(Girona, 1194 – Haifa ?, Àfrica, 4 abril 1270)

Rabí de l’aljama de Girona i metge. De nom Mosé ben Nahman, fou anomenat també Nahmànides i, en sigla, RaMBaN. Es destacà com a filòsof talmudista i cabalista.

Prengué part en una controvèrsia pública (1263) amb cristians celebrada a Barcelona davant Jaume I el Conqueridor i Ramon de Penyafort. La part cristiana hi era representada pel dominicà convers Pau Cristià. Hom conserva d’aquesta disputa, en la qual ambdós contrincants es consideraren guanyadors, una versió llatina i una altra d’hebraica, aquesta escrita pel mateix Bonastruc.

Obligat a exiliar-se per les autoritats eclesiàstiques; després d’una breu estada a Castella i a Provença, es traslladà a Palestina (1267).

Escriví nombrosos treballs sobre la Bíblia i i el Talmud, poesia cabalística (Tresor de la vida i Investigació) i sagrada i llibres didàctics (Epístola de la santedat, La llei de l’home).