura més important del pre-Renaixement a Catalunya, i supedita a la seva tasca apologètica els dots d’orador i de literat.

De la seva obra conservada, tota en català, cal esmentar dues obres originals, l’Scala de contemplació (1399-1400) i el Tractat de confessió (1413).

D’entre les seves traduccions de clàssics sobresurten el Llibre anomenat Valeri Màxim, versió dels Dictorum factorumque memorabilium (1396), la traducció de De arra animae d’Hug de Sant Víctor, i De providentia de Sèneca (1396-1404).

És posterior la versió en prosa i comentari del setè llibre de l’Àfrica de Petrarca, que titulà Raonament fet entre Scipió e Aníbal.