(Catalunya, segle XII – segle XIV)

Jurisdicció feudal que comprenia principalment la vall alta del Fluvià i alguns territoris veïns de la Garrotxa. Era el patrimoni dels antics vescomtes de Besalú, que prengueren aquest títol després de l’extinció del comtat de Besalú (1111).

El primer vescomte fou Pere Udalard de Bas. Pere de Bas reconegué, o vengué, el vescomtat a Simó de Palau, i el 1280, la seva filla Sibil·la el vengué al rei Pere II el Gran, però el 1285 aquest en féu donació a Ponç V d’Empúries.

El 1300 el rei Jaume II el Just la confiscà a Huguet IV, comte de Squillace, per la seva adhesió a Frederic II de Sicília, el 1315 el sobirà donà el vescomtat a Malgaulí d’Empúries, i quan aquest morí (1322), retornà a la corona.

Jaume II el lliurà a Ramon d’Empúries, en penyora d’una hipoteca, la qual fou liquidada el 1331, llavors Alfons III el Benigne el vengué a Huguet d’Empúries, el seu antic propietari que el canvià per altres feus al seu parent Bernat II de Cabrera (1335), el qual el lliurà tot seguit al rei Pere III el Cerimoniós, el qual el retornà el 1352 al mateix Bernat de Cabrera, que li fou confiscat el 1364.

El 1381 el rei retornà el vescomtat a Bernat IV de Cabrera, i des d’aquesta data el títol restà vinculat a la casa de Cabrera i a la descendència posterior.